Índex:

1. Un país amb qualitat de vida

Repte 1. Avançar cap a un nou model de serveis socials a Catalunya

ÀMBIT 1: GESTIÓ I FINANÇAMENT
ÀMBIT 2: EXCLUSIÓ SOCIAL I POBRESA

Repte 2. Garantir l’atenció a la infància

ÀMBIT 1: DRETS DE LA INFÀNCIA
ÀMBIT 2: INFÀNCIA EN RISC I MENORS IMMIGRANTS

Repte 3. Millorar la qualitat de vida de la gent gran

ÀMBIT 1: PENSIONS
ÀMBIT 2: ATENCIÓ SOCIOSANITÀRIA
ÀMBIT 3: PARTICIPACIÓ I LLEURE

Repte 4. Afavorir l’autonomia i integració de les persones amb discapacitat

ÀMBIT 1: ACCESSIBILITAT I SUPRESSIÓ DE BARRERES
ÀMBIT 2: PRESTACIONS I SERVEIS
ÀMBIT 3: INTEGRACIÓ LABORAL

Repte 5. Donar suport a les unitats familiars

2. Un país amb una sanitat pública, gratuïta, de qualitat i universal

Repte 1. Avançar cap a una nova cultura nacional de la salut

ÀMBIT 1: UNA NOVA CULTURA DE LA SALUT
ÀMBIT 2: PRÀCTICA ESPORTIVA I SALUT
ÀMBIT 3: MILLORAR L’ATENCIÓ A DETERMINATS COL·LECTIUS
ÀMBIT 4: DROGODEPENDÈNCIES

Repte 2. Facilitar l’accés de les persones als serveis sanitaris

ÀMBIT 1: ATENCIÓ PRIMÀRIA (ABS)
ÀMBIT 2: ASSISTÈNCIA HOSPITALÀRIA I ESPECIALITZADA

Repte 3. Ampliar la cobertura del sistema públic de salut

ÀMBIT 1: SALUT MENTAL
ÀMBIT 2: NOVES PRESTACIONS, SERVEIS I TERÀPIES
ÀMBIT 3: SIDA

Repte 4. Millorar la gestió i l’eficiència del sistema sanitari català

ÀMBIT 1: GESTIÓ DE LES ÀREES BÀSIQUES DE SALUT I L’ATENCIÓ PRIMÀRIA
ÀMBIT 2. REFORMA DE LA GESTIÓ DELS RECURSOS
ÀMBIT 3. DESPESA FARMACÈUTICA
ÀMBIT 4: RECERCA BIOMÈDICA

3. Un país sense desigualtats de gènere

Repte 1. Assolir la igualtat efectiva entre gèneres

ÀMBIT 1: COEDUCACIÓ
ÀMBIT 2: MÓN LABORAL
ÀMBIT 3: PARTICIPACIÓ POLÍTICA I SOCIAL

Repte 2. Erradicar la violència de gènere

ÀMBIT 1: SENSIBILITZACIÓ I PREVENCIÓ
ÀMBIT 2: PLANIFICACIÓ URBANA
ÀMBIT 3: ADMINISTRACIÓ DE JUSTÍCIA
ÀMBIT 4: ATENCIÓ A LES VÍCTIMES

Repte 3. Incorporar la perspectiva de gènere en la quotidianitat

ÀMBIT 1: ÚS DEL TEMPS
ÀMBIT 2: SALUT
ÀMBIT 3: ATENCIÓ SOCIAL
ÀMBIT 4: CULTURA
ÀMBIT 5: ESPORT
ÀMBIT 6: JUSTÍCIA
ÀMBIT 7: UNIVERSITATS I RECERCA
ÀMBIT 8: IMMIGRACIÓ
ÀMBIT 9: POLÍTICA INTERNACIONAL I DESENVOLUPAMENT

4. Un país amb habitatge de qualitat per a tothom

Repte 1. Garantir l’accés a un habitatge assequible

ÀMBIT 1: HABITATGE PROTEGIT I SUBVENCIONS A L’ADQUISICIÓ D’HABITATGE
ÀMBIT 2: HABITATGE DE LLOGUER

Repte 2. Assegurar les condicions d’habitabilitat del parc construït

ÀMBIT 1: QUALITAT URBANA

 

 

 

1. Un país amb qualitat de vida


Repte 1. Avançar cap a un nou model de serveis socials a Catalunya


ÀMBIT 1: GESTIÓ I FINANÇAMENT


1. Diagnosi

Catalunya, que havia estat pionera en els serveis socials en la dècada dels anys trenta, es va trobar a partir del 1977 amb una situació dels serveis socials sota mínims. En aquests darrers 25 anys, s’han anat millorant des de les diverses administracions, però aquesta millora encara no ens ha permès arribar, ni a la mitjana dels països de la Unió Europea, ni a la que Catalunya es mereix en funció de la seva riquesa. Els serveis de caire social no són serveis prioritaris per a la Generalitat si ens fixem en l’esforç financer amb recursos propis que hi destinen. Quasi tres quartes parts de mitjana dels recursos destinats per les CCAA provenen de transferències de Madrid. I no només és qüestió de destinar-hi més recursos, sinó voluntat política i eficiència. A més, els serveis socials són dèbils: no vinculen els poders públics, depenen de les lleis que els desenvolupen, i aquestes dels pressupostos. I hi ha un finançament insuficient per a una competència totalment transferida.

Els pressupostos assignats al Departament de Benestar i Família, han estat especialment migrats, malgrat l’aparent increment d’aquest darrer any: la partida pressupostaria del Departament de Benestar i Família (segons el Departament d’Economia i Finances) per l’any 2003 és de 139.771,43 milions d’€). En tots els anys d’aquesta legislatura el Govern ha incomplert el mandat del Parlament de Catalunya de l’any 1999, en què s’indicava que el Departament de Benestar Social, havia de superar el 4% del pressupost total, per sobre del 3,3 % d’enguany, percentatge que, a més, queda molt lluny del 4% del PIB, destinat a Benestar Social, que tenen de mitjana els països de l’UE.

Catalunya dedica només el 20’3% del seu PIB a polítiques de protecció social quan la mitjana de la UE és de 28’7%, és a dir, som 8 punts per sota de la mitjana europea, molt lluny de Dinamarca que dedica el 33’6% i per sota de la mitjana de l’Estat espanyol, Portugal i Grècia que dediquen respectivament un 22’4%, un 21’6% i un 23’3%. (Idescat). La convergència real amb Europa passa també per la convergència en despesa social, no només per la convergència econòmica. Tot això lligat també a la Llei de caixes que propugna ERC per tal d’aconseguir més recursos socials (en la línia dels convenis amb les caixes catalanes per a la construcció de més residències per a la gent gran).

Hem de ser conscients que en els darrers 5 anys la caixa central de la Seguretat Social, ha tingut superàvit. En concret al 2003, ha arribat a un 0,5% del PIB estatal (3.900 milions d’€). D’aquest només 1.202 milions varen anar al fons de reserva (el qual ja arriba als 7.200 milions, la resta s’ha destinat a la despesa d’altres ministeris (entre altres a cobrir els forts increments dels darrers anys del Ministeri de Defensa). Igualment hem de tenir present que un alt percentatge d’aquest superàvit s’ha recollit de la forta contribució que s’ha obtingut a partir de la recaptació de la Seguretat Social dels treballadors/res catalans: pensem que hi ha 2.931.180 contribuents catalans, el 18,1% dels treballadors i treballadores de l’Estat.

Aquests pressupostos, a banda de ser migrats, han estat marcats per clars interessos electoralistes: dubtosos complements a pensions (mínims i sense concretar el dret a possible continuïtat), actes faraònics només d’imatge (Congrés de la Gent Gran, fòrum d’entitats, etc.), ajuda a les famílies, antisocials (linials, molt escassos), etc. Aquestes actuacions han coincidit amb una escandalosa manca d’inversions a demandes socials: atenció domiciliària, residències i centres de dia per la gent gran, manca de suport a les polítiques d’inserció, manca de construcció de residències i centres ocupacionals per a les persones discapacitades, manca d’atenció decidida a les persones portadores de SIDA, manca de voluntat política per crear un pla i recursos per lluitar contra l’exclusió social.L’activitat del Departament s’ha realitzat sense fixar les bases d’actuació, sense planificació ni objectius a mig i llarg termini, i la societat canvia acceleradament i cal estar amatents per detectar les necessitats socials que vagin apuntant. Cal una política decidida per garantir els drets de les persones, que s’adrecin a acabar amb els desequilibris socials i eradicar-ne les causes. I això passa per analitzar, planificar, prevenir i atendre les necessitats més bàsiques de la població de manera no puntual sinó fent-ho a anys vista. I en aquest sentit el Departament ha seguit oblidant l’elaboració del IV Pla d’Acció Social i projectes com la Carta dels drets socials bàsics o la creació de la carta de serveis per tal de garantir drets bàsics que ara només es “pal·lien”.
Una política potent de Benestar i Família, ajuda a la creació de llocs de treball, allò que en ocasions coneixem com nous filons de treball emergent. Aquest fet implica un increment en els llocs d’ocupació, especialment derivats del sector públic, però no únicament.

Aquesta mala planificació gestió s’han vist agreujades per la manca de coordinació amb l’Administració local, que fa patent la intenció de centralitzar la gestió enfrontada a una visió equilibrada del territori que és la que ERC propugna. El Departament ha seguit oblidant projectes com la “Carta dels Drets Socials Bàsics” o la creació de la “Carta de Serveis”.

Pel que fa a la iniciativa social s’ha normativitzat el voluntariat pel pes dins de la xarxa social i el finançament a la iniciativa social a la baixa del cost del servei provoca qualitats deficitàries dels serveis. La prestació de serveis pel sector associatiu entra en contradicció amb els principis rectors i la dependència de l’Administració. La política de subvenció aborta la creativitat i la innovació de garantir valors de la societat civil. A més, les entitats s’han sentit oblidades i només tingudes en compte en aspectes de la política electoralista. Aquestes, igual que els ciutadans en general, han patit una forta descodificació tant interior del Departament com en l’acció transversal amb la resta de conselleries i altres de serveis.

La política d’atenció social que propugna ERC és una política efectiva per a la igualtat d’oportunitats i la reducció progressiva de les desigualtats, amb actuacions socials més àmplies i transversals que reconeguin drets socials universals, que prioritzin la pervivència i l’aprofundiment en l’estat del benestar des de l’acció pública inversora amb un finançament fort, estable i clar i no des de la privatització d’empreses i serveis públics.

2. Objectius

1) Impulsar un nou model de gestió basada en una Administració innovadora, al servei de la ciutadania i amb major eficàcia, transparència, previsió i més recursos.
2) Fer desaparèixer les llistes d’espera per a places de residències, drogodependències, salut mental, etc., amb resposta ràpida, empàtica i personalitzada.
3) Fomentar que l’assistència social sorgeixi d’un treball planificat i amb objectius clarament definits per l’administració amb la participació dels usuaris i de les entitats.
4) Fomentar una visió equilibrada del territori en l’àmbit dels serveis socials.
5) Aplicar el principi de subsidiarietat.
6) Aconseguir un alt nivell de coordinació entre administracions, reduint dobles despeses administratives.3. Mesures
1) Redactar una nova llei de Serveis Socials, que tingui com objectiu l’organització dels recursos, la eficàcia, la transparència i la rapidesa en l’atenció a l’usuari. Creació de la “Guia de Serveis de Catalunya”.
2) Incrementar la partida pressupostària del Departament de Benestar i Família al 4% del PIB de Catalunya com té de mitjana la UE.
3) Coordinar els diferents programes i serveis del Departament de Benestar i Família, així com amb la resta de Departaments de la Generalitat de Catalunya, treballant polítiques transversals.
4) Incrementar els processos de descentralització dels serveis en ajuntaments i consells comarcals, a fi d’acostar l’Administració a la ciutadania amb la finalitat d’aconseguir una Administració àgil i descentralitzada, seguint el principi de subsidiarietat. Cal incrementar les competències dels ajuntaments en Serveis Socials, amb les dotacions pressupostàries corresponents, i potenciar la relació institucional per mitjà de concerts plurianuals entre Generalitat i administració local amb l’objecte d’optimitzar les actuacions socials per garantir la cohesió social i l’equilibri territorial. En aquest sentit és important impulsar el nou Consorci de Serveis Socials de la ciutat de Barcelona.
5) Suprimir les oficines de Benestar Social, passant les seves funcions a competències municipals.
6) Incrementar de la participació dels professionals, de les entitats i dels ciutadans i ciutadanes, en les intervencions del Departament
7) Crear un Servei-Institut Sociosanitari de Catalunya, que reculli tot tipus de necessitats assistencials i residencials de persones amb dependència (gent gran, sida, discapacitats, etc.)
8) Incrementar el nivell de coordinació entre els consells comarcals i els municipis, i transferir aquelles competències que es considerin oportunes als consells comarcals.
9) Establir sistemes d’informació i accés de finestreta única i incorporar les noves tecnologies de la informació entre els demandants. Creació de una base de dades comunes, garantint la confidencialitat.
10) Homologar dels títols d’educadors socials expedits en tot el territori dels Països Catalans.
11) Fomentar el reciclatge permanent dels professionals de Benestar Social.
12) Dur a terme una política social que tingui present les característiques del món rural, pel que respecta a l’aïllament i dispersió geogràfica.
13) Crear una “Carta de Serveis” i una “Carta de Drets Socials”.
14) Millorar els terminis de pagament dels Departaments, especialment vers les entitats.
15) Dissenyar un nou Mapa de serveis socials públics i concertats.
16) Negociar amb el Govern espanyol que sigui la Generalitat de Catalunya qui reculli les prestacions de la Seguretat Social dels treballadors i treballadorescatalans i els possibles superàvits i derivar-los a polítiques socials, com seria de preveure en qualsevol Seguretat Social.


ÀMBIT 2: EXCLUSIÓ SOCIAL I POBRESA


1. Diagnosi

L’any 1999 hi havia un 15% de persones en pobresa relativa (unes 750.000) i un 1,6% en pobresa extrema (unes 2.500 famílies, 75.000 persones). Segons l’informe 2001 amb dades del 1996 de l’Observatori de la Pobresa de la Fundació Un Sol Món de Caixa Catalunya, es constata l’existència d’una pobresa bàsicament femenina i de caràcter estructural, independentment del cicle econòmic: un 60% de les llars pobres estan sustentades principalment per persones més grans de 65 anys, i un 32% per dones majors de 65 anys (unes 120.000 dones, que, en general, tenen més de 75 anys). Una de les conclusions de l’informe és que aquestes bosses de pobresa molt probablement augmentaran i que, des d'aquest punt de vista, hi haurà una feminització de la pobresa encara més acusada.

L’Informe 2002 de la pobresa a Catalunya dóna dades molt detallades de la distribució en el territori l’any 1996. Una de les primeres conclusions és que l’any 1996 el 70% de les famílies pobres del Principat es concentraven a la regió metropolitana de Barcelona (unes 220.000 famílies), seguida del Camp de Tarragona i de l’Eix de Girona (unes 22.000 famílies en total), tot i que de manera relativa al volum de població “la proporció més elevada de famílies pobres se situa a ponent i al sud del Principat, les Terres de l’Ebre presenten la incidència més alta de pobresa, en tots els grups d’edat. Finalment, i atesa la important predominància femenina en la pobresa (a Catalunya la incidència de la pobresa a les llars dirigides per dones se situa per sobre el 30%), cal destacar que aquesta se situa en els valors màxims a les Terres de l’Ebre (48%) i en els mínims, a la regió metropolitana de Barcelona (27,8%). Les àrees més industrials i d’atracció poblacional (Camp de Tarragona i Regió Metropolitana de Barcelona) tendeixen a tenir una pobresa relativament més jove, mentre que la pobresa és més envellida al Pla de Lleida i a les comarques de muntanya. Igualment, i d’acord amb les participacions diferents en el mercat de treball del sustentadors principals, sobretot femenins, a la RMB i el Camp de Tarragona existeixen proporcions més elevades de llars pobres en les quals el cap de família està aturat, mentre que a les àrees més agràries el pes dels inactius és més rellevant.2.

Objectius

1) Fomentar la inserció laboral i social d’aquells col·lectius en situació d’exclusió social.
2) Garantir a les persones i a les famílies un nivell mínim d’ingressos per satisfer les seves necessitats essencials i aportar als beneficiaris un acompanyament social i de formació de cara a la seva reinserció social i laboral.3. Mesures
1) Destinar els recursos necessaris per aplicar polítiques, programes i accions contra la pobresa, amb mesures especifiques per col·lectius i zones.
2) Crear la Carta Catalana de Drets Socials que garantexi l’accés al treball i a una renda social que es caracteritzarà per :
a) Ser entesa com a un dret bàsic de ciutadà, de caràcter universal garantit pel sistema de serveis socials de responsabilitat pública.
b) Tenir com a finalitat atendre les necessitats bàsiques per viure en societat, amb els recursos convenients per mantenir-se i per afavorir la inserció o la reinserció sociolaboral dels beneficiaris.
c) Orientar-se a totes aquelles persones empadronades en algun dels municipis de Catalunya amb almenys un any d’antiguitat que, tenint en conte les rendes i patrimoni de la unitat de convivència a la que pertanyin, no disposin de rendes econòmiques suficients per a poder fer front a les necessitats bàsiques i a les derivades d’un procés d’inserció social i laboral..
d) Garantir uns ingressos del 80% del salari mínim interprofessional català en dotze mensualitats per una sola persona, més un 25 % del mateix per una segona persona i un 10% més per cada persona a partir de la tercera.
3) Engegar un Pla de xoc contra l’exclusió social i la pobresa.
4) Incloure en els pressupostos de les diferents administracions els recursos necessaris per adoptar i aplicar polítiques, programes i accions contra la pobresa, amb mesures específiques per eliminar la pobresa de les persones grans i, especialment, de les dones grans que viuen soles
5) Articular mecanismes per detectar i pal·liar l’anomenada “pobresa digna”.
6) Treballar des dels equips socials (psicòlegs, educadors socials, treballadors socials, etc.) amb seguretat ciutadana en la detecció de rodamóns i reorientació en tallers ocupacionals.
7) Crear residències de nit per rodamóns, acompanyats de programes d’inserció
8) Implantar una tarja moneder per l’adquisició de productes bàsics per rendes baixes.
9) Incrementar els ajuts a les famílies i nuclis de convivència amb persones discapacitades o dependents.
10) Prestar una especial atenció a les famílies monoparentals.
11) Impulsar les empreses que incorporin col·lectius desfavorits o amb risc d’exclusió social.
12) Normalitzar els percentatges de reserva de contractació a empreses d’interès social amb un mínim del 10%.
13) Redefinir el PIRMI i vincular-lo de forma efectiva a plans de formació i d’inserció laboral.

Repte 2. Garantir l’atenció a la infància

ÀMBIT 1: DRETS DE LA INFÀNCIA

1. Diagnosi

Al 1959 les Nacions Unides van proclamar la Declaració Universal dels Drets de l'Infant a fi de garantir que tots els nens i nenes tinguin una infantesa feliç i gaudeixin dels drets i de les llibertats que s'hi exposen, i insta els pares i mares, els homes i les dones individualment, i les organitzacions privades, autoritats locals i els governs respectius, a reconèixer aquests drets i a treballar per tal que es respectin mitjançant mesures legislatives i d'altres tipus d’acord amb els principis següents:

  1. Dret a la igualtat, sense distinció de raça, religió o nacionalitat.
  2. Dret a una protecció especial que asseguri un creixement mental i social sa i lliure.
  3. Dret a un nom i a una nacionalitat.
  4. Dret a una alimentació, habitatge i atenció mèdica adequats.
  5. Dret a una educació i atenció especials per als infants amb una discapacitat física o mental.
  6. Dret a comprensió i afecte per part de les famílies i de la societat.
  7. Dret a l'educació gratuïta, a divertir-se i a jugar.
  8. Dret a atenció i ajuda preferents en cas de perill.
  9. Dret a protecció contra l'abandonament i l'explotació laboral.
  10. Dret a rebre una educació que fomenti la solidaritat, l'amistat i la justícia entre tothom.

Un infant es considera que pateix maltractaments quan és objecte de violència física i/o psíquica, de fet i/o omissió, per part de les persones o institucions de les que depèn per a desenvolupar-se de forma correcta.

L’any 2002 la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència del Departament de Benestar i Família va atendre a 5.881 nens i nenes maltractats. D'aquests, un 69,2 % estan convivint en nuclis familiars (família pròpia o família d'acollida o adopció), i un 30,8 % es troben atesos en centres residencials d'acció educativa o centres d'acolliment. Tanmateix, la majoria de maltractaments infantils no arriben a ser detectats i per tant no poden abordar-se a temps.

A Catalunya, de les més de 700.000 persones en situació de pobresa, 104.513 són menors de 16 anys, xifra que representa el 10,4 % del total de nenes que viuen a Catalunya i per tant que requereixen d’una actuació immediata de l’administració perquè la seva situació és una font d’exclusió social de cara al futur.

Malgrat tot el desplegament de la prevenció i dels recursos de la xarxa del sistema català de serveis socials, de la xarxa d’equips especialitzats i de la Direcció General d’Atenció a la Infància, se’ns presenten dificultats que posen a prova la capacitat de la nostra societat per la posada en pràctica d’una protecció i una defensa reals dels interessos dels nostres nens i nenes. Per tant, cal apostar de forma decidida per a la protecció dels més indefensos.

2. Objectius

1) Vetllar pels drets i les necessitats dels infants, en tant que subjectes de drets i responsabilitats.
2) Promocionar i coordinar esforços interadministratius encaminats a la defensa de la infància.

3. Mesures

1) Crear un Observatori dels Drets de l'Infant amb marcat caràcter interventor i preventiu d'aquelles situacions que es generen a la societat i que poden significar una conculcació d'aquests drets. En concret hauria de dedicar-se a:

a) Detectar i denunciar tota publicitat als mitjans que comunicació que vulneri el seu dret a la salut o l'educació ( per exemple la publicitat enganyosa d'aliments rics en greixos perillosos a la salut, el bombardeig nadalenc d'anuncis de joguines a la televisió pública, l'actitud social permissiva amb l'explotació d'infants mitjançant la mendicitat...).
b) Elaborar campanyes als mitjans de comunicació i a les escoles per fomentar els drets de l'infant. Incidir en la responsabilització dels pares com a principals educadors de l'infant i la necessitat del seu paper actiu i col·laborador amb l'escola. Programes de conscienciació del propi nen com a possible objecte d'abusos i maltractaments i de la necessitat de que sempre té vies per denunciar-ho (campanyes tipus "el meu cos és meu").
c) Elaborar un estudi anual sobre maltractament infantil i infància en risc social que serveixi de base a l'elaboració i correcció dels programes que hi incideixen.

2) Elaborar un pla integral d’escoles bressol.

3) Potenciar alternatives a les escoles bressol com els cangurs domiciliaris especialment en els municipis petits.

4) Crear un programa d'atenció social al nen malalt amb ajuts a les famílies que tinguin nens amb malalties cròniques o oncològiques ja que, si bé els nostres hospitals públics ofereixen una atenció mèdica en els més alts estàndards, l'atenció a les famílies que s'han de desplaçar per la malaltia o a la continuïtat escolar del nen està força desatesa per l'Administració.

5) Redactar una nova Llei d’infància i adolescència que aclareixi, ordeni i actualitzi aquest àmbit.

6) Aplicar mesures de participació, començant pels mateixos menors, professionals i entitats.

7) Fomentar la prevenció general de la infància : perinatal i primer any.

8) Fomentar el seguiment i assessorament psicològic als infants a partir dels centres de pediatria, i als adolescents a partir de les escoles.

9) Potenciar els espais conjunts entre gent gran i infants.

10) Realitzar el seguiment del fracàs escolar, en els seus aspectes socials.

11) Potenciar els serveis per atendre els infants quan surten de l’escola quan els seus pares encara treballen.

12) Endegar programes adaptats a col·lectius específics de menors discapacitats (físics, psíquics i sensorials), a fi de facilitar la seva integració social.

13) Promoure i coordinar estudis i investigacions sobre la infància maltractada o en situacions de risc.

14) Fer propostes de formació adreçades a tots els professionals

15) Dialogar permanentment amb les diferents associacions respecte el tractament infantil, a la prevenció dels maltractaments.

16) Participar en les campanyes de sensibilització sobre la realitat dels maltractaments als infants.

17) Reformar la llei d’adopció, a fi d'aplicar conceptes més favorables a les famílies acollidores per sobre de criteris biologistes, com passa en l’actualitat.

18) Incrementar el control per part de l’administració sobre els processos d’adopció. Incrementar el seguiment durant tot el procés d’adopció, tant sobre les entitats col·laboradores, com en el període inicial de l’adopció.


ÀMBIT 2: INFÀNCIA EN RISC I MENORS IMMIGRANTS

1. Diagnosi

Les característiques i situacions que afecten els menors immigrants al nostre país són força heterogènies, en funció del lloc de procedència, de si venen sols i de si procedeixen de reagrupaments familiars.

La majoria de menors procedeixen del Marroc, principalment de poblacions del nord, malgrat que en els últims anys s’ha experimentat un increment de menors procedents del sud; cal dir que la immigració es només de nois. Els menors procedents dels països de l’Est no arriben sols al país , ho fan a través de xarxes de prostitució o en bandes delictives organitzades. És una immigració principalment femenina de majors de 16 anys. La incidència de menors subsaharians és pràcticament nul·la, així com la d’altres localitzacions.

La gran majoria de menors immigrants atesos per la DGAM són magribins que han arribat sols al país. En els últims deu anys s’ha produït un increment espectacular del nombre de menors: hi ha dades de l’any 1997, en què estaven registrats un total de 300 menors, i l’any 2002 estem parlant d’un registre superior al 2.000 menors. Tot i així, aquestes dades són parcials, perquè hi ha un col·lectiu important de nois que no han estat mai atesos per la DGAM i que malviuen a la zona perifèrica de Barcelona; altres són acollits per familiars residents a Catalunya i un gran nombre utilitzen filiacions diferents moltes vegades.

Tanmateix, la mobilitat d’aquests nois és molt alta, es desplacen contínuament per tot Europa i, si no han acceptat la protecció de la DGAM, la permanència en una localitat no sol ser superior a un any. A més, és molt difícil identificar-los, ja que solen utilitzar diversos noms, diverses filiacions i procedències; però potser la dificultat més gran és determinar la seva edat, ja que la legislació de menors és molt més protectora que la d’adults.

La DGAM ha desenvolupat un seguit de programes per atendre aquests menors, però de resultats dubtosos pel gran nombre d’escapoliments o la negativa a la seva protecció. Els menors troben una família substitutòria al carrer, la solidaritat dels companys, diners i accés als béns de consum, llibertat, encara que no tot respon a barems positius: també hi ha droga, especialment cola, que actua deteriorant molt ràpidament les possibilitats de socialització dels nois, consolidant la violència com a forma d’actuació i la marginació.

Són nois, que centren les seves expectatives en l’obtenció de papers, documentació i inserció laboral, però que es troben immersos en una realitat que defuig del seu somni europeu com un lloc de grans oportunitats i d’èxits. Sense papers no hi ha documentació o el tràmit és molt lent (una mitjana de 8 mesos per un menor tutelat), no hi ha treball immediat.

Actualment hi ha una política integracionista, la tutela fins a la majoria d’edat no resol ni garanteix la seva atenció, i els programes establerts donen respostes temporals que són utilitzades pels menors fins que tenen una opció millor, encara que això suposi abandonar el camí de la legalitat.

L’Administració no ha sabut preveure el fenomen migratori de menors i quan s’ha donat conflictes (nens del carrer) no ha tingut capacitat de reacció.

Pel que fa als menors procedents del reagrupament familiar es detecten conflictes quan aquests arriben a l’adolescència: el xoc cultural de la formació externa rebuda i el context familiar determina en molts de casos un abandonament de les funcions parentals de contenció dels menors; es dóna principalment en les noies, que no accepten les normes de convivència familiar i cerquen en els serveis socials suport per aconseguir un futur amb més capacitat de decisió personal. Aquest problema no es pot abordar només amb l’atenció a la menor, cal treballar en els nuclis familiars l’acceptació que són membres d’una nova societat i que les noves generacions tenen el dret d’escollir el seu grau d’integració.

Aquest fet s’ha d’abordar des de polítiques de serveis socials, perquè a hores d’ara són casos relativament aïllats, però de creixement ràpid, que es pot convertir en conflicte dintre de poc temps.

Els recursos actuals no són suficient per atendre els menors, es donen llistes d’espera nombroses i els menors es passen molts dies en els centres d’urgències o ludoteques de la DGAM a l’espera d’una plaça dels centres d’acollida o residencials: un menor pot fer fins a 10 ingressos a urgències durant un mes.

2. Objectius

1) Eradicar la mendicitat infantil i juvenil i canalització dels afectats als Serveis Socials.
2) Integrar en la societat receptora la infància en risc d’origen immigrant.

3. Mesures

1) Redefinir la política vers les famílies desestructurades:

a) Potenciar, ampliar i optimitzar els serveis socials de base (Assistents socials i EAIA) per tal que creïn una xarxa d'ajut familiar integrada a l'entorn: potenciació de la assistència domiciliària com a eina reeducadora i preventiva.
b) Coordinar les escoles/instituts i EAPS amb els recursos socials de la zona: disminuint el període de temps des de que es detecta un menor amb problemes fins que s'intervé amb els recursos educatius de la zona.
c) Potenciar nivells intermedis entre la família i la institucionalització, com l'acolliment familiar.
d) Utilitzar l'internament dels menors en centres com a darrera mesura.

2) Establir una moratòria en la privatització de la gestió dels serveis socials per avaluar durant els propers anys els Centres i Serveis que ja han estat privatitzats per decidir el seu futur de cara a un progressiu retorn a la gestió publica de tots els serveis socials. S'ha de difondre que deixar en mans d'entitat amb ànim de lucre els Serveis Socials sempre és a costa de la seva qualitat final i de la dignificació professional dels seus treballadors, com tantes experiències han deixat palès. Tampoc s'han d'acceptar profits privats indirectes als que donen cobertura moltes fundacions.

3) Unificar sota un mateix departament de les diferents modalitats d’infància i adolescència en risc.

4) Aprofundir en el projecte de famílies acollidores.

5) Revisar els criteris de la pèrdua de la pàtria potestat.

6) Detectar les famílies en situació de risc a través de les escoles, AMPA, EAIA, EAP, serveis socials d’assistència primària, hospitals, actuant de forma ràpida i eficaç.

7) Estudiar les situacions de risc i buscar una sortida rehabilitadora, sempre que sigui possible, des del punt psicosocial, adaptada a les necessitats de les famílies potencialment afectades.

8) Elaborar un programa coordinat per evitar la mendicitat infantil on des de les Policies Municipals a la DGAIA sàpiguen que han de fer i ho facin de manera ràpida.

9) Endegar una campanya institucional sota l'idea de "si dones diners fomentes l'explotació infantil".

10) Potenciar que la posició de l’Administració sigui més activa per a aquests menors, en el sentit que els primers esforços s’han de fer pel retorn del menor al país d’origen, sempre que es pugui garantir el retorn a la família i, prèviament a aquesta mesura, establir programes de suport en el país per evitar la migració de menors d’edat.

11) Impulsar actuacions de prevenció en el país d’origen, treballant en l’entorn familiar i facilitant perspectives de futur pel noi en el seu país, amb programes de cooperació internacional que fomentin la formació ocupacional i la instrucció prelaboral.

12) Plantejar un canvi normatiu amb l’atenció de menors immigrants que actualment resideixen en el territori, establint dues intervencions diferenciades en funció de l’edat dels menors:

a) Totes les intervencions per a menors de 16 anys s’han de plantejar des de la vessant de cercar famílies d’acolliment temporal, si és possible de la mateixa nacionalitat, amb el suport psicosocial i econòmic de l’Administració. Són menors la socialització i integració dels quals passa per un procés com més normalitzat millor, escolarització, activitats de lleure, etc. mantenint la vinculació amb la seva família biològica.
b) Per a menors de més de 16 anys, calen recursos externs a l’acolliment institucional, amb contractes de voluntarietat per part del menor, i amb programes d’inserció laboral. L’estada d’aquests menors en centres residencials d’acció educativa (CRAE) , perd la seva funció protectora un cop han obtingut la documentació.

13) Potenciar nivells intermig entre la família i l’instucionalització, com l’acolliment familiar.

14) Crear centres diversificats per tipologies i territoris.

15) Estudiar la creació de nous centres per a menors dependents de la DGJJ I DGAIA.

16) Endegar programes d’inserció laboral per menors que surten de centres dependents de la DGJJ i la DGAIA.

17) Millorar els recursos materials i humans a la DGJJ.

18) Treballar els aspectes d’acollida, més que els d’internament en els centres dependents de la DGAIA. Utilitzar l’internament com darrera mesura.

19) Millorar la situació dels centres de justícia juvenil :

a) Actualitzar les directrius institucionals pel que fa als centres de Justícia Juvenil d’acord amb els canvis socials i legislatius.
b) Elaborar un mapa de centres de Justícia Juvenil adequat a les necessitats actuals, prioritzant les demandes de cada territori.
c) Complir de forma efectiva les ràtios contemplades per l’administració en tots els centres de Justícia Juvenil.
d) Portar a terme l’inici de la construcció dels nous centres compromesos en les demarcacions on encara no n’hi ha cap.
e) Augmentar el nombre de places en condicions satisfactòries i dignes tan per als i les menors internes com per als i les professionals que hi treballen, tot construint nous centres.
f) Augmentar el nombre de places per a noies menors en tots els règims i crear-ne a tots els centres.
g) Crear, en l’àmbit de justícia juvenil, recursos per a joves amb fills/es menors de 3 anys.
h) Definir les ràtios educador/a social/infant o jove en funció de la tipologia de la problemàtica dels infants i joves edats, per estats de maduresa i per problemàtiques.
i) Crear centres especialitzats d’internament terapèutic, que cobreixin les necessitats de tant de salut mental com de toxicomanies.
j) Remarcar la necessitat del respecte als ràtios d’ocupació dels centres i la distribució per edat i diagnòstic de la població, seguint criteris de tractament.

Repte 3. Millorar la qualitat de vida de la gent gran


ÀMBIT 1: PENSIONS

1. Diagnosi

Els recursos econòmics són insuficients de moltes persones perceptores de pensions. A Catalunya el cost de la vida és un 9,72% més elevat que la mitjana espanyola i això fa que amb els mateixos ingressos un ciutadà o ciutadana catalana disposi d’un poder adquisitiu més baix i, per tant, d'un previsible nivell de benestar també inferior.

Per exemple la pensió mitjana (contributiva) catalana es situava, el 2000 en 80.100 pessetes mensuals i l’espanyola en 77.900. Tot plegat un 2,8% més altes, lluny del 9,72% de sobrecost de la vida catalana.

Cal tenir present que demanar una actualització dels salaris i pensions en funció del cost de vida de Catalunya no significa fer més rics als catalans. Aquí no discutim què ha de cobrar cada treballador/a o pensionista, que de ben segur que han de veure incrementats els seus ingressos, sinó que el que es pretén és igualar en termes reals el poder adquisitiu de tots els pensionistes que cobren teòricament el mateix. Si el cost de la vida és més alt a Catalunya que a la resta de l'Estat cal que a iguals condicionants salarials o de drets de rebre prestacions socials es tingui en compte aquest diferencial.

Pel que fa a les vídues i de les dones grans que viuen soles, l’any 1999 hi havia un 15% de persones en pobresa relativa (unes 750.000) i un 1,6% en pobresa extrema (unes 2.500 famílies, 75.000 persones). Segons l’informe 2001 amb dades del 1996 de l’Observatori de la Pobresa de la Fundació Un Sol Món de Caixa Catalunya, es constata l’existència d’una pobresa bàsicament femenina i de caràcter estructural, independentment del cicle econòmic: un 60% de les llars pobres estan sustentades principalment per persones més grans de 65 anys, i un 32% per dones majors de 65 anys (unes 120.000 dones, que, en general, tenen més de 75 anys). Una de les conclusions de l’informe és que aquestes bosses de pobresa molt probablement augmentaran i que, des d'aquest punt de vista, hi haurà una feminització de la pobresa encara més acusada.

2. Objectius

1) Garantir que les pensions estiguin en relació al nivell de preus diferencial de Catalunya respecte l’estat espanyol per tal d’assegurar els mínims per una subsistència digna.
2) Aconseguir un millor tractament fiscal per a les persones que reben pensions de viduïtat i orfenesa.

3. Mesures

1) Complementar les pensions més baixes, pensions assistencials no contributives i contributives inferiors al SMI, amb un complement anual fix, a fi de garantir el poder adquisitiu atès el nivell d’IPC diferencial de Catalunya respecte Espanya.
2) Proposar l’equiparació fiscal les pensions d'orfenesa a les anualitats per aliments percebudes pels pares en virtut de decisió judicial, per tal de ser considerades com a rendes exemptes a efectes de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques.
3) Plantejar la creació una deducció a la quota íntegra estatal de l'IRPF per despeses en custòdia de fills i persones dependents a càrrec equivalent al 15% de les esmentades despeses, amb el límit de 142 euros anuals per declaració.
4) Proposar la creació dels mecanismes necessaris per a què els vidus i vídues en actiu declarin, en l'IRPF, els ingressos en concepte de Pensió de Viduïtat a part de la declaració dels propis rendiments de treball.
5) Plantejar la introducció de mesures en l'IRPF tendents a disminuir la pressió fiscal de les pensions de viduïtat a través de l'establiment o bé d'un barem específic de tipus impositius per a la pensió de viduïtat, adequat en funció de cada pensió i situació familiar de les persones físiques d'aquest col·lectiu, o bé d'una desgravació específica
6) Crear una deducció a la quota íntegra autonòmica per despeses en custòdia de fills i persones dependents a càrrec equivalent al 5% de les esmentades despeses, en l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, amb el límit de 47 euros anuals per declaració.

ÀMBIT 2: ATENCIÓ SOCIOSANITÀRIA

1. Diagnosi

L’increment de l’esperança de vida ens porta, entre altres aspectes, el fort increment de les simptomatologies associades a la senilesa, com és el cas de l’Alzheimer. Per fer front a aquesta creixent demanda social, el Departament de Benestar i Família ha de treballar conjuntament amb les administracions locals a fi de crear centres adreçats als processos de senilesa com són els centres de dia o les residències. Igualment s’han de crear línies de suport als familiars de les persones malaltes, que tenen un doble patiment.

Les obres previstes per a la construcció de centres sociosanitaris, quan estiguin acabades, sumades a les existents cobriran un percentatge molt baix de les necessitats reals. No hi ha prou habitatges tutelats ni centres de dia, i la dedicació de la Generalitat a l’atenció domiciliària, tot i que gran part depèn dels ajuntaments, és insuficient i poc ambiciosa: com sempre, la Generalitat no delega competències amb recursos, sinó que espera que siguin les administracions més properes a la ciutadania els que se’n facin càrrec, com en el cas de l’ensenyament 0-3.

Per això és necessària la realització d’un mapa de recursos i d’un pla de finançament quinquennal, conjuntament entre el Departament de Benestar i Família i les corporacions locals, que respongui a les necessitats reals de la gent gran dependent del país: residències, l’atenció domiciliària (SAD), habitatges tutelats, centres de dia, etc.

El sector de la població major de 65 anys és un dels més importants quant a l’actuació dels serveis socials, el més nombrós quantitativament i el que té dèficits molt importants des del punt de vista de la garantia d’accés a més i millors serveis d’assistència sociosanitària. Perquè viure més anys és un gran avenç, però no comporta sempre viure’ls amb la qualitat de vida adequada: l’envelliment comporta més dependència i més necessitats, que es preveu que siguin creixents. Les administracions no només han de treballar per cobrir les necessitats actuals, sinó també les que es preveuen en un futur més proper. I aquestes necessitats no es poden acarar sense una planificació adequada i coordinada des de la iniciativa principalment pública, perquè la intervenció pública és feble i tendeix a desviar cap a la iniciativa privada i cap a les famílies les seves funcions i els costos que se’n deriven.

Perquè ara per ara l’atenció de les persones grans dependents recau majoritàriament en les famílies, concretament en les dones. I això comporta desgast personal i derivacions en la salut d’aquestes persones cuidadores. Un exemple són les dades que aporten Mercè Boada i Lluís Tárraga en el llibre Alzheimer, la memoria está en los besos, segons les quals només un 30% dels pacients reben l’atenció en residències i xifren entre un 60 i un 70% els familiars que en tenen cura que pateixen transtorns psíquics. En aquest sentit, i per extensió per als familiars que tenen cura de persones amb problemes de salut mental o amb discapacitacions que les fan dependents, cal construir centres de curta estada que permetin un “descans” a les persones que en tenen cura.

2. Objectius

1) Garantir que la gent gran podrà viure a casa seva, en condicions dignes, mentre que el seu nivell de dependència els ho permeti.
2) Adequar l’assistència sociosanitària als processos de senilesa.3. Mesures
1) Realitzar un pla que estudiï les necessitats actuals i les emergents derivades de l’envelliment de la població catalana per crear les estructures i els recursos necessaris per a la nostra gent gran.
2) Incrementar les inversions en recursos socials per a la gent gran ja que els recursos destinats a Catalunya està molt per sota dels paràmetres mitjans de la UE.
3) Crear una xarxa de servei d’ajut domiciliari, coordinadament entre el Departament de Benestar i Família i les administracions locals, a fi d’arribar al 15% de les persones majors de 65 anys.
4) Ampliar la cobertura que dóna el Servei d’atenció domiciliària de les necessitats de la gent gran que viu a casa seva, en aspectes com la bugaderia, els menjar a domicili, la companyia, etc.
5) Establir indicadors de qualitat del servei d’atenció domiciliària (SAD) que ha de ser la peça central de l’atenció a la gent gran.
6) Garantir una xarxa de pisos tutelats o de residències per a aquelles persones que tinguin un nivell alt de dependència.
7) Millorar les infrastructures assistencials, pel que respecta a residències geriàtriques i centres de dia públics.
8) Adreçar a les persones amb més dependència a recursos com els centres de dia, pisos tutelats o residències, atansant-nos a les ràtios de l’UE.
9) Garantir la qualitat de les residències a partir del control d’estàndards de qualitat i millorar els sistemes d’inspecció de les residències geriàtriques.
10) Realitzar conjuntament amb els Ajuntaments un pla de recursos i un pla de finançament quinquennal que respongui a les necessitats reals de la gent gran, (residències, atenció domiciliaria, habitatges tutelats, centres de dia,…).
11) Implantar definitivament les ABS reformades en tots els municipis, a fi de millorar l’assistència sanitària a la gent gran.
12) Crear centres de curta estada per malalts a fi de que els familiars que en tenen cura puguin gaudir d’un temps lliure anual.
13) Elaborar plans d’actuació per la gent gran que siguin integrals des de cada administració i per tant estiguin coordinats entre els diferents Departaments de la Generalitat implicats (Benestar i Família, Sanitat, Treball, Cultura) i en el cas dels ajuntaments per les diverses regidories.

ÀMBIT 3: PARTICIPACIÓ I LLEURE

1. Diagnosi

El Govern de la Generalitat i les administracions locals, han de potenciar la participació de la gent gran, tant en les activitats especifiques del seu col·lectiu, com en aquelles d'àmbit general. Igualment han de potenciar les activitats intergeneracionals especialment amb els col·lectius més joves.

Tots aquests reptes han d’encarar-se perquè la gent gran pugui participar activament en la vida social perquè les necessitats bàsiques estan cobertes. I fer-ho especialment en la vida participativa, en les activitats formatives, activitats físiques i esportives, de manera normalitzada i propiciant l’intercanvi generacional.

La gent gran ha de poder disposar de casals o de centres de dia no solament com a simple lloc d’estada, sinó com dinamitzadors de l’activitat especialitzada que reforci les seves capacitats i potenciï la seva participació en el seu entorn social.

2. Objectius

1) Facilitar que la gent gran pugui ser activa i participativa, en funció de les seves capacitats
2) Garantir a la gent gran les seves vacances, amb una gestió transparent i de qualitat.3. Mesures
1) Crear un sistema propi de viatges adreçats a la gent gran, substituint l’actual IMSERSO. Mentre que aquesta estructura no es creï, la Generalitat haurà de reclamar aquesta competència a fi de millorar els barems d’adjudicació de places, amb una visió més social (ajudant, en funció dels nivells de renda i de les pensions que es percebin, els col·lectius més desfavorits) i amb més transparència (publicació de la concessió de places).
2) Potenciar la pràctica de l’esport per a la gent gran, amb l’objectiu de mantenir la seva condició física i l’aspecte de relació i d’integració social que comporta.
3) Implicar a la gent gran en la vida quotidiana i especialment en la vida activa participativa i amb activitats formatives.
4) Potenciar els canals de participació de la gent gran que han de ser normalitzats, implicant preferentment l’intercanvi generacional.


Repte 4. Afavorir l’autonomia i integració de les persones amb discapacitat

L’any 2002 a Catalunya hi havia 284.774 persones que patien algun tipus de discapacitat. La seva distribució segons el tipus de disminució correspon a 170.543 discapacitats físics, 35.745 discapacitats psíquics, 42.540 malalts mentals, 23.393 persones amb disminució visual i 11.727 discapacitats auditius.
Per edats, de 0 a 16 anys hi ha 12.507 persones amb disminució, entre 17 i 64 anys trobem 168.490 persones i de més de 65 anys hi ha un total de 103.777 persones.

Actualment la nostra societat ha evolucionat prenent un únic model vàlid per a totes les persones, sense tenir en compte els diferents col·lectius que estan limitats per alguna discapacitat. El funcionament de la nostra societat no fa gens fàcil la normalització de la seva activitat en els àmbits que els afecten (barreres arquitectòniques, ensenyament, integració laboral, integració social…) malgrat les campanyes de sensibilització i les mesures de l’administració per a la integració i la modificació de les estructures que la dificulten.

Les persones amb discapacitat tenen els mateixos drets que la resta de la ciutadania, i per tant cal possibilitar que puguin gaudir d'una qualitat de vida adient, exigint la igualtat d'oportunitats pel que fa l’accés als serveis públics, a l’educació, a l’ocupació, a les noves tecnologies, al sistema sanitari, a l'oci, a l'esport ... És conegut l’incompliment de la LLISMI en moltes de les seves disposicions, especialment pel que fa al món del treball, a la integració social i a la supressió de barreres arquitectòniques i de comunicació.

Totes aquestes traves amb les que es troben les persones amb discapacitat provoquen que sovint es vegin abocades a patir nivells baixos d'educació i ocupació, fet que comporta que ser discapacitat predisposi a la pobresa.

Pel que fa a les prestacions sociosanitàries, tan necessàries en aquest col·lectiu, es mostren del tot insuficients cosa que fa que sovint sigui la familia qui assumeixi la major part del cost de la cobertura asistencial. Per exemple, trobem una greu mancança de places residencials, habitatges tutelats, servei d’atenció domiciliària …

Per elaborar polítiques orientades al col·lectiu de persones amb discapacitat és necessari adoptar una perspectiva integral i transversal que ens condueixi a actuacions globals que permetin la seva integració social.

ÀMBIT 1: ACCESSIBILITAT I SUPRESSIÓ DE BARRERES

1. Objectius

1) Facilitar l’accés normalitzat de les persones amb discapacitat a la realització d’activitats o serveis bàsics com ara l’educació, la sanitat, el treball o la cultura.
2) Garantir els recursos de suport comunitari necessaris per poder participar, com la resta de ciutadans, en la vida econòmica, social i cultural de la comunitat.
3) Vetllar pel compliment de la normativa vigent en matèria d’ accessibilitat.

2. Mesures

1) Elaborar un Pla d’accessibilitat per a persones amb discapacitat, de supressió de barreres arquitectòniques, d’accés a la comunicació i de mobilitat.
2) Fer complir la llei del Parlament de Catalunya de supressió de barreres arquitectòniques: barreres sòniques, guals homologats, etc.
3) Estudiar les necessitats dins del territori metropolità per tal de poder donar cobertura amb transport especial a una part del col·lectiu de persones discapacitades.
4) Implantar a totes les biblioteques públiques un sistema de telelupes i escàners galileus, així com incrementar els enregistraments sonors de llibres per tal de facilitar l’accés de les persones cegues a la cultura.
5) Fomentar l’accés a la cultura, espectacles públics, adaptació de les biblioteques al llenguatge Braille, ordinadors sonors, etc.
6) Fomentar l’accessibilitat a internet per part de persones amb discapacitats físiques i sensorials.
7) Millorar l’audibilitat als espais públics, parcs, espais oberts, etc.
8) Garantir els serveis d’interpretació de signes o lectura labial a fi de facilitar l’accés de la població amb deficiència auditiva als serveis d’us quotidià o habitual, serveis de salut, escoles esport, etc.
9) Fomentar que en l’organització de qualsevol activitat es tingui en compte que ha de poder ser accessible per a les persones amb disminució.
10) Incorporar traductors de signes i fax en les Àrees Bàsiques de Salut.
11) Impulsar que en els serveis públics hi hagi personal coneixedor del llenguatge de signes.


ÀMBIT 2: PRESTACIONS I SERVEIS

1. Objectius

1) Garantir la prestació de serveis socials a aquelles persones amb discapacitats psíquiques, físiques o sensorials.
2) Garantir serveis alternatius als serveis residencials per fer possible que la persona amb discapacitat puguin continuar vivint a casa seva i en el seu entorn, la qual cosa incrementa la seva qualitat de vida.

2. Mesures

1) Incrementar dels ajuts a les famílies i nuclis de convivència amb persones discapacitades o dependents.
2) Canviar en el sistema de prestacions a les persones amb discapacitat, de manera que no depengui del pressupost anual, si no de les necessitats de l’usuari, en funció dels barems econòmics (adaptació de l'habitatge, vehicle eines de treball, etc.).
3) Crear centres de contenció de curta estada per les persones amb disminució psíquica.
4) Crear residències de curta estada per les persones amb disminució psíquica, a fi de tenir present el descans familiar.
5) Ampliar el nombre de les places residencials.
6) Incorporar psicòlegs als equips de les Àrees Bàsiques de Salut.
7) Actualitzar el cens de persones amb discapacitat.
8) Estandarditzar la prestació del servei.
9) Garantir les places d’escoles bressol pels nens amb discapacitat les famílies dels quals ho sol·licitin.
10) Prioritzar el servei d’ajuda a domicili per les persones amb discapacitat.
11) Implantar la figura de l’assistent/a personal per a les persones amb dependència perquè puguin accedir a la xarxa de serveis ordinaris i realitzar activitats.
12) Crear una prestació econòmica destinada a la persona amb disminució, per tal de sufragar la despesa que suposa la contractació d’un assistent personal.
13) Impulsar les iniciatives d'habitatges normalitzats per a totes les persones amb discapacitat, evitant institucionalitzar les que tenen més necessitat de suport.
14) Promoure habitatges tutelats i adaptats per a persones amb diferents tipus i graus de discapacitat.
15) Preveure la reserva d’habitatge dins el pla de promoció pública per a les persones amb discapacitat o famílies amb algun membre amb discapacitat.
16) Reconeixement dels malalts al·lèrgics alimentaris com a deficiència alimentària amb necessitats de recursos a ensenyament, sanitat i benestar social.


ÀMBIT 3: INTEGRACIÓ LABORAL

1. Objectius

1) Promocionar l’accés de les persones discapacitades a un lloc de treball.
2) Revisar les polítiques que dificulten l'accés al treball integrat de les persones amb discapacitat en el mercat laboral ordinari.
3) Implementar les polítiques d’inserció laboral, amb l’objectiu d’orientar a les persones del col·lectiu cap a situacions més idònies en relació a la seva capacitat i situació personal.
4) Vetllar per l’acompliment de la Llei 13/1982, de 7 d’abril, d’integració social dels minusvàlids (LISMI).

2. Mesures

1) Fomentar la inserció laboral de les persones amb discapacitat amb perspectives de futur per mitjà d’una regulació específica.
2) Facilitar suport a les empreses en l’adaptació dels llocs de treball, a fi d’evitar discriminacions.
3) Acomplir els percentatges de l’oferta pública de treball.
4) Potenciar els programes de cogestió del treball.
5) Reformar la llei d’inserció laboral.
6) Incrementar les dotacions destinades a la inserció laboral.
7) Incorporar les persones amb discapacitat psíquica a la prestació de la Seguretat Social, amb deures i avantatges.
8) Posar les bases necessàries per fer efectiva l’obligació de l’Administració de la Generalitat de tenir un mínim d’un 2 % de persones amb discapacitat del seu personal.
9) Col·laborar amb les administracions locals i amb les empreses privades perquè facin efectiva la reserva dels llocs de treball per persones amb discapacitat.
10) Promoure una campanya de sensibilització entre els empresaris, per tal que assumeixin l’obligació que els marca la LISMI .
11) Realitzar l’avaluació de l’aplicació de la Llei 13/1982, de 7 d’abril, d’integració social dels minusvàlids (LISMI) a Catalunya.
12) Donar suport a les entitats que treballin en la promoció i integració de les persones amb discapacitat.
13) Incrementar els ajuts i subvencions adreçats a la formalització de convenis de cooperació amb associacions, fundacions i altres entitats sense ànim de lucre que tenen com a objecte l’ajut a les persones amb discapacitats.

Repte 5. Donar suport a les unitats familiars

1. Diagnosi

La família continua sent, per a bona part de la població, el primer cercle d’afecte personal, d’identitat cultural i nacional i també de solidaritat econòmica i humana. És doncs, el primer àmbit de vida, el més proper, el més immediat, l’espai privilegiat per a la intimitat i la privacitat, la fortalesa per a la protecció i el refugi. Naturalment, hem de saber apreciar els canvis culturals i socials produïts als nostres temps en les relacions entre persones i en els vincles lliures que estableixen entre elles. Per això no podem sostenir un enfocament estàtic de la família, a partir del model convencional que sempre hem conegut, sinó que, conservant-ne els valors positius heretats, hem de mantenir una visió dinàmica dels vincles humans, respectuosa també amb les noves realitats familiars dels nostres dies: persones separades o divorciades, parelles de fet amb canalla o sense que han escollit lliurement l’altra persona i aquesta forma de vida, unitats monoparentals amb un sol dels progenitors o adults amb menors al seu càrrec, gent que viu sola..

Avui són les dones i els homes, els infants i els joves, la gent gran pertanyent als sectors socials més dèbils, des del punt de vista econòmic, aquells que tenen unes dificultats més grans per poder canalitzar una vida de família amb la màxima qualitat i dignitat possible. La prolongació del període d’escolarització obligatòria, les dificultats per poder trobar una feina i que, a més, estigui vinculada als estudis realitzats, la precarietat de les condicions laborals, el cost elevat del lloguer o compra de pisos, són factors diversos que produeixen l’ajornament d’una opció pròpia de vida familiar. Les càrregues familiars han augmentat en la mesura que els joves han vist envellir l’edat d’abandonament del domicili familiar dels seus progenitors, circumstància que ha provocat també que es retardés l’accés a la primera -i sovint única- maternitat i paternitat.

Malgrat la incorporació de la dona al món laboral, subsisteix el seu paper de doble treball real –professional i domèstic– mentre s’incrementen les despeses per l’atenció a la gent gran de la pròpia casa, coincidint a cops amb la pèrdua del lloc de treball per part de persones adultes en plena capacitat física i mental per a la feina o amb la convivència amb joves a l’espera de la seva primera ocupació professional, però mentrestant sostinguts econòmicament pels seus familiars. Aquesta funció de solidaritat econòmica –per satisfer les necessitats bàsiques com ara alimentació, vestit i sostre– així com de solidaritat humana –en cas de malaltia o, ben sovint, per tenir cura de canalla petita o de persones amb discapacitats diverses– fa que l’estat s’estalviï molts recursos públics, més encara en països mediterranis com el nostre on la família apareix amb un grau de cohesió ben elevat.

La insuficient política de suport a les famílies a Catalunya, fa especialment important, a l’hora de plantejar-se ajudes a les unitats familiars, l’experiència d’altres països europeus on des de fa diverses dècades existeixen aquest tipus de polítiques, i d’accions de govern.

La despesa en protecció social a Catalunya ha disminuït durant els anys noranta, passant de representar el 18.8 % del PIB el 1991 al 17.5% el 1999. Per contra, en el mateix període, en la mitjana de la UE la proporció de despesa en protecció social va augmentar d’un 26.5% a un 27.6% del PIB. Aquesta diferència no es deu només a que el PIB hagi crescut a Catalunya més ràpidament que a la mitjana de la UE sinó també al fet que l’augment de la despesa social per càpita hagi estat menor a casa nostra que a la UE durant la dècada dels noranta. Com a conseqüència, la despesa diferencial entre Catalunya i la UE s’ha incrementat en lloc de reduir-se.

En aquest context, la despesa dedicada a ajudes familiars és també molt baixa, un 0.4% , quan la mitjana europea és del 2.2%. En relació als serveis d’ajuda a les unitats familiars, Catalunya té un nivell molt baix de cobertura d’escoles bressol per a infants de 0 a 3 anys, essent un dels més baixos de la UE. En comparació amb el 44% de Dinamarca, el 40% de Suècia o el 23% de França, només el 9% dels infants menors de 3 anys tenen una plaça en una escola bressol pública.

Pel que fa als serveis d’atenció domiciliària per persones grans, Catalunya té un dels nivells més baixos de cobertura ja que només un 2.5% dels majors de 65 anys reben aquest tipus de servei. Aquesta dada queda molt per sota d’altres països de la UE com ara Finlàndia, amb el 24% dels majors de 64 anys coberts, Suècia i Dinamarca amb un 17% i Noruega amb un 14%.

Tot això provoca que sigui realment difícil conciliar vida familiar i laboral, i per tant, Catalunya registri una baixa fecunditat que a l’any 2001 va ser de 1.32 fills, situant-se com a un dels índex de natalitat més baixos de tota la UE.

Pel que fa d’altres països europeus les famílies amb ingressos baixos i un infant de tres anys i les famílies monoparentals amb infants són millor tractades a França i el Regne Unit que als altres països. Dins el segment de població amb ingressos més elevats, Dinamarca i França són els estats més generosos amb les famílies monoparentals, Bèlgica i Luxemburg donen suport fonamentalment a les famílies nombroses biparentals , i l’Estat espanyol, Grècia, Irlanda i Portugal són els estats que menys aporten a les famílies, segons aquestes variables.

Sobre els avantatges fiscals per cònjuges i infants, l’impacte més fort pel primer fill es dóna a Dinamarca, seguida per Bèlgica. Pel que fa a les famílies amb dos fills, França presenta l’impacte més fort, seguida de Bèlgica i Dinamarca, lluny de la resta de països. Amb les famílies amb tres fills es repeteix la successió, tot i que la diferència amb els altres països és encara més gran. L’Estat Espanyol, si bé amb dades no comparables, se situaria entre els estats que ofereixen menys avantatges.

A Dinamarca, Luxemburg, Alemanya, França i els Països Baixos, la quantitat percebuda en concepte de prestacions familiars (maternitat i prestacions socials) per habitant era superior a la mitjana europea a principis dels anys noranta Bèlgica, Irlanda i el Regne Unit estaven a prop de la mitjana; i l’Estat Espanyol, Grècia, Itàlia i Portugal estaven força per sota de la mitjana europea.

A la Unió Europea les famílies monoparentals tenen un pes importantíssim en la societat. A l’Estat Francès representaven un 16’2% el 1991 i a l’Estat Espanyol es calculava, en el mateix any, que arribaven al 8’6%. A Catalunya el nombre de famílies monoparentals a càrrec de mares soles era, el 1996, de 156.185 i a càrrec de pares només 40.887. Cal tenir en compte que el 1999 hi havia una mitjana del 18’4% de naixements fora del matrimoni i que la població vídua representa un 13’7% de la societat catalana (un 11’1% són dones).

Els nuclis que depenen d’un sol cap de família és per diverses raons: separacions, viduïtat, mares solteres... De la mateixa manera els nuclis familiars monoparentals tenen una sèrie de dificultats afegides per a una certa normalitat social, donat que no és possible la corresponsabilitat dels treballs en l’àmbit domèstic i de cura dels altres, fet que dificulta també l’accés al treball remunerat, tenint en compte també que en el cas de les dones, que són majoria, els salaris són més baixos i les dificultats per a l’accés al mercat de treball més nombroses. Per aquestes diverses raons la renda d’aquests nuclis sol ser d’una mitjana més baixa que la resta de nuclis familiars.
Pel que fa a les famílies nombroses, a Catalunya n’hi ha més de 105.000 i el nombre total de persones que composen aquestes unitats familiars és d'aproximadament unes 738.000.

És per tot l’exposat que una política de suport a les famílies hauria d’incidir en:

  • Augment de la natalitat. Les polítiques per augmentar la natalitat no poden ser mai per si mateixes una qüestió d’estat, de nació. Cal creuar-les amb les rendes econòmiques.
  • Els joves. Mesures per afavorir la sortida de la llar familiar d’origen.
  • Les llars unipersonals. Majoritàriament de dones grans. Una de les franges socials on la pobresa avança més.
  • Les llars monoparentals. Majoritàriament femenines amb rendes baixes i infants sota les seves responsabilitats.

Una política d’esquerres per a les famílies, unes propostes progressistes per a les unitats familiars diverses, han d’incloure tots els àmbits de la vida susceptibles de ser millorats a benefici de les persones, amb l’objectiu final que la vida sigui una experiència gratificant i apassionant i no pas una cursa d’obstacles i frustracions permanent. Una política pensada per a les famílies, a Catalunya, només serà efectiva si es concreta en mesures legislatives, institucionals i pressupostàries relatives a la sanitat, a l’economia, al treball, a l’ensenyament i l’atenció infantil, a l’habitatge i l’urbanisme, als serveis socials, al medi ambient o a la cultura i al lleure.

2. Objectius

1) Potenciar la família com a xarxa bàsica de cohesió social.
2) Reduir els obstacles per a que tothom pugui tenir el nombre de fills desitjat.

3. Mesures

1) Modificar l’actual consideració d’unitats familiars: que inclourà:

a) els matrimonis amb fills o sense, en tant que institucions que donen lloc a un vincle jurídic i que originen una comunitat de vida.
b) les unions estables d’un home i una dona, amb fills o sense, ambdós majors d’edat, que, sense impediment per a contraure matrimoni entre sí, hagin viscut junts un període de dos anys o hagin acreditat aquesta convivència de la manera que s’estableixi legalment.
c) les unions formades per persones del mateix sexe que convisquin de manera estable i manifestin la voluntat de constituir-se en la forma que es preveu legalment.
d) les relacions de convivència de dues o més persones en un mateix habitatge habitual i que comparteixen, amb voluntat de permanència i d’ajuda mútua, les despeses comunes o el treball domèstic, o ambdues coses.
e) les relacions de convivència constituïdes, a partir de l’acolliment d’una persona o una parella gran per part d’una altra persona o d’una parella més jove, que l’accepta en condicions semblants a les relacions entre ascendents i descendents.

2) Fer aplicables a totes les unitats familiars les disposicions del Codi de Família i, especialment, les normes:

a) que limiten la disponibilitat de l’habitatge familiar,
b) de la fixació dels deures del pare i de la mare envers els fills i filles
c) del favor filii
d) de la disponibilitat de substituir la intervenció judicial per l’acord de 2 parents més pròxims del fill o filla per a resoldre els desacords ocasionals del pare i la mare,
e) de la prevalença d’aquests últims en la delació de la tutela, respecte a la judicial.

3) Establir un seguit de prestacions econòmiques de suport a les famílies, amb els següents criteris:

a) una prestació econòmica universal per infant a càrrec menor de 6 anys, ampliable fins a 8 anys en el cas de famílies nombroses. La quantia d’aquest ajut es podrà increment en el cas de famílies monoparentals i nombroses i en cas de fills/es amb discapacitat.
b) una prestació econòmica universal per naixement o adopció. L’import s’incrementarà succesivament a partir del segon fill i en cas de part múltiple o fills/es amb discapacitat
c) una prestació econòmica universal per persona amb dependència a càrrec.

4) Ampliar les ajudes per a l’adopció i l’acolliment d’infants.

5) Establir ajudes per l’aplicació de tècniques de reproducció assistida.

6) Establir les següents deduccions en el tram autonòmic de l’IRPF:

a) 350 euros per fill/a nascut durant l'exercici.
b) De la quota íntegra de l’impost sobre la renda de les persones físiques pot aplicar-se una deducció:
c) pel 1r i 2n fill/a menors de 18 anys o menors de 23 quan realitzin estudis reglats o estiguin en situació d’atur, que convisquin amb el o la declarant; pel 3r i ulteriors fills/es menors de 18 anys o menors de 23 anys quan realitzin estudis reglats o estiguin en situació d’atur, que convisquin amb el o la declarant. 1r i 2n fills à 250 euros 3r i ulteriors à 350 euros
d) De la quota íntegra de l’IRPF pot aplicar-se una deducció equivalent al 15% de les quantitats abonades per concepte de custòdia de fills durant l’exercici.
e) De la quota íntegra de l’IRPF pot aplicar-se una deducció de 350 euros per cada persona de més 65 anys a càrrec.
f) Fins la introducció de la gratuïtat de tots els llibres de text i de la resta de material escolar assimilables d’ús obligat per a l’alumnat de l’ensenyament obligatori, de la quota íntegra de l’IRPF pot aplicar-se una deducció equivalent al 10% de les despeses per a l’adquisició de llibres escolars realitzades pel subjecte passiu.
g) Deduccions per facilitar l’accés a l’habitatge incloent l’adquisició o el lloguer de l’habitatge habitual. Aquestes deduccions seran universals i s’aplicaran a famílies nombroses, joves menors de 32 anys, aturats de llarga durada, persones amb discapacitat i vidus/es de 65 anys o més.

7) Equiparar les adquisicions mortis causa per la successió entre persones que mantenen una relació paternofilial de fet als efectes de l’impost sobre successions, a les que correspondrien per als descendents i adoptats o ascendents i adoptants. Es consideren relacions paternofilials de fet les relacions que s’estableixen entre una persona i els fills del seu cònjuge o de la seva parella estable.

8) Establir reduccions en aquells preus regulats que siguin competència del Govern i dels Ajuntaments, tenint en compte el nombre de membres de la unitat familiar i altres col·lectius específics que sigui necessari protegir com ara famílies nombroses, gent gran i persones amb dificultats.

9) Fixar exaccions i bonificacions en taxes i preus públics que siguin competència de la Generalitat o dels Ajuntaments per tal de protegir les unitats familiars. Aquests descomptes o bonificacions se centraran preferentment en els serveis socials, el transport públic i els béns bàsics de consum el subministrament dels quals constitueixi una prestació del servei públic.

10) Aplicar per part de l’administració local de descomptes entre d’altres en l’IBI, l’impost de circulació i transport públic.

11) Satisfer les necessitats de places de l’ensenyament de 0-3 anys en la xarxa pública.

12) Adaptar els horaris i el calendari de les escoles bressol i dels centres d’ensenyament a les necessitats de la vida familiar i laboral.

13) Establir activitats complementàries i extraescolars.

14) Introduir de la gratuïtat de tots els llibres de text i de la resta de material escolar assimilables d’ús obligat per a l’alumnat de l’ensenyament obligatori.

15) Ampliar les dotacions de beques i ajuts per a tots els nivells de l’ensenyament.

16) Implementar programes per la millora de l’atenció als menors i la prevenció de l’absentisme escolar.

17) Ampliar la política de subvencions de les despeses de llar d’infants per a famílies en determinades situacions de necessitat social.

18) Fer possible que tots els treballadors/es disposin de l’oportunitat de conciliar la vida familiar i la laboral mitjançant l’actuació sobre els permisos de maternitat-paternitat i les excedències i reduccions de jornada de treball per cura de menors i de familiar amb dependència a càrrec .

19) Establir ajudes per afavorir l’excedència i la reducció de jornada de les persones treballadores per la cura de fills/es o familiars amb dependència que es concretarà en:

a) Prestació econòmica a la persona treballadora que s’aculli a l’excedència o a la reducció de jornada.
b) Subvenció a les empreses/entitats privades per a la contractació de persones treballadores que substitueixin aquelles que han optat per l’ excedència o la reducció de jornada. Aquesta subvenció serà del 100% de la cotització empresarial a la Seguretat Social per contingències comunes, en una quantia equivalent a la diferència no subvencionada per l’Administració Central.

20) Introduir mesures de foment i suport a les empreses familiarment responsables.

21) Adaptar els horaris dels serveis públics a les necessitats de les unitats familiars, estudiant en cada cas concret, la seva ampliació, modificació o flexibilització.

22) Endegar polítiques per a fomentar el repartiment de responsabilitats entre homes i dones en l’àmbit de la llar.

23) Incrementar els ajuts i subvencions adreçats a la formalització de convenis de cooperació amb associacions, fundacions i altres entitats sense ànim de lucre que tenen com a objecte el suport a les unitats familiars.


2. Un país amb una sanitat pública, gratuïta, de qualitat i universal


Aquests darrers anys hem viscut en política sanitària una situació anòmala de preponderància de la cultura de la gestió per damunt de la cultura de la salut, agreujada pel mal finançament de la sanitat catalana.

En l'acció de govern ha destacat l’arbitrarietat i la manca de transparència i s'han succeït reformes organitzatives del sector sanitari sense comptar amb l'opinió de professionals ni usuaris. Així, s'han generat molts dubtes en relació a la separació entre finançament i provisió de serveis sanitaris que ens han dut a qüestionar-nos la seva repercussió favorable en la salut de la població. L'esbombat Model Sanitari Català pateix, en realitat, un finançament deficient, uns deutes acumulats monumentals i una gestió complexa i abocada a la ineficiència. El darrer sistema de finançament sanitari, integrat en el sistema de finançament general, va entrar en vigor al gener de 2002 i tot i que representa una millora substancial respecte als sistemes anteriors, continua llastrat per un sistema de càlcul del nivell mínim de la despesa sanitària per a cada CA fonamentat en paràmetres majoritàriament polítics; a més, un dels principis del sistema, la corresponsabilitat fiscal, esdevé pràcticment inoperant, atesa la limitada capacitat normativa (nula en el cas dels impostos especials) sobre les figures fiscals transferides. El deute acumulat del sistema sanitari català, a finals del 2002, assolia una xifra propera als 2.600 milions d’euros (quasi el 50 % del pressupost anual del departament), però el més rellevant de tot era el seu ritme de creixement, que era superior al milió d’euros diaris (entre 360 i 480 milions d’euros anuals).

La despesa farmacèutica continua essent un dels principals components de la despesa sanitària pública (el 24 % del total), amb un creixement anual del cost mitjà per recepte del 8 % (i això en el període 1997-2001, quan es va aconseguir reduir el cost d’una forma notable respecte períodes anterior), una taxa que no és comparable amb cap indicador general d’increment de preus.

S'ha generat, doncs, un sistema encarcarat, incapaç d'afrontar les noves realitats que es plantegen en matèria sanitària: l'envelliment de la població, la necessitat d'incrementar els recursos sociosanitaris, els nous fàrmacs i teràpies, l'augment de la prevalença dels trastorns de salut mental, el tractament sanitari de la nova immigració, les malalties minoritàries, etc. Realitats que el sistema sanitari públic hauria de ser capaç d’integrar.

El cas de les malalties mentals és un bon exemple de la manca de capacitat de resposta del nostre sistema sanitari. Les dades de què disposem demostren que no es tracta d’un problema menor. De fet, durant l’any 2001 els serveis de psiquiatria dels hospitals catalans van donar un total de 19.757 d’altes psiquiàtriques i els centres de salut mental van realitzar 865.226 visites.

L’Enquesta de Salut de Catalunya va detectar un 13,7% de la població de Catalunya afectada per transtorns de l’ansietat i una estabilització de determinats trastorns mentals greus, com són els trastorns psicòtics. Les depressions i les crisis d’angoixa són les malalties mentals de més prevalença i afecten un 1,5% de la població general. L’esquizofrènia i els trastorns obsessius afecten un 1% de la ciutadania i els trastorns bipolars, sovint infradiagnosticats, s’estima que són patits per un 0,8% de la població. Aquestes malalties no només provoquen greus problemes personals i socioeconòmics a les persones afectades, sinó que, a més, esdevenen un veritable risc d’emmalaltir per a l’entorn familiar i social més proper als malalts/es. La manca de suport adequat en forma de serveis, recursos i finançament públic per atendre d’una manera digna aquest col·lectiu de pacients provoca que, massa sovint, sobre els familiars hi recaigui una excessiva responsabilitat a l’hora de tenir cura dels malalts/es i que això els provoqui una pressió emocional continuada que en molts casos és difícil d’assumir. L’atenció deficient pot provocar que la malaltia mental es cronifiqui i empitjori, per la qual cosa totes les mesures que no s’adoptin de manera urgent col·laboren a un escenari encara més descoratjador en un futur immediat, sobretot en aquells segments de població que només poden accedir al sistema públic de salut.

I no cal centrar-nos en la manca d'agilitat del model per afrontar les noves realitats. Ens podem limitar a enumerar les problemàtiques de sempre. La gasiveria de l'Administració en la dotació de recursos materials i humans per a la sanitat pública ha fet que s'arrosseguin problemes tan vells com aparentment insolubles: la massificació de les consultes i el col·lapse dels serveis d'urgències, els retards en la realització de proves diagnòstiques o d'accés terapèutic a l'atenció especialitzada, les incomprensibles llistes d'espera (que s'allarguen o s'arronsen en funció del seu impacte mediàtic) o la creixent insatisfacció dels professionals amb la generalització progressiva de la síndrome del burn out. No sembla lògic que s’hagi de seguir denunciant el procés inacabable de reforma de l'atenció primària quan ja es constata la "reforma de la reforma" des del punt de vista de la titularitat de la gestió.

En aquest sentit, cal invertir la tendència actual a la privatització del sistema sanitari i apostar per una sanitat pública, universal, gratuïta i de qualitat sense prescindir de les aportacions d’entitats vinculades a l’administració local o la tradició mutualista del país.

Durant els mandats governamentals de CiU la sanitat pública no ha estat mai una prioritat i en conseqüència, la situació de la sanitat catalana ha empitjorat. Fins i tot han convertit l’actual Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LLOSC) en una eina que és susceptible de lectures massa conservadores i retrògrades des del punt de vista social. Per tant, des d’ERC ens plantegem la necessitat de reformar l’actual aplicació de la LLOSC així com la reforma estructural de l’Institut Català de la Salut per tal de garantir el sistema sanitari públic català com a eina cabdal de justícia social i com a peça clau de l’estat del benestar.

Les infrastructures sanitàries a Catalunya representen el 10,8 % de totes les infrastructures sanitàries públiques de l’Estat espanyol, xifra molt inferior al nostre pes poblacional en aquest estat (el 15,5 %) amb una tendència clara al deteriorament de la posició relativa (al 1995 representaven l’11,3 % de totes les infrastructures santiàries públiques) . Aquest cas és particularment greu, si més no, per tres raons: en primer lloc, perquè pel seu propi caràcter, no hi ha cap raó territorial ni tècnica que justifiqui els diferencials de dotació capitativa; la segona raó és que aquestes infrastructures no són competència, a Catalunya, del govern de l’estat, però han estat víctimes d’un sistema de finançament inadequat i d’una manca d’atenció per part del grup polític que ha tingut el govern de la Generalitat des de la restauració de la institució. I la tercera raó, és que aquesta manca de dotació en infrastructures sanitàries, principalment, ens aboca, com a societat, a la satisfacció per vies privades de la demanda sanitària, és a dir, al sobreesforç social.

El percentatge del PIB català dedicat a la despesa sanitària pública està al voltant del 3,8 %, inferior a la mitjana de l’Estat espanyol (5,4 %) i molt per sota de la mitjana dels països de l’OCDE. Per contra, la despesa sanitària privada de les famílies catalanes (27,8 % de la despesa total) és molt superior a la mitjana de l’Estat espanyol (21,3 %). Un 25 % de la població catalana està inclòs dintre del que s’anomena doble cobertura, és a dir, de la contractació privada de supòsits coberts teòricament per la sanitat pública.

Les propostes d’ERC pel que fa a la sanitat tenen l’objectiu de millorar l’anomenat “model sanitari català”, mitjançant propostes que fomentin i prioritzin la qualitat del sistema sanitari públic. Aspirem, doncs, a dotar el nostre país d’un Sistema Sanitari que el dignifiqui, basat en el seu caràcter universal, equitatiu i gratuït. Volem una Sanitat pública ben finançada i ben gestionada, dissenyada amb la participació de professionals i usuaris i controlada amb transparència pels poders públics, una Sanitat amb la voluntat ferma d’esdevenir un model adaptat a la nostra realitat nacional del qual ens en podem sentir corresponsables i satisfets. En definitiva, desitgem allò que, lamentablement, no tenim.

ERC donà suport a la LLOSC el 1990 i no s’oposà a la seva reforma posterior quan aquesta es plantejà. Actualment, però, estem convençuts de la necessitat de canvis legislatius profunds que garanteixin els objectius d’eficàcia, eficiència, transparència i servei, alhora que amb una clara modernització de les estructures es reforci el sistema públic, com a pal de paller i base del sistema sanitari català, de manera que la cultura de la salut torni a prioritzar-se com a element primer i fonamental, i es pugui acabar d’una vegada per totes amb l’endèmic problema del finançament de la sanitat i el monstruós deute acumulat pel sector.

L’augment de la participació en les activitats físiques a Europa i en particular a Catalunya és un fet. Aquest increment de la demanda és degut a diferents factors; prosperitat, augment del temps lliure i reconeixement dels efectes positius de l’esport en el benestar i la salut. Podem dir doncs, que l’esport té dos grans aspectes; la salut pública i la component social. Pel que fa a la salut pública, que és l’aspecte que ens interessa desenvolupar en aquest context, l’esport per a tothom millora la condició física de les persones que el practiquen, contribuint a reduir els costos de sanitat, i per tant millora el rendiment i la productivitat , es a dir el seu efecte econòmic és doble i permet assolir als que el practiquen bones condicions de vida. En aquest sentit al 1998 la Comissió d’Esports de la Comunitat Europea declara que l’esport és l’únic element que compleix cinc funcions :

  • Funció educativa, la pràctica esportiva és un excel·lent mitjà per assegurar un desenvolupament personal equilibrat.
  • Funció de salut pública, la pràctica esportiva permet combatre certes malalties, i contribueix a preservar la salut i la qualitat de vida.
  • Funció social, la pràctica esportiva és útil per promoure una societat més tolerant, lluitar contra les situacions de racisme, violència, alcoholisme, toxicomania i permet recuperar a persones que han estat fora del mercat laboral.
  • Funció cultural, la pràctica esportiva ofereix la possibilitat d’arrelar, conèixer pobles, regions, altres trets culturals, protegeix el medi ambient,...
  • Funció recreativa, la pràctica esportiva ocupa una part molt important de l’oci i vetlla per la diversió personal i col·lectiva.

És per això, que ERC proposa un seguit de mesures per al període 2004-2007, per tal de superar els següents reptes que són, al nostre entendre, els principals reptes als que Catalunya ha de fer front en aquest camp:

1. Avançar cap a una nova cultura nacional de la salut: promovent el canvi de l’actual model sanitari basat en l’atenció a la malaltia per un de nou centrat en la promoció de la salut; potenciant la vessant sociosanitària al sistema sanitari català, pel que fa als serveis d’atenció a la dependència, i Incrementant l’oferta assistencial específica i fer-la més accessible; Millorant i ampliant l’assistència sanitària específica de les dones; garantint l’accés efectiu a la xarxa pública de serveis de salut de les persones nouvingudes en les mateixes condicions que la resta de la ciutadania.

2. Facilitar l’accés de les persones als serveis sanitaris: apostant de manera decidida per l’Atenció Primària com a porta d’entrada al sistema sanitari i com a instrument resolutiu de les patologies més prevalents entre la població catalana; millorant l’assistència hospitalària, la seva organització interna i el seu potencial investigador.

3. Ampliar la cobertura del sistema públic de salut: realitzant el desplegament dels serveis de salut mental necessaris per a la cobertura del cent per cent de la població; adaptant la sanitat pública catalana als nous temps i a les noves demandes, amb la incorporació al sistema públic de noves prestacions, serveis i teràpies

4. Millorar la gestió i l’eficiència del sistema sanitari català: defensant un model sanitari públic, universal i gratuït amb una unitat d’oferta, igual per a tothom, amb un caràcter equitatiu i de lliure accés per a tota la població que conformi una sanitat pública i universal, sense exclusions per nivell de renda, ni per origen geogràfic ni per cap altre motiu discriminatori; incrementant els recursos econòmics del sistema sanitari de Catalunya i reduint el dèficit sanitari; desenvolupant instruments de gestió que promocionin la distribució equitativa i eficient dels recursos humans i econòmics per obtenir la màxima qualitat del Sistema Sanitari, afavorint la descentralització, la transparència i la democratització del Sistema; racionalitzant la despesa farmacèutica per evitar que aquesta segueixi essent una partida exageradament elevada en el conjunt del pressupost de la Sanitat pública.

Repte 1. Avançar cap a una nova cultura nacional de la salut

ÀMBIT 1: UNA NOVA CULTURA DE LA SALUT

1. Objectius

1) Promoure el canvi de l’actual model sanitari basat en l’atenció a la malaltia per un de nou centrat en la promoció de la salut.
2) Impulsar una sanitat pública catalana arrelada a la nostra realitat nacional, sense interferències harmonitzadores per part del govern espanyol i amb la vista posada en una desitjable coordinació amb la resta de sistemes sanitaris europeus.
3) Treballar des d’una perspectiva sanitària contra les desigualtats i la marginació social per evitar els efectes negatius que produeixen en la salut de les persones.
4) Posar a la ciutadania com a centre/eix del nou model sanitari.
5) Assolir la màxima determinació de tothom per eradicar els maltractaments (de gènere, envers els infants, la gent gran, etc.) de la nostra societat.

2. Mesures

1) Crear una Agència de la Salut Pública per a tot el territori català, que comprengui totes les funcions que li són pròpies, i no una entitat limitada a la protecció de la salut, tot i respectant les competències existents dins l’àmbit municipal. Aquesta Agència ha de servir per afrontar la reforma i la modernització de la salut pública al nostre país, d’una manera global i no fraccionada.
2) Aplicar a Catalunya de forma decidida, dins l’àmbit de la salut laboral, les directives de la Unió Europea i els consells i recomanacions internacionals.
3) Desplegar una política específica catalana de salut laboral que en prioritzi els aspectes preventius i identifiqui i combati les causes dels alts nivells de sinistralitat que es donen al nostre país.
4) Fomentar la Cultura de la Salut entre la població escolaritzada de manera coordinada amb les administracions locals per tal d’assegurar una bona educació sanitària i de promoció de la salut, posant un èmfasi especial en el coneixement dels riscos per a la salut lligats als hàbits individuals i col·lectius d’aquesta població diana.
5) Treballar des de l’àmbit sanitari contra la violència de gènere, assessorant les víctimes sobre els seus drets i assistint-les físicament i psicològica.
6) Afavorir la humanització de les consultes mèdiques i d’infermeria, dotant-les del temps necessari i dels recursos humans per a que esdevinguin efectives. En aquest sentit, donem tot el nostre suport a la campanya “deu minuts per visita” en el camí d’adequar l’oferta del sistema sanitari públic a la seva demanda real.
7) Incrementar la catalanització de tot el Sistema Sanitari (tant públic com privat) per tal d’evitar reductes de serveis aliens a la progressiva normalització cultural del país. Cal impulsar, doncs, l’ús real i el coneixement suficient de la nostra llengua dins del sistema sanitari català.
8) Fomentar la necessària coordinació entre l’àmbit sanitari i el social per avançar cap a la desitjable perspectiva bio-psico-social de la salut. Així, cal potenciar els recursos materials i humans per apropar els professionals de la salut mental i els traballadors socials als CAP i als Serveis hospitalaris que ho precisin per abordar d’una manera conjunta el procés d’emmalaltir i l’esforç per guarir i reinserir socialment.
9) Afrontar d’una manera decidida el creixent fenomen de la dependència, individualitzant cada cas per valorar-ne la millor teràpia. Així, sense renunciar als recursos derivats dels serveis col·lectius ni al necessari increment de clíniques i institucions destinades a pal·liar les necessitats de les persones amb disautonomies severes, cal potenciar el paper dels professionals d’infermeria en l’atenció domiciliària i sanitària cap a aquest segment de la ciutadania.


ÀMBIT 2: PRÀCTICA ESPORTIVA I SALUT

1. Objectius

1) Promoure i estendre la pràctica esportiva de la societat catalana en totes les disciplines

2. Mesures

1) Elaborar i posar en marxa polítiques i accions globals multisectorials que afavoreixin l’esport, amb la finalitat de millorar la qualitat de vida gràcies a l’augment de l’activitat i la forma física
2) Promoure a tots els nivells la difusió i divulgació de material informatiu que expliqui les avantatges a curt i llarg termini d’una vida activa, tant des del punt de vista de la salut, com social i econòmic. Influir en els líders d’opinió, grups professionals i al públic mitjançant els canals de comunicació.
3) Promoure innovacions i experiències positives que involucrin a clubs, organitzacions esportives. I mitjançant les activitats esportives, culturals i socials promoure les activitats física amb fins saludables.
4) Aprofitar els esports tradicionals o les activitats de recreació per promoure les activitats físiques adequades.
5) Vetllar per l’equilibri, fent que siguin activitats accessibles econòmicament, integradores, afavorint l’accés a discapacitats, i donar preferència a barris i poblacions desfavorides.
6) Investigar i mesurar els avantatges de fer activitat física així com l’índex de participació.
7) Establir polítiques que prioritzin la pràctica esportiva de nens i joves.
8) Crear el Club Esportiu Escolar a totes les escoles públiques tant de primària com de secundària de Catalunya, que tindrà com a objecte fomentar la pràctica de l’activitat física i esportiva, fomentant valors democràtics, d’integració, d’igualtat, civisme i respecte.
9) Fomentar que en totes les universitats públiques de Catalunya existeixi obligatòriament un Club Esportiu Universitari. Que tindrà per objectiu la participació en competicions de caire universitari, així com fomentar la pràctica d’activitat física entre totes les persones relacionades amb el món universitari.
10) Crear la Federació Catalana d’Esport Escolar que aglutinarà a tots els clubs esportius escolars, i que tindrà una representació Comarcal i Nacional.
11) Crear la Federació de Clubs Universitaris, que serà l’en que aglutini a tots els clubs universitaris de Catalunya, i que serà l’òrgan que els representi davant d’altres organismes. Tindrà com a objectiu l’organització d’actes i competicions entre els clubs i la participació d’esportistes catalans en campionats o trobades universitàries de caire internacional.
12) Desenvolupar la Federació Catalana d’Esport per a Tothom, que tindrà com a missió promoure i difondre la pràctica de l’activitat física entre els ciutadans i l’organització d’activitats de lleure i salut.
13) Posar en marxa l’Observatori de l’Esport Català, que tindrà com a missió, conèixer hàbits, tendències i comportaments dels ciutadans de Catalunya pel que fa a la pràctica de l’activitat física i esportiva. Actuarà com un departament d’I+D pel que fa a propostes de millora i optimització del conjunt de la societat esportiva catalana.
14) Crear l’Institut Català de la Qualitat Esportiva, que serà l’encarregat de vetllar per que tots els programes, actes, competicions, activitats i gestió d’equipaments es desenvolupin sota uns paràmetres mínims de qualitat. L’obtenció del certificat de qualitat suposarà una garantia pels ciutadans de Catalunya en la pràctica de la seva activitat física-esportiva .
15) Incentivar a les empreses perquè els seus treballadors realitzin activitat física. Fent-se càrrec total o parcialment de les quotes o tarifes que aquests hagin abonat als llocs a on realitzin activitat física, i per tant estudiar ajudes de tipus fiscal o similars.
16) Fomentar conjuntament amb turisme de Catalunya o organismes similars de caire local, la promoció d’activitats, campionats de caire internacional organitzades per a clubs i associacions i federacions catalanes. També difondre llocs d’interès natural que tinguin possibilitat de pràctica esportiva.
17) Fer un estudi que mancomuni instal·lacions esportives de manera que en un radi màxim de 25 quilòmetres tothom pugui realitzar les disciplines esportives més comuns. Aquest sistema ha de preveure i establir simultàniament l’optimització social i econòmica de la gestió.
18) Crear una Pòlissa de responsabilitat civil per a tots els dirigents amateurs de clubs, associacions i federacions que els cobreixi davant de qualsevol incidència o accident.


ÀMBIT 3: MILLORAR L’ATENCIÓ A DETERMINATS COL·LECTIUS

1. Objectius

1) Millorar i ampliar l’assistència sanitària específica de les dones.
2) Garantir l’accés efectiu a la xarxa pública de serveis de salut de les persones nouvingudes en les mateixes condicions que la resta de la ciutadania.
3) Afavorir la millor en la prevenció i el tractament de les toxicomanies que faciliti la seva curació i la seva reinserció social.

2. Mesures

1) Garantir la formació per als i les professionals de l’àmbit sanitari sobre les diferències anatòmiques, histològiques, fisiològiques, bioquímiques i microbiològiques entre homes i dones, tot establint circuits de coordinació entre les diferents àrees implicades per tal que siguin aplicables aquests coneixements d’una forma integral .
2) Elaborar un estudi per a la creació d'indicadors de salut que tinguin en compte els diferents factors (sociodemogràfics, laborals, econòmics, relacions socials, lleure, impacte de l'ús del temps…) que produeixen les malalties i els trastorns crònics més comuns a les dones.
3) Millorar els serveis de planificació familiar i anticoncepció, dotant-los de més personal i pressupost així com potenciar l'assistència per a la interrupció de l'embaràs als centres públics.
4) Afavorir l'accés lliure de les dones joves als centres de planificació familiar i anticoncepció i serveis ginecològics.
5) Augmentar el nombre d'especialistes en els camps de malalties més freqüents del col·lectiu de dones. Convocar per primera vegada des de la creació de l’ICS les places de ginecologia i obstetrícia assignades als CAP.
6) Implementar mesures específiques d’educació, especialment a l’adolescència, per tal de compatre l’aparició de trastorns del comportament alimentari tals com l’anorèxia i la bulímia, que principalment afecten en un percentatge elevat de dones.
7) Impulsar i dotar econòmicament el programa interdepartamental per lluitar contra la violència domèstica, amb atenció mèdica i psicosocial a les dones que la pateixin i formant el personal mèdic i sanitari per tal de propiciar una major implicació en la detecció d’aquest tipus de violència.
8) Formar personal específic destinat als CAP d'aquelles zones amb un percentatge més alt de persones immigrades, per tal d’atendre les següents funcions:

a) Reforçar la feina dels treballadors/res socials en tots aquells aspectes relacionats amb l’acolliment i la integració al sistema sanitari català de les persones immigrades.
b) Supervisar els programes sanitaris específics per a la població immigrada de manera nbo discriminatòria (vacunacions, tractament de patologies que específicament, encara que sigui de manera minoritària, es presenten entre el col·lectiu d’immigrants, com ara la detecció i tractament de la tuberculosi o el tractament del xarampió, seguiment de l’embaràs, planificació familiar...).
c) Fer de mediadors entre el sistema i les comunitats de persones immigrades que es puguin constituir (activitats informatives, educacionals, etc.) des d’una estratègia sanitària integral.


ÀMBIT 4: DROGODEPENDÈNCIES

1. Objectius

1) Afavorir una àmplia política participada de prevenció pel que fa a les dependències.
2) Reduir el consum de drogues legals.
3) Potenciar la vessant sociosanitària al sistema sanitari català, pel que fa als serveis d’atenció a la dependència.
4) Incrementar l’oferta assistencial específica i fer-la més accessible.

2 Mesures

1) Prioritzar la prevenció, especialment en els programes de salut escolar i en l’atenció primària.

2) Impulsar campanyes de sensibilització i d’informació a les centres docents d’ensenyament primari i secundari tant públics com privats concertats, tant a nivell de les i els mestres com del propi alumnat. Aquestes campanyes haurien d’incloure, com a mínim, informació sanitària, informació específica sobre les drogues les seves conseqüències, així com altres aspectes més socials i comunitaris.

3) Facilitar formació sobre les dependències per a pares, a partir de les AMPA i Centres Cívics.

4) Endegar campanyes d’informació sobre les drogues legals i sobre les conseqüències sanitàries i socials del seu abús.

5) Explorar la despenalització progressiva de determinades substàncies addictives considerant la necessitat d’un ampli consens social i atenent a la condició de malalt del toxicòman. Harmonitzar les decisions que es prenguin en aquest sentit amb les que es puguin prendre en els estats més avançats de la UE.

6) Potenciar la línia de reducció dels danys tot promovent polítiques que:

a) impulsin models de recerca i apropament, en comptes de models d’espera als i les usuàries de la droga.
b) facin un esforç per tal d’adaptar-se a les necessitats de les i els usuaris de les drogues.
c) incrementin l’oferta assistencial i la facin més accessible.
d) ofereixin informació directa i alhora promoguin l’educació sanitària en aquest àmbit adreçada sobretot als consums de menys risc.
e) apropin la problemàtica de la droga a la societat i alhora serveixin per prevenir les reaccions d’alarma social.
f) impliquin per part de les i els usuaris de la droga reconeixement de la relació entre el consum i els diferents tipus de danys i riscos que comporta.

7) Regular, facilitar i potenciar la creació de llars suport a persones que pateixin dependència.

8) Promoure un pacte amb el sector empresarial del món de l’oci per tal que actuï com a agent de prevenció i informació.

9) Dissenyar programes específics d’intervenció en zones de risc, més que plans generals.

10) Facilitar droga provinent de confiscacions a la població toxicòmana de tipus crònic, sota prescripció facultativa, i administrada en locals sota control de personal especialitzat.

11) Treballar amb la població penitenciaria toxicòmana en mòduls especialitzats i aplicar el programa d’intercanvi de xeringues en els centres penitenciaris

12) Facilitar xeringues estèrils i preservatius entre la població de risc per evitar l’intercanvi de xeringues usades i amb aquestes dues mesures evitar el contagi de malalties transmissibles per via sexual i sanguinia. Així mateix facilitar la dispensació de metadona sota prescripció i control facultatiu.

13) Augmentar l’esforç en la prevenció, la detecció precoç i el tractament de les ludopaties.

14) Modificar la llei de venda d’alcohol en les benzineres de manera que no se’n permeti la venta en establiments d’autopista.

15) Potenciar la formació i el reciclatge dels professionals que atenen les drogodependències.

16) Millorar la interconnexió de la informació en la xarxa de serveis socials, garantint la confidencialitat externa, creant un banc de dades únic.

17) Afavorir el control, tractament i reinserció de les persones afectades per toxicomanies, especialment mitjançant el disseny i l’aplicació de programes específics de reinserció sociolaboral.

18) Potenciar les polítiques transversals en l’àmbit de la prevenció i tractament de les dependències i la implicació dels diversos departaments del govern en aquestes, així com la col·laboració amb d’altres administracions, amb una especial atenció a l’administració local.

Repte 2. Facilitar l’accés de les persones als serveis sanitaris

ÀMBIT 1: ATENCIÓ PRIMÀRIA (ABS)

1. Objectius

1) Apostar de manera decidida per l’Atenció Primària com a porta d’entrada al sistema sanitari i com a instrument resolutiu de les patologies més prevalents entre la població catalana.

2. Mesures

1) Potenciar la figura i les funcions del metge o metgessa de capçalera i adequar les plantilles a un màxim de 1.500 usuaris per Unitat Bàsica Assistencial, corregint si cal la ràtio a la baixa en funció de l’edat mitjana de la població assignada i de la utilització que se’n faci.
2) Eliminar definitivament, com marca la reforma de l’Assistència Primària, les assignacions poblacionals mitjançant “cartilles” que, encara ara, són susceptibles d’activitats qualificables d’irregulars.
3) Prendre les mesures necessàries perquè el personal mèdic d’atenció primària disposi d’un mínim de 10 minuts per visita.
4) Dotar els centres d’atenció primària dels recursos humans, materials i pressupostaris necessaris.
5) Afavorir l’autogestió progressiva de les ABS incentivant la corresponsabilització de professionals i usuaris en el seu funcionament.
6) Promocionar amb temps i recursos la investigació en aquest nivell assistencial entesa com a complement imprescindible per millorar-ne la qualitat i la funció social que l’atenció primària realitza.
7) Fer compatible la lliure elecció de metge per part dels usuaris amb càrregues assistencials similars pel que fa als professionals.
8) Implantar de manera definitiva la cita prèvia, la història clínica i la targeta individual sanitària per a cada usuari.
9) Modificar dels horaris en els centres d’atenció primària per una millor compatibilitat amb els horaris laborals de les famílies i els escolars.
10) Impulsar la promoció de la salut des de l’atenció primària, posant-hi els recursos necessaris per a que deixi de ser una funció testimonial i voluntarista.
11) Integrar a l’atenció primària la planificació familiar en el context de les consultes de Ginecologia i Obstetrícia. Realitzar la primera convocatòria d’aquestes places des de l’inici de la reforma de l’atenció primària.


ÀMBIT 2: ASSISTÈNCIA HOSPITALÀRIA I ESPECIALITZADA

1. Objectius

1) Millorar l’assistència hospitalària, la seva organització interna i el seu potencial investigador.
2) Millorar l’atenció sociosanitària i adaptar el sector assistencial a l’increment de la prevalença de les patologies cròniques i degeneratives.

2. Mesures

1) Impulsar un sistema únic de coordinació de les urgències sanitàries i les emergències mèdiques per a tot el territori català; cap persona d’aquest país no pot restar al marge d’aquest sistema únic per motius d’aïllament territorial o baixa densitat de població.
2) Implantar serveis d’urgències infantils específics a la xarxa d’atenció primària i hospitalària.
3) Introduir una ràtio màxima de 900 menors de 14 anys per pediatre i de 1.800 menors de 14 anys per infermera.
4) Potenciar el màxim de recursos i mesures possibles per disminuir les llistes d’espera:

a) Incrementant la dotació pressupostària.
b) Ampliant l’horari d’utilització dels quiròfans.
c) Aplicant criteris d’incompatibilitat i adequant convenientment els salaris als estàndards de la UE.
d) Monitoritzant periòdicament les llistes d’espera a nivell nacional per detectar-ne amb la màxima celeritat les possibles disfuncions i establir-hi les oportunes mesures correctores.

5) Augmentar el nombre de llits hospitalaris per a malalts crònics i terminals, així com les places en Centres de curta estada, disminuint els entrebancs burocràtics que dificulten i retarden els ingressos.
6) Afrontar els reptes que plantegen les malalties minoritàries mitjançant:

a) L’ increment i el reforç de la investigació en relació a aquestes malalties.
b) La garantia de subministrament a càrrec de la sanitat pública dels medicaments que necessiten aquests pacients.
c) La millora de la informació i el suport que reben aquests malalts així com difondre les malalties minoritàries als centres d’atenció primària i especialitzada .
d) L’impuls de les unitats de referència per l’estudi, diagnòstic i tractament de les malalties rares.

7) Vetllar per tal que el tractament del dolor com a element clau en el tractament de bona part de les patologies, sigui considerat com una prioritat.

 

Repte 3. Ampliar la cobertura del sistema públic de salut

ÀMBIT 1: SALUT MENTAL

1. Objectius

1) Realitzar el desplegament dels serveis de salut mental necessaris per a la cobertura del cent per cent de la població.
2) Facilitar una coordinació fluïda amb el primer nivell assistencial i incrementar les plantilles d’acord amb els actuals nivells de demanda i les previsions a l’alça que pronostiquen totes les entitats científiques implicades.
3) Abordar les urgències psiquiàtriques amb el mateix grau d’exigència que la resta d’urgències mèdiques.

2. Mesures

1) Incrementar entre els anys 2004-2007 els recursos pressupostaris per tal de:

a) Ampliar el nombre de professionals destinats a l’assistència del col·lectiu de persones amb problemes de salut mental (psicòlegs/logues, psiquiatres, infermers/res, assistents socials, treballadors/res socials, educadors/res, monitors/ res, terapeutes...). Quan l’espai físic ho permeti, es prioritzarà la ubicació d’aquests nous professionals en les ABS pertinents per afavorir-ne la seva accessibilitat.

b) Ampliar els recursos assistencials i sociosanitaris pel que fa a:

i) Serveis especialitzats de suport a l’atenció primària a tot el territori.
ii) Nombre de llits en unitats especialitzades: llits d’aguts i subaguts de psiquiatria en hospitals de segon i tercer nivell.
iii) Llits de psiquiatria de mitjana i llarga estada (MILLE).
iv) Recursos d’hospitalització específica psiquiàtrica infantil (URPI).
v) Places en centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) i d’adults (CSM).
vi) Places en hospitals de dia.
vii) Places en centres de dia (serveis de rehabilitació comunitària).
viii) Pisos tutelats, on es fomenti l’autonomia personal.
ix) Residències de curta restada com recolzament a situacions familiars o personals puntuals.
x) Serveis d’urgència psiquiàtrica domiciliària a tot el territori, tal com preveu el Pla de Salut Mental de Catalunya, especialment per a malalts/es amb trastorns mentals severs.
xi) Centres d’aprenentatge, treball i relació social suficients a tot el territori on poder facilitar la integració i el camí cap a la autonomia.

c) Incrementar les prestacions destinades a les persones i a les famílies que es fan càrrec de persones que pateixen malalties mentals.

d) Simplificar els circuits de derivació.

2) Fer extensius en el termini de sis mesos els Plans de Serveis Individualitzats per a persones amb trastorns mentals severs (PSI) que permetin el seguiment personalitzat, continuat i multidisciplinari de les persones que pateixen malalties mentals greus.

3) Dur a terme mesures que permetin la inserció laboral de les persones que pateixen malalties mentals per tal de facilitar la seva recuperació i integració social mitjançant l’ampliació dels recursos específics com tallers de psicoteràpia, centres d’aprenentatge i centres especials de treball. En tot cas, es garantirà una prestació igual a l’import del salari mínim interprofessional, sigui a partir del treball productiu o de forma compensatòria entre el treball productiu i complement compensatori per part de l’Administració. Igualment, es garantirà aquesta prestació a aquelles persones discapacitades que no puguin realitzar o no disposin de feines productives.

4) Fomentar la creació d’habitatges assistits i comunitats tutelades per tal de fomentar l’autonomia de les persones que pateixen malalties mentals, sempre que no es perdi de vista que l’objectiu final d’aquestes comunitats és la integració social dels malalts/es.

5) Dur a terme una campanya de sensibilització, en col·laboració amb les associacions de familiars de malalts mentals, sobre el tema de la salut mental orientada a generar un canvi d’actitud de la societat vers aquesta qüestió per tal d’evitar l’estigmatització social envers aquests malalts/es.

6) Potenciar la transversalitat de les actuacions en el camp de la salut mental a través dels diferents departaments: Benestar Social i Família, Sanitat i Treball, Indústria, Comerç i Turisme.

ÀMBIT 2: NOVES PRESTACIONS, SERVEIS I TERÀPIES

1. Objectius

1) Adaptar la sanitat pública catalana als nous temps i a les noves demandes.

2. Mesures

2) Incentivar l’atenció domiciliària per a malalts crònics i discapacitats, per la qual cosa s’impulsaran i crearan, quan calgui, xarxes específiques coordinades prioritàriament amb els serveis d’infermeria de l’atenció primària.

3) Donar informació i assessorament professional a aquelles dones que decideixin portar a terme el part a la pròpia llar.

4) Ampliar progressivament la cobertura pública de la salut bucodental, amb l’objectiu d’integrar-la plenament, incloses les ortodòncies en la infància i adolescència, en l’assistència sanitària pública.

5) Depurar de la sanitat pública tots aquells tractaments mèdics d’ineficàcia contrastada.

6) Tenir present l’actual impacte social de les medicines i teràpies no convencionals, per la qual cosa proposem:

a) Engegar mesures per tal d’oferir garanties de qualitat en l’ús de les medicines naturals, per tal d’evitar-ne l’intrusisme i les males praxis, així com fixar els criteris d’acreditació dels centres que les exerceixen.
b) Establir els mecanismes necessaris per tal de regular la formació teòrica i pràctica necessària per l’exercici professional de les diferents disciplines de les medicines i teràpies no convencionals.

7) Fer les gestions oportunes per autoritzar l’ús terapèutic del cànnabis.

8) Dispensar de forma gratuïta la píndola de l’endemà com a medicament d’urgència als centres que pertanyin a la XHUP, als serveis d’urgències dels CAP i als centres de planificació familiar.

9) Crear xarxa informàtica única per a la sanitat pública en què tots els CAPs i els hospitals utilitzin els mateixos programes informàtics.

ÀMBIT 3: SIDA

1. Objectius

1) Garantir que el pla sanitari de la SIDA a Catalunya no quedi desdibuixat en passar a formar part del pla de prevenció i tractament de les drogodependències.
2) Mantenir des dels organismes públics una actitud de vigilància permanent quant a la informació i la prevenció de la SIDA.

2. Mesures

1) Dedicar un especial esforç en l’atenció i control de la malaltia en els centres penitenciaris.
2) Impulsar la col·laboració i el suport a les ONG en la lluita contra la SIDA, tant a nivell català com internacional.
3) Promoure campanyes d'informació constant sobre la SIDA entre el col·lectiu de treballadors/es del sexe en col·labora amb les associacions que treballen des d’aquest àmbit.
4) Garantir a les persones dedicades a la prostitució exàmens mèdics periòdics, amb plena garantia de confidencialitat i reserva.
5) Incidir en la conscienciació sobre la SIDA del col·lectiu de clients dels serveis sexuals.
6) Crear un programa específic de tractament i control de la malaltia, d’aquelles persones infectades que es troben històricament fora de la xarxa assistencial, identificant a nivell municipal els punts més conflictius del territori.
7) Augmentar les dotacions de recursos humans i materials de les unitats d’assistència mòbil.
8) Incrementar l’oferta d’atenció domiciliaria a aquells malalts crònics que no es puguin valdré per ells mateixos.
9) Incrementar la dotació de recursos per l’assistència a les persones que viuen amb el VIH.
10) Donar suport a les famílies que tenen algun membre afectat (psicològic, treball familiar etc.).
11) Donar a conèixer les causes i prevenció de l'epidèmia a Catalunya a través dels mitjans de comunicació públics.
12) Capacitar i implicar als professionals dels mitjans de comunicació sobre la problemàtica que suposa la SIDA.
13) Fomentar els medicaments genèrics.
14) Pactar un preu reduït dels preservatius.
15) Millorar el coneixement i la coordinació dels programes aplicats en els diversos àmbits.
16) Potenciar la prevenció a les escoles i entre els adolescents. Promoure la instal·lació de màquines de venda de preservatius als llocs on es relacioni aquest col·lectiu, centres d’ensenyament inclosos.
17) Endegar programes específics per grups de risc.

Repte 4. Millorar la gestió i l’eficiència del sistema sanitari català

ÀMBIT 1: GESTIÓ DE LES ÀREES BÀSIQUES DE SALUT I L’ATENCIÓ PRIMÀRIA

1. Objectius

1) Defensar un model sanitari públic, universal i gratuït amb una unitat d’oferta, igual per a tothom, amb un caràcter equitatiu i de lliure accés per a tota la població que conformi una sanitat pública i universal, sense exclusions per nivell de renda, ni per origen geogràfic ni per cap altre motiu discriminatori.

2) Posicionar-se clarament en contra dels reiterats intents d’erosió de la sanitat pública que estan realitzant el PP i CiU per tal de defensar una sanitat pública, defensant l’assegurança única, pública, universal i solidària.

3) Finalitzar amb transparència i responsabilitat el desplegament de la reforma de l’Atenció Primària, tot dotant els equips d’atenció primària de tots els recursos necessaris perquè puguin ser realment la porta d’entrada del sistema sanitari.

2. Mesures

1) Replantejar el procés de la privatització de la gestió de l’assistència primària a Catalunya, a partir del següents criteris:

a) Realitzar un estudi que permeti avaluar el funcionament i els resultats de l’assistència primària a Catalunya, tant dels centres gestionats per l’ICS, com dels que se n’ha diversificat la gestió i fer-ne públics els resultats.
b) Endegar mesures per tal de conèixer els indicadors de salut de la població de cada Àrea Bàsica de Salut els indicadors de satisfacció dels usuaris, l’estalvi en despesa farmacèutica i d’altres indicadors que puguin ser d’interès en aquesta qüestió, en funció de l’especificitat de cada àrea.
c) Constituir una Comissió mixta al Parlament de Catalunya amb la participació del Govern, dels Grups Parlamentaris presents al Parlament de Catalunya i dels representants dels sectors professionals, científics, sindicals i dels usuaris, que tingui, com a principals objectius, l’avaluació de l’estudi anterior, així com de la redacció de les propostes consensuades de futur en relació a l’atenció primària.
d) No plantejar cap nova adjudicació de la gestió de centres d’assistència primària, fins a la finalització de l’esmentat estudi i el debat públic de les seves conclusions.
e) Garantir que, en cap cas, serà adjudicada la gestió d’àrees bàsiques de salut i de centres d’atenció primària a entitats privades amb finalitat de lucre.

2) Proposar de manera consensuada entre professionals sanitaris, usuaris, sindicats, organitzacions professionals i grups polítics una solució de futur per tal d’assolir una assistència primària a Catalunya eficaç, eficient, que sigui de caràcter públic i universal i capaç d’afrontar els reptes de futur de coordinació real i efectiva amb els serveis de caràcter social, tant de l’àmbit local, comarcal com nacional, i també amb l’atenció hospitalària.

3) Dotar els equips d’atenció primària de tots els recursos necessaris perquè puguin desenvolupar les nombroses tasques encomanades.

ÀMBIT 2. REFORMA DE LA GESTIÓ DELS RECURSOS

1. Objectius

1) Incrementar els recursos econòmics del sistema sanitari de Catalunya i reduir el dèficit sanitari.
2) Desenvolupar instruments de gestió que promocionin la distribució equitativa i eficient dels recursos humans i econòmics per obtenir la màxima qualitat del Sistema Sanitari, afavorint la descentralització, la transparència i la democratització del Sistema.
3) Millorar la transparència en la gestió dels recursos esmerçats en la sanitat pública.

2. Mesures

1) Impulsar la reforma del finançament sanitari, inclós dins del model general de finançament de Catalunya, a partir d’una major sobirania sobre la determinació dels elements del sistema i una major flexibilitat dels instruments que poden generar finançament.
2) Aprofundir en la participació dels professionals i en la millora de les estructures hospitalàries i el seu funcionament.
3) Assignar les dotacions pressupostàries necessàries.
4) Afrontar el dèficit de la XHUP i establint mesures correctores.
5) Equiparar els salaris dels professionals sanitaris dels centres hospitalaris que formen part del sector sanitari públic.
6) Adequar les plantilles a les necessitats assistencials i de recerca.
7) Incrementar la inversió destinada a la formació continuada dels professionals sanitaris i a la recerca mèdica en tots els nivells assistencials pel que representen d’augment en la qualitat del sistema sanitari.
8) Estudiar un replantejament dels plans formatius de les professions sanitàries en el postgrau per adaptar-les a les noves necessitats de la població.
9) Reclamar al Govern Central la competència per decidir el nombre de places de metges interns residents (MIR) que s’ofereixen i de quines especialitats per tal que s’adaptin a les necessitats catalanes.
10) Definir un model organitzatiu estable de treball en i entre els diferents nivells assistencials, fomentant l’ús de les noves tecnologies de la informació amb un escrupulós respecte a la seva confidencialitat d’acord amb la Llei de protecció de dades.
11) Fomentar la participació dels diversos agents implicats en el sistema sanitari.
12) Potenciar l’associacionisme en aquest sector a partir del reconeixement de la importància de la tasca que desenvolupen les diferents associacions, així com de garantir el suport i els recursos suficients per desenvolupar la seva feina.

ÀMBIT 3. DESPESA FARMACÈUTICA

1. Objectius

1) Racionalitzar la despesa farmacèutica per evitar que aquesta segueixi essent una partida exageradament elevada en el conjunt del pressupost de la Sanitat pública

2. Mesures

1) Promoure la fabricació i prescripció de medicaments genèrics, així com la prescripció per unitats.
2) Establir preus màxims de referència estables, finançats pel sistema públic.
3) Limitar la publicitat sobre fàrmacs i dificultar tant com sigui possible l’automedicació.
4) Elaborar una llista positiva de medicaments finançats per la sanitat pública que tingui en compte la seva eficàcia terapèutica comprovada per organismes científics independents i el seu cost social.
5) Insistir en el control dels possibles mecanismes generadors de frau en el procés de prescripció i dispensació de medicaments, impulsant alhora mesures que evitin el malbaratament de fàrmacs.
6) Facilitar les mesures d’assistència farmacèutica pròpies de l’atenció a la infància, l’adolescència i la maternitat.
7) Promoure campanyes per fomentar l’ús racional dels medicaments.

ÀMBIT 4: RECERCA BIOMÈDICA

1. Objectius

1) Crear una potent estructura de recerca biomèdica dins del Servei Català de la Salut.

2. Mesures

1) Dotar els hospitals d’una vertadera comissió de recerca, dotada econòmicament, per poder proposar els continguts dels assaigs clínics que cal fer als hospitals, i per valorar-ne exactament el cost real.
2) Modificar els estatuts de l’ICS i del Servei Català de la Salut per tal d’incloure específicament la responsabilitat de promocionar i bastir l’activitat professional de recerca biomèdica.
3) Dotar el Servei Català de la Salut d’una secció dedicada exclusivament aldesenvolupament de la carrera de recerca biomèdica al país. Caldria establir uns criteris d’avaluació i promoció professionals.

 

3. Un país sense desigualtats de gènere

Aquest serà el segle i el mil·leni en què les dones tindran un protagonisme decisiu a la societat, no només en negatiu, el que significarà el final de la violència de gènere i de la discriminació de gènere, sinó també en positiu, és a dir, que la perspectiva femenina de la vida i els valors que fins ara han estat representats per les dones, començaran a ser més valorats a la societat fins a convertir-se en comuns o hegemònics. Serà el símptoma d’un canvi cultural.

Per ERC la lluita contra les desigualtats és una prioritat i entén que la perspectiva de gènere ha de ser present en totes les polítiques, de forma transversal.

Actualment, és preocupant la situació de les dones vídues d’edat avançada, de classe social baixa i amb nivell d’estudis elementals, que viuen soles i que tenen uns recursos econòmics extremadament minsos, ja que han dedicat bona part de la seva vida al treball domèstic no remunerat. Aquestes persones formen una part important de les bosses de pobresa, juntament amb aquelles llars monoparentals que tenen una dona com a cap de família. Malgrat que aquestes solen desenvolupar un treball remunerat, el seu nivell d’ingressos és baix, ja que les càrregues familiars les obliguen a ocupar feines amb jornades reduïdes i mal pagades.

Les dones pateixen discriminació en diversos àmbits de la vida especialment en el món laboral. Al llarg de les darreres dècades les dones s'han anat incorporant progressivament al món del treball remunerat, ara bé no ho han fet en igualtat de condicions.

A Catalunya la taxa d’activitat femenina és actualment del 48,5% molt inferior a la masculina que es situa al 70.3 % i la taxa d’atur femenina és major que la masculina, un 12.4% enfront un 7.1%.

A més a més, les dones pateixen un major grau d’eventualitat i precarització de l'ocupació. De fet l’any 2002, el 46% de les dones va tenir com a mitjana més de 3,6 contractes a l’any i continuen tenint una alta participació en l’economia submergida.

A aquesta situació s’hi afegeix la discriminació salarial de la són víctimes ja que les treballadores catalanes guanyen com a promig, un 30% menys que els seus col·legues homes per la mateixa feina. Aquesta discriminació retributiva per raó de sexe es troba intrínsecament lligada al valor desigual que s'adjudica als treballs fets per homes i dones així com al fenomen de la segregació ocupacional.

Des d’ERC volem posar la política de les dones en el centre de les polítiques, i posar la nostra quotidianitat en el centre la vida, els seus temps i la seva continuïtat. En definitiva, volem plantejar una veritable política del temps. Per això, des d’ERC creiem necessari un Pacte Social pel Temps, proposem que s’endegui un procés participatiu amb tota la ciutadania per generar propostes d’organització horària i de prioritats en les inversions en els serveis públics.

S’ha de promoure l’elaboració de “Pactes del Temps”, on les Administracions públiques lideraran acords amb els principals agents (organitzacions empresarials i sindicals, escoles, associacions...) amb la finalitat de millorar la coordinació dels horaris dels diferents serveis i adaptar els horaris escolars i laborals a la necessària conciliació de la vida laboral i personal. S’ha de tenir en compte que només un 10% de les empreses tenen polítiques que ajuden a conciliar la feina amb la vida personal.

ERC proposa la creació d’Oficines del Temps, espais de participació per a tota la ciutadania. Constaran d’un telecentre i d’un servei on s’oferirà informació i formació. Des de l’Oficina es coordinaran i es proposaran polítiques d’àmbit municipal sobre la gestió del temps. Les Oficines del Temps han de ser una eina per combatre les desigualtats de gènere i per promoure la corresponsabilitat.

Aquest procés, hauria de portar-nos a tenir una millor qualitat de vida i de treball, i hauria de tenir com a objectiu prioritari la lluita contra les desigualtats i la precarietat laboral de les dones i la necessitat de poder compatibilitzar la vida quotidiana amb la participació social, laboral, econòmica, política...

No només en l’àmbit laboral és on la dona es troba discriminada. L’estat del benestar no modifica el rol atribuït a la dona, sinó que la contempla com el nexe d’ unió entre la unitat familiar i l’estat assistencial. En aquest sentit perpetua el rol de cuidadora que tradicionalment s’ha assignat a la dona i per tant fa recaure sobre elles que recau la tasca de tenir cura dels membres de la família i de la feina de la llar. De fet, les dones catalanes dediquen cada dia tres hores més que els homes a tasques relacionades amb la llar i la família.

L’obligació de compaginar la feina a casa i a fora i haver de tenir cura de malalts, gent gran i criatures comporta greus conseqüències pel que fa a la salut física i psicològica de les dones que sovint el sistema sanitari no té en compte. És per això que cal avançar en la millora de l’atenció sanitària que s’ofereix a les dones per tal d’adequar-la a les seves necessitats.

Pel que fa a la igualtat de gènere en l’educació, d’una banda trobem que l'escolarització de les dones està plenament normalitzada i, fins i tot, a les Universitats catalanes la presència de les dones és majoritària. Tanmateix, hi continua havent una gran diferència en la tria dels estudis: en les carreres tècniques i científiques, en els camps més innovadors, la participació de les dones és encara reduïda ja que tradicionalment s’han considerat professions masculines. Pel que fa a les dones d’edat més avançada, es constaten mancances de formació cosa que fa que la prioritat s'hagi de situar en una oferta de formació de persones adultes, àmplia, atraient i diversificada.

D’altra banda, quan parlem d’educació per la igualtat de drets i deures entre homes i dones hi ha diversos àmbits on cal incidir com l’escola, la família, els mitjans de comunicació, l’entorn social... Cal superar la tradicional diferència de rols i, sobretot, la jerarquització entre allò considerat masculí i femení.

El model escolar actual manté trets sexistes que reflecteixen els elements culturals dominants a la nostra societat i que s’evidencia en els continguts de l’ensenyament, en els objectius i en els llibres de text. Trobem una predomini del model masculí pel que fa al llenguatge, els valors , i la dinàmica dels centres escolars. Es promocionen valors com l’individualisme, la competitivitat o la jerarquia com a valors masculins i en canvi es devaluen aquells que tradicionalment s’han associat a les dones com la sensibilitat, la mediació o la cura dels altres. Per tant, es fa imprescindible la formulació clara de la necessitat d'una educació per la igualtat dels gènere en tota la normativa educativa i la formació contínua del professorat en coeducació.

En el moment actual sembla indiscutible el fet que, per acabar amb la discriminació de gènere, cal potenciar la coeducació, però no només als centres educatius sinó a la resta de comunitat. Per això son vitals una sèrie d’iniciatives que responen bàsicament a una motivació pedagògica de cara a la població; amb elles es demostra visualment la importància que es dóna a les mesures encaminades a posar punt i final a aquest greu problema social.

La violència contra de les dones és un problema endèmic que pateix la nostra societat. L’any 2002 van morir a Catalunya nou dones a mans dels seus companys i es van interposar un total de 5.157 denúncies per maltractaments. A més, s’ha incrementat de forma important la demanda d’acolliment temporal i d’urgència de dones maltractades.

La violència de gènere es dóna en qualsevol classe social, nivell educatiu o grup d’ocupació. És una violència estructural, que perviu en la nostra societat, on encara s’assignen rols diferents a dones i homes. En l’origen d’aquesta violència, es troba el no respecte a la diferència, l’establiment de desigualtats per raó de gènere i la imposició de les mateixes com a norma social que s’ha anat establint sobre la base patriarcal.

La violència de gènere es dóna tant en la vida pública com en la privada, i constitueix un problema tant de seguretat com de salut pública, que repercuteix no només en les dones que en són víctimes, sinó també en les seves famílies i en la comunitat en general. Una de les qüestions més importants de la violència de gènere és precisament l’habitualitat. Per lluitar en contra d’aquests fets caldria una acció municipal coordinada entre els diferents estaments: sanitari, judicial, social associatiu i policial. És necessària una major participació de les dones en el disseny dels protocols d’actuació i un major recolzament a les associacions que lluiten contra la violència de gènere.

Cal fer una diagnosi per a detectar els punts més perillosos pel que fa a la manca de seguretat de les dones a la població, i impulsar les millores adequades per a superar aquesta situació. De tota manera, la millor prevenció és anar cap a un model de ciutat compacta on, en un radi petit, es trobin els serveis i els equipaments necessaris per a la vida quotidiana de les persones, tot plegat amb una bona xarxa de transport públic. La ciutat pròxima afavoreix la trama ciutadana i estalvia molts dels problemes de seguretat personal que plantegen els grans polígons allunyats, ja siguin residencials, industrials comercials o de lleure.

És per aquest motiu que ERC proposa un seguit de mesures per al període 2004-2007, per tal de superar els principals reptes als que Catalunya ha de fer front per tal d’esdevenir un país sense desigualtats de gènere:

1. Assolir la igualtat efectiva entre gèneres: promovent la visibilització de les dones en espais públics i socials; fomentant la corresponsabilitat i la paritat entre homes i dones en tots els àmbits; eliminant els estereotips culturals relatius al gènere i potenciar les imatges de dones no-estàndards; incrementant la taxa d’activitat femenina; garantint les condicions de qualitat en l’accés de les dones al mercat de treball; eliminant les discriminacions en les condicions laborals de les dones i potenciar la seva promoció interna; incrementant la participació social i política de les dones, així com la seva presència institucional; millorant els instruments que, des de l’Administració de la Generalitat, dissenyen i executen les polítiques d’igualtat de gènere.

2. Eradicar la violència de gènere: incrementant la sensibilitat social davant les ca uses i les situacions de violència de gènere; fomentant el rebuig col·lectiu dels comportaments violents, especialment dels relacionats amb la violència de gènere; dissenyant un espai urbà que afavoreixi la seguretat de les persones; incorporant el conjunt de la vida urbana a l’eliminació de la violència de gènere; agilitzant els procediments judicials per maltractament domèstic, així com els procediments civils de separació en el que hi hagi situacions de maltractaments; garantint la seguretat de les dones objectes de maltractaments i les seves filles i fills, tot garantint la seva atenció permanent; garantint una atenció integral de les dones víctimes de la violència de gènere; articulant una estructura adequada per l’acolliment per a les dones víctimes de la violència de gènere; millorant el programa integral d'actuació contra la violència de gènere que impliqui tots els organismes i departaments així com una bona coordinació institucional; garantint l’accés a l’habitatge de baix preu a les dones en situacions de risc, tot garantint el serveis socials, sanitaris i legals necessaris.

3. Incorporar la perspectiva de gènere en la quotidianitat: facilitant la conciliació de la vida laboral i personal., amb l’impuls d’una nova cultura del temps; introduint la perspectiva de gènere en àmbits diversos i habituals com la salut, l’atenció social, la cultura, l’esport, la justícia, les universitats i la recerca, la immigració o la política internacional i el desenvolupament.


Repte 1. Assolir la igualtat efectiva entre gèneres


ÀMBIT 1: COEDUCACIÓ

1. Objectius

1) Promoure la visibilització de les dones en espais públics i socials.
2) Fomentar la corresponsabilitat i la paritat entre homes i dones en tots els àmbits.
3) Eliminar els estereotips culturals relatius al gènere i potenciar les imatges de dones no-estàndards.

2. Mesures

1) Donar suport a aquelles iniciatives que permetin materialitzar els projectes que tinguin com a finalitat recollir i difondre les experiències de les dones que al llarg del temps han viscut i han treballat a Catalunya.
2) Incentivar el llenguatge no sexista al nomenclàtor d’espais, als edificis públics.
3) Promoure des dels mitjans de comunicació les informacions de les activitats de les dones.
4) Canviar la senyalització d’ús d’espais públics, de manera que no s’utilitzin els rols tradicionals com per exemple, la imatge de dona agafant la mà d’una criatura o bé agafant-la a coll, representades a escales mecàniques i seients preferents al transport públic.
5) Promoure aquelles expressions culturals on les feines o les relacions entre gèneres no reprodueixin els rols tradicionals, violents i sexistes.
6) Afavorir als mitjans de comunicació aquells missatges, tan visuals com verbals, que representen les dones en tota la seva diversitat i singularitat, sense imposar normes de vida ni models estètics.
7) Impedir la presència de missatges vexadors, humiliants i agressius contra les dones.


ÀMBIT 2: MÓN LABORAL

1. Objectius

1) Incrementar la taxa d’activitat femenina.
2) Garantir les condicions de qualitat en l’accés de les dones al mercat de treball.
3) Eliminar les discriminacions en les condicions laborals de les dones i potenciar la seva promoció interna.

2. Mesures

1) Ampliar el coneixement de la situació social de les dones en relació al món laboral:

a) Desenvolupar i aplicar sistemes d’estimació del valor econòmic de la feina domèstica i de la seva incorporació a les macromagnituds econòmiques de Catalunya.
b) Desenvolupar sistemes estadístics per eliminar la qualificació de població inactiva a les persones amb dedicació exclusiva a les feines de la casa, introduint les categories necessàries per a conèixer la situació d’aquestes persones.

2) Impulsar l’equiparació de les condicions laborals i de cobertura social de les relacions laborals del Servei Domèstic i el Règim Especial Agrari amb les de la resta de treballadores i treballadors.

3) Fomentar l’accés de les dones a feines estables, tot eliminant les barreres que existeixen per al seu accés a determinats oficis i categories professionals.

4) Endegar accions positives de formació i ocupació que afavoreixin la contractació de les dones, amb una especial atenció les dones amb pocs recursos i en situacions de risc d’exclusió social (dones amb maltractaments, famílies monomarentals, dones grans…).

5) Incentivar una major captació de dones en les borses de treball dels serveis d’intermediació I l’augment de les candidatures de dones en tots els processos de selecció de personal.

6) Adequar les eines de qualificació per a que valorin objectivament les competències de les dones, especialment en aquells casos en els que no es posseeixi un expedient acadèmic ni experiència professional acreditada.

7) Establir xarxes de comunicació entre els serveis per a persones aturades, serveis socials, associacions de dones i altres organitzacions ciutadanes.

8) Incentivar la incorporació de dones aturades a les empreses d’economia social en qualitat de sòcies treballadores o de treballadores.

9) Prioritzar les iniciatives empresarials promogudes per dones en l’accés a les ajudes per al finançament de despeses constitució, inversió en actius i despeses generals de funcionament, especialment en aquells sectors i professions en les que les dones estan subrepresentades.

10) Afavorir la contractació de dones discapacitades.

11) Millorar les condicions laborals específiques de les dones en el medi rural:

a) Impulsar la regularització de la situació laboral de les dones pageses.
b) Obrir una línia de crèdits tous per afavorir a les dones l'accés als mitjans de producció agrícola.
c) Realitzar accions formatives continuades per a les dones del món rural sobre tècniques empresarials i comercials, sobre cooperativisme i sobre la millora i el desenvolupament de noves tècniques productives i sobre activitats econòmiques vinculades a aquest medi (turisme, artesania, etc.)
d) Potenciar la titularitat o cotitularitat com a propietàries o copropietàries de les dones que aporten la seva activitat principal a les explotacions agràries difonent els drets inherents a aquesta titularitat o cotitularitat.

12) Fomentar la participació de les dones procedents de carreres tècniques en els programes de recerca i investigació industrial.

13) Incentivar la participació de dones en programes de formació sobre noves tecnologies aplicades als processos productius i de prestació de serveis.

14) Realitzar el control administratiu dels convenis col·lectius, analitzant sistemàticament la possible existència d’elements discriminatoris per raó de sexe, especialment pel que fa a la classificació professional en els convenis col·lectius, per tal d’impedir la devaluació dels llocs i categories professionals ocupats majoritàriament per dones.

15) Promoure que, en les valoracions dels llocs de feina, es reconeguin aquelles destreses i habilitats que per influència del gènere han estat desenvolupades tradicionalment per les dones.

16) Perseguir l’assetjament sexual al lloc de treball.

ÀMBIT 3: PARTICIPACIÓ POLÍTICA I SOCIAL

1. Objectius

1) Incrementar la participació social i política de les dones, així com la seva presència institucional.
2) Millorar els instruments que, des de l’Administració de la Generalitat, dissenyen i executen les polítiques d’igualtat de gènere

2. Mesures

1) Donar visibilitat social i política als projectes que sorgeixen des del moviment de dones tot dotant-los dels recursos necessaris.
2) Impulsar la participació de les dones en òrgans de consulta, negociació i consens.
3) Reconèixer i donar suport a la pràctica política realitzada per les dones, així com a les transformacions que aquesta pràctica està promovent en l'àmbit de les instàncies de poder.
4) Fer permeable l'Administració a les propostes de participació política promogudes pel moviment associatiu de dones.
5) Portar a la pràctica l’experiència d’uns “Pressupostos amb enfocament de gènere” en què s’analitza qualsevol despesa pública, o mètode de recaptar diner públic, des d’una perspectiva de gènere, identificant les conseqüències i impactes per a les dones, comparades amb les dels homes.
6) Formar al personal al servei de l’administració per una actuació transversal i amb perspectiva de gènere.
7) Reformar l’estructura de l’Institut Català de la Dona (ICD) perquè esdevingui una vertadera eina transversal.
8) Incrementar el pressupost del l'ICD i la partida pressupostària per a subvencions i ajuts que cobreixi les necessitats i expectatives de les associacions i entitats de dones.
9) Dinamitzar la reforma del Consell Nacional de Dones de Catalunya (CNDC) així com millorar-ne el vincle d’aquest amb els diferents grups i entitats del moviment de dones.
10) Fer del CNDC una eina participativa de suport, assessorament permanent i supervisió de la gestió i planificació de l'ICD.

Repte 2. Erradicar la violència de gènere

ÀMBIT 1: SENSIBILITZACIÓ I PREVENCIÓ

1. Objectius

1) Incrementar la sensibilitat social davant les ca uses i les situacions de violència de gènere.
2) Fomentar el rebuig col·lectiu dels comportaments violents, especialment dels relacionats amb la violència de gènere.

2. Mesures

1) Portar a terme campanyes àmplies d’informació i prevenció de la violència, de forma regular, en les que s’informi a les doens dels diferents serveis a l’abast.
2) Organitzar xerrades i elaborar materials informatius (tríptics per a les escoles, cursos per a les empreses, pàgines electròniques, guies de la xarxa de recursos municipals existents, etc.), en les que s’acabi amb els estereotips sexistes i legitimadors de la violència.
3) Elaborar estadístiques pròpies de Catalunya, a nivell comarcal i local, sobre la prevalència real de la violència que facilitin l’anàlisi de les causes així com la creació de mètodes fiables de detecció
4) Divulgar la problemàtica des dels mitjans de comunicació municipals i garantir que no emetin en la seva programació imatges o continguts vexatoris que puguin incitar a l'exercici de la violència en contra de les dones.
5) Crear protocols pels mitjans de comunicació públics per evitar que contribueixin a la construcció social de la violència.

ÀMBIT 2: PLANIFICACIÓ URBANA

1. Objectius

1) Dissenyar un espai urbà que afavoreixi la seguretat de les persones.
2) Incorporar el conjunt de la vida urbana a l’eliminació de la violència de gènere.

2. Mesures

1) Impulsar l’adopció, dins de les corresponents normatives municipals sobre construcció o rehabilitació dels habitatges, tan pel que fa als espais compartits, com pel que afecta a l’estructura externa dels mateixos, dels següents criteris:

a) Alinear les façanes de les cases per evitar angles morts.
b) Evitar llargs vestíbuls, de manera que la porta d’entrada als edificis quedi arran de vorera.
c) Estalviar al màxim el trànsit interior dels edificis, per ex. l’accés a les bústies des del carrer.
d) Procurar que els accessos als ascensors siguin visibles des de lluny i estiguin ben il·luminats.
e) Habilitar els carrers, places, parcs, zones d’aparcament i parades de transport públic d’una bona il·luminació i de punts suficients de demanda de socors.

2) Garantir per part de les empreses instal·lades en els polígons industrials, comercials o de lleure del municipi que el desplaçament de les seves treballadores és segur des de la població fins al lloc de treball mitjançant entre d’altres la posada a disposició del seu personal la possibilitat de desplaçar-se en autobús a les entrades i sortides dels canvis de torn.

3) Impulsar la sensibilització i la formació específica de la policia municipal perquè pugui detectar al carrer situacions de risc.

4) Garantir la presència de la guàrdia urbana al llarg de tot el dia en aquells llocs o hores que s’han detectat com a més perilloses pel trànsit de les dones.

ÀMBIT 3: ADMINISTRACIÓ DE JUSTÍCIA

1. Objectius

1) Agilitar els procediments judicials per maltractament domèstic, així com els procediments civils de separació en el que hi hagi situacions de maltractaments.
2) Garantir la seguretat de les dones objectes de maltractaments i les seves filles i fills, tot garantint la seva atenció permanent.

2. Mesures

1) Demanar i promoure la creació de jutjats especialitzats en violència de gènere, o en el seu defecte, instruments adequats per a la concentració de les denúncies d'una mateixa víctima, o nucli de convivència, en el mateix jutjat.
2) Crear un protocol d'actuació integral per a coordinar els diferents serveis i les administracions implicades en la prevenció i actuació contra la violència de gènere. Aquest protocol contemplarà actuacions transversals que afectin la policia, la sanitat, les associacions, els jutjats i la població en general.
3) Dotar les associacions implicades en la lluita i l’eradicació de la violència de gènere dels recursos econòmics necessaris per a realitzar el seu treball i col·laborar amb elles per tal de facilitar la coordinació dels serveis.
4) Treballar conjuntament amb la Fiscalia per tal d’actuar d’ofici en situacions de maltractaments i denúncies reiterades
5) Assegurar el seguiment i compliment de les mesures cautelars dictades pel jutjat així com la seguretat de les dones amb la creació d’unitats especialitzades dels mossos d’esquadra.

ÀMBIT 4: ATENCIÓ A LES VÍCTIMES

1. Objectius

1) Garantir una atenció integral de les dones víctimes de la violència de gènere.
2) Articular una estructura adequada per l’acolliment per a les dones víctimes de la violència de gènere.
3) Millorar el programa integral d'actuació contra la violència de gènere que impliqui tots els organismes i departaments així com una bona coordinació institucional.
4) Garantir l’accés a l’habitatge de baix preu a les dones en situacions de risc, tot garantint el serveis socials, sanitaris i legals necessaris.

2. Mesures

1) Elaborar un mapa d'implantació de centres d'acollida i serveis de seguiment i suport per a dones víctimes de la violència.
2) Crear cases, llocs d’acollida i pisos pont, als territoris a on no n’hi hagin, amb una ratio d’una plaça per cada 10.000 habitants, amb recursos d’ajuda psicològica, assistencial i de inserció laboral i exigència de qualitat, prioritzant la titularitat pública dels esmentats centres.
3) Crear un centre integral de rehabilitació de llarga estada, per a tot Catalunya, que contempli la rehabilitació de les dones víctimes de la violència, amb seqüeles greus, des del punt de vista físic, psicològic i la seva rehabilitació ocupacional i social.
4) Crear xarxes d’atenció bàsica i immediata amb col·laboració amb l’administració local i potenciar l’elaboració de protocols de coordinació municipals i comarcals tot impulsant convenis amb les administracions locals.
5) Crear i dotar pressupostàriament Punts d’Informació a les dones (per cada 25.000 habitants), vinculats a les Àrees Socials dels Ajuntaments, dotats de psicòloga, treballadora social i assessoria jurídica, d’un punt d’atenció de 24 hores., per tal de facilitar la prevenció i l’eradicació de la violència contra les dones.
6) Crear un protocol d’actuació per a centres sanitaris, hospitals i atenció primària per a l’atenció i tractament de víctimes de la violència, així com la derivació als serveis competents.
7) Millorar els instruments de coordinació i treball conjunt entre l’Administració, els professionals i les associacions d'afectades en temes de violència de gènere.
8) Formar als cossos de seguretat sobre les necessitats d'atenció i actuació envers les denúncies plantejades per les dones victimes de violència de gènere, així com atendre a la diferent percepció de la seguretat que tenen les dones.
9) Crear un servei específic d'atenció a les dones en totes les comissaries dels mossos d’esquadra.

 

Repte 3. Incorporar la perspectiva de gènere en la quotidianitat


ÀMBIT 1: ÚS DEL TEMPS

1. Objectius

1) Facilitar la conciliació de la vida laboral i personal.
2) Avançar cap a una nova cultura del temps.

2. Mesures

1) Facilitar informació sobre els usos del temps:

a) Mantenir una base de dades d’horaris viva i unificada.
b) Actuar com a punt d’accés a Internet: punts de referència dels serveis existents al municipi.
c) Elaborar estudis sobre els usos del temps al municipi.

2) Fomentar la participació mitjançant en l’organització del temps mitjançant:

a) La creació de fòrums de discussió per defensar els drets dels/de les consumidors/es i usuaris/es, tant des de la iniciativa individual (bústia de suggeriments, etc.) com des de les organitzacions de consumidors/es i altres entitats cíviques.
b) La coordinació d’un procés participatiu amb tota la ciutadania per generar propostes d’organització horària i per prioritzar inversions en els serveis públics. Creació de grups de treball amb membres dels diferents col·lectius implicats (comerços, escoles, empreses, administració, associacions…) i amb assemblees territorials.

3) Elaborar “Pactes del Temps” on l’administració liderarà acords amb els principals actors socials amb la finalitat de millorar la coordinació dels horaris dels diferents serveis i adaptar els horaris escolars i laborals a la necessària conciliació de la vida familiar i personal.

4) Coordinar un procés participatiu amb tota la ciutadania per generar propostes d’organització horària i per prioritzar inversions en els serveis públics mitjançant la creació de grups de treball amb membres dels diferents col·lectius implicats (comerços, escoles, empreses, administració, associacions…) i amb assemblees territorials.

5) Crear una xarxa d’oficines del temps” municipals. Aquestes oficines farien possible també aquest procés participatiu per a la coordinació d’horaris, a nivell local.

6) Coordinar les experiències dels Bancs del Temps.

7) Promoure l’ampliació del règim de permisos por motius familiars, així com els relacionats amb la maternitat / paternitat.

8) Possibilitar el reconeixement de permisos laborals especials en ces de fills/es malalts.

9) Crear serveis per atendre persones dependents en horaris de treball.

10) Estendre i regular els serveis privats de mainaderes professionals (segurances, formació bàsica, respecte als drets lingüístics dels infants...).

11) Estendre els serveis públics i privats d’atenció als nois i noies en els períodes escolars no lectius.

12) Donar suport econòmic per a les activitats extraescolars.

13) Formar en la corresponsabilitat en el repartiment de les tasques domèstiques. Oferir materials i eines informàtiques per a la gestió personal del temps (relacions amb els hàbits, la salut…).

14) Crear clàusules de prioritat en el contractes per aquelles empreses que fomentin mesures conciliatòries.

ÀMBIT 2: SALUT

1. Objectius

1) Millorar l’atenció sanitària que s’ofereix a les dones i adequar-la a les seves necessitats.

2. Mesures

1) Donar formació permanent al personal sanitari basada en el reconeixement de les diferències simptomàtiques i casuístiques entre homes i dones.
2) Elaborar un estudi per a la creació d'indicadors de salut que tinguin en compte els diferents factors (sociodemogràfics, laborals, economics, relacions socials, lleure, impacte de l'ús del temps…) que produeixen les malalties i els trastorns crònics més comuns a les dones.
3) Millorar els serveis de planificació familiar i anticoncepció, dotant-los de més personal i pressupost.
4) Afavorir l'accés lliure de les dones joves als centres de planificació familiar i anticoncepció i serveis ginecològics.
5) Considerar el medicament, conegut com la píndola de l’endemà, com a medicament d’urgència en els centres que pertanyin a la XHUP, els Serveis d’Urgències dels CAP’s de Catalunya i als Centres de Planificació familiar i dispensar-lo de manera gratuïta.
6) Augmentar el nombre d'especialistes en els camps de malalties més freqüents del col·lectiu de dones (càncer de mama, càncer de cérvix, trastorns en la conducta alimentaria, malalties cervell-vasculars i cardio-vasculars, malalties músculo-esquelètiques).
7) Donar a les usuàries la informació necessària per tal que puguin triar la manera en què volen desenvolupar el part.
8) Donar suport professional sanitari adequat a les dones que decideixin portar a terme el part a la pròpia llar.
9) Cobrir des del sistema públic de salut les despeses que es generen amb els naixements a la pròpia llar.
10) Promoure canvis en l'organització del treball que permetin prevenir els problemes predominants en les dones, com poden ser l'estrés i les seves conseqüències sobre la salut física i mental, alteracions del sístema músculo-esquelètic i els transtorns i riscos reproductius.
11) Garantir i facilitar l’accés de les dones immigrades als serveis sanitaris mitjançant la creació de la figura de la mediadora sanitària.
12) Donar atenció específica a les repercussions que per a la salut de les dones té "la doble presència" a la societat (treball productiu i treball reproductiu) amb la càrrega d'estrès que això comporta.
13) Informar i establir sistemes de comunicació entre col·lectius de dones i col·lectius de professionals sociosanitaris, que permetin fer front de forma eficaç a les mancances que planteja el sistema de salut vigent pel que fa a la salut integral de les dones.
14) Incloure el servei domèstic en la reglamentació sobre salut laboral.
15) Promoure l'atenció domiciliària a les dones grans, potenciant la creació de serveis municipals dirigits especialment a aquest col·lectiu, com el de rehabilitació de fractures òssies.
16) Promoure un servei de suport sanitari específic per a les dones que es dediquen al treball sexual.
17) Promoure l'elaboració de nous continguts i materials docents per a les escoles que informin sobre les característiques específiques de la salut de les dones.
18) Crear recursos d'atenció integral adeqüats a les dones víctimes d'agressions físiques, mentals, sexuals, xenòfobes o de qualsevol altre tipus.
19) Potenciar i dotar de recursos adequats les cases d'acollida, centres d'atenció primària i altres centres d'atenció sanitària presents al municipi, per poder fer un diagnòstic correcte, un tractament de les lesions i dels danys psicològics en dones maltractades
20) Sensibilitzar la població sobre els riscos derivats de la utilització en l’àmbit domèstic de determinades tecnologies i productes perjudicials per a la salut i el medi ambient, tot assenyalant altres alternatives més saludables i respectuoses amb aquest.


ÀMBIT 3: ATENCIÓ SOCIAL

1. Objectius

1) Incorporar la perspectiva de gènere en els serveis socials facilitant que aflorin les seves pròpies demandes, necessitats i preocupacions.
2) Promoure un tipus de serveis socials que modifiquin el rol atribuït tradicionalment a les dones.

2. Mesures

1) Ampliar els serveis d'atenció social a les dones grans.
2) Endegar programes d'ajut per a dones en situacions de risc i/o marginalitat.
3) Elaborar un programa específic per combatre les bosses de pobresa femenina i investigar els processos de feminització de la pobresa.
4) Elaborar un Pla integral per a la igualtat d'oportunitats de les dones amb discapacitats.
5) Implantar tarifes reduïdes en el transport públic per a les i per als acompanyants de persones dependents
6) Actualitzar periòdicament les Guies de Recursos que recullen la oferta de recursos socials de Catalunya.
7) Potenciar el moviment associatiu de col·lectius de dones en risc o en situació d’exclusió social, com a vehicle de canalització de les seves necessitats i demandes.
8) Unificar criteris a l’entorn de la definició del terme “monoparentalitat” i les seves tipologies, amb la finalitat d’afavorir la recollida de dades i l’elaboració d’estudis comparatius.
9) Recollir, a les estadístiques que es realitzin des de les Administracions Públiques, la tipificació de família monoparental.
10) Establir un ajut mensual per als nuclis monoparentals amb rendes baixes, amb una atenció especial a les mares solteres menors de 25 anys per tal que puguin donar atenció a les criatures abans d’incorporar-se al mercat de treball.
11) Crear programes específics d’inserció laboral i millora de treball per als i les caps de famílies monoparentals tot adaptant-se a les necessitats que exigeix la seva situació.
12) Donar prioritats per a l’accés a l’habitatge públic, escoles bressol i altres serveis públics a les famílies monoparentals.
13) Crear un servei públic de suport i de cura de les persones a càrrec fora de l’horari laboral de les persones cap de família.
14) Estudiar les necessitats de les dones grans en situacions d'indefensió potenciant, alhora, una xarxa de punts de socors i assegurant el manteniment del servei públic telefònic.
15) Establir línies de col·laboració i contacte entre els cossos de seguretat, les associacions de dones i els diferents recursos existents per a les diferents problemàtiques de seguretat.


ÀMBIT 4: CULTURA

1. Objectius

1) Promoure les iniciatives culturals de les dones
2) Difondre les aportacions que en l’àmbit de la cultura han promogut les dones.
3) Fomentar la participació de les dones en el terreny de la cultura.

2. Mesures

1) Impulsar i establir ajudes a les associacions de dones dins l'àmbit cultural.
2) Promocionar el cinema de dones.
3) Promoure l'ús d'un llenguatge no discriminatori en els mitjans de comunicació.
4) Revisar i eliminar els estereotips femenins i continguts sexistes de la programació dels mitjans de comunicació.
5) Recuperar la història de les dones en el món de la literatura, el pensament, l'art, el teatre, el cinema, la ciència…
6) Crear des de l'Institut Català de la Dona, un centre d'estudis i d'intercanvi d'experiències i pensament feminista.
7) Establir una línia editorial de publicació i promoció dels diferents estudis sobre les dones .
8) Facilitar l'accés de les dones grans al consum cultural de qualitat.
9) Formar el personal directiu i el monitorat de lleure i d’animació socio-cultural en el disseny, la planificació, la programació, l’execució i l’avaluació de les activitats culturals des de la perspectiva de gènere.
10) Incorporar una formació transversal amb visió de gènere com a criteri de valoració en la selecció de personal i en l’adjudicació de contractes per part de la Generalitat, per a la realització d’activitats culturals
11) Incloure, en totes les activitats de divulgació de la producció cultural i artística que es realitzin o es promoguin des de la Generalitat, treballs i obres realitzades per dones, així com aquelles que reflecteixin la aportació d’aquestes al món de la cultura.


ÀMBIT 5: ESPORT

1. Objectius

1) Promoure l’accés de les dones a l’exercici físic i a la pràctica esportiva
2) Potenciar l’esport femení a nivell professional.

2. Mesures

1) Elaborar un programa de promoció de l'esport entre el col·lectiu de dones joves en l'esport de competició i en el recreatiu, atenent les causes que provoquen la deserció.
2) Promoure una xarxa de recursos i serveis per facilitar a les dones l'accés a la pràctica esportiva adequant els horaris a les necessitats.
3) Incidir en la formació d'educadores i educadors esportius per a la motivació de la participació de dones de totes les edats en la pràctica esportiva.
4) Potenciar la retransmisió de les competicions esportives femenines en les emisores i televisions públiques.
5) Sensibilitzar les persones responsables de las federacions esportives sobre la importància del seu paper en la promoció de l’activitat esportiva de les dones.
6) Incloure com a criteri prioritari en l’adjudicació de subvencions, la creació i la promoció d’equips de dones i d’activitats esportives amb una participació equilibrada de dones i homes.
7) Subvencionar la formació de dones com a entrenadores o àrbitres en totes les modalitats esportives.

ÀMBIT 6: JUSTÍCIA

1. Objectius

1) Garantir l’assistència jurídica eficaç per a les dones víctimes de maltractaments.
2) Millorar i normalitzar la situació de las dones empresonades, tractant de compensar les conseqüències perjudicials derivades de la seva situació de privació de llibertat.

2. Mesures

1) Afavorir la relació de les preses que viuen dins i fora de la presó amb les seves filles i fills, i assegurar el desenvolupament integral de la personalitat i la integració social de les criatures (assistència a escoles infantils, atenció psicològica, colònies d’estiu, etc.)

2) Adequar la normativa catalana en funció dels tractats internacionals en matèria de drets humans, especialment, de la Convenció sobre l’eliminació de totes las formes de discriminació contra las dones i i el seu protocol addicional, així com la normativa emanada de la Unió Europea sobre igualtat d’oportunitats entre dones i homes.

3) Adoptar mesures per a millorar l’exercici dels drets de les víctimes de la violència domèstica, com ara:

a) garantir l’assistència lletrada en els judicis seguits e faltes
b) prioritzar les víctimes a l’hora del nomenament d’advocadessa o advocat d’ofici, o, si fos possible, creació d’un torn d’ofici específic
c) unificar la defensa en el procediment civil i penal etc.
d) garantir l’assistència jurídica de les víctimes d’agressions sexuals al llarg de tot el procés judicial.

4) Promoure les actuacions necessàries per a garantir una assistència jurídica adequada a les víctimes de tràfic de dones.

5) Analitzar l’aplicació de les normes que fan els Tribunals de Justícia de Catalunya per tal d’esbrinar si s’ajusten al principi d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes

6) Formar a professionals del dret i aquelles persones que treballen en l’àmbit dels drets humans sota la perspectiva de gènere així com també formar-los sobre possibles vies de denúncia de les violacions de drets humans de les dones a nivell nacional, estatal, europeu i internacional.


ÀMBIT 7: UNIVERSITATS I RECERCA

1. Objectius

1) Augmentar el nombre de dones que estudien carreres científico-tècniques.
2) Aconseguir la igualtat d'oportunitats de les dones en l'elecció, la formació i la inserció laboral en aquests camps.
3) Reduir la “bretxa digital” per motius de gènere.

2. Mesures

1) Organitzar xerrades en centres de secundària per acostar els estudis tecnològics a les alumnes que han de prendre una decisió sobre el seu futur acadèmic (especialment quart d'ESO i el primer de batxillerat, especialment el científic).
2) Organitzar visites a les universitats i a les empreses.
3) Crear una oficina de suport per difondre el programa i també per promoure i recolzar les recerques de les investigadores i estudiants de les carreres cientifico-tècniques.
4) Impulsar canvis curriculars, tant en l’ensenyament secundari com en l’universitari, que promoguin l’acostament a les noves tecnologies a les dones, mostrant especialment les aplicacions i els usos socials i culturals d’Internet, i les possibilitats de transmissió de la informació i del coneixement.
5) Crear una base de dades amb totes les investigadores catalanes en els camps relacionats amb les noves tecnologies, per promoure la seva presència en els diferents mitjans de comunicació com a assessores (programes especialitzats, debats, etc.)
6) Promoure la participació de dones en les pràctiques a les empreses durant el seu període formatiu.
7) Concretar mesures per permetre conciliar la vida laboral i la personal especialment pel que fa a la regularització de la situació laboral dels becaris/es d’investigació de les universitats, el reconeixement dels seus drets i la regulació de les seves obligacions i funcions.


ÀMBIT 8: IMMIGRACIÓ

1. Objectius

1) Incorporar la perspectiva de gènere a les polítiques d’integració social que a més han de ser de caràcter transversal.

2. Mesures

2) Promoure que les polítiques tinguin en compte les diferències entre les mateixes dones immigrants, de procedència, nivell sociocultural, classe social, projecte, etc.
3) Fomentar que les polítiques socials, d’habitatge, treball, educació, sanitat... tinguin en compte la situació específica de les dones immigrants però sempre anant adreçades al conjunt de totes les dones, amb l’objectiu de combatre la feminització de la pobresa.
4) Impulsar programes específics per a la formació i la inserció laboral.
5) Incrementar el control i facilitar la regularització del treball de temporada o del servei domèstic.
6) Garantir i facilitar l’accés de les dones immigrades als serveis sanitaris.
7) Promoure cursos de formació específica per personal dels àmbits sanitari, educatiu i social.
8) Reconèixer la figura de la mediadora cultural, sanitària i social.
9) Oferir atenció específica a les dones víctimes de violència de gènere que no poden ser ateses pels serveis existents, si no s’ha regularitzat la seva situació.
10) Combatre les xarxes de tràfic de dones.
11) Donar suport econòmic i potenciar la coordinació amb les associacions de dones immigrants.
12) Impulsar la participació social i política, de les dones i associacions de dones, en el sí del CNDC.
13) Garantir que els mitjans de comunicació no emetin una imatge estereotipada de la dona immigrant que reforci les actituds xenòfobes i racistes, així com incrementar la presència de dones immigrants en els mitjans de comunicació.
14) Crear eines per a la comunicació i traducció, així com la difusió de fulls explicatius en diferents idiomes i d’accions informatives a les dones immigrants.
15) Demanar la inclusió de la variable sexe en totes les estadístiques referents a la immigració.


ÀMBIT 9: POLÍTICA INTERNACIONAL I DESENVOLUPAMENT

1. Objectius

1) Fomentar la informació, la cooperació tècnica i l’assessorament amb Institucions comunitàries, estatals i autonòmiques en matèria de igualtat d’oportunitats entre dones i homes.
2) Incorporar la perspectiva de gènere a les polítiques i programes de cooperació amb països en vies de desenvolupament per aconseguir un desenvolupament sostenible centrat en la persona.

2. Mesures

1) Col·laborar en les accions que es plantegin a nivell internacional, tant de promoció o d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes, com en les de denúncies de situacions lesives que es donen a l’entorn de drets i dignitat de les dones en diferents parts del món.

2) Participar en els fòrums internacionals on es debatin la realitat de les dones en el món i es plantegin estratègies per a continuar avançant en la igualtat d’oportunitats i de tracte entre dones i homes.

3) Difondre la documentació referida a conferències mundials i les conclusions i acords d’aquestes.

4) Establir, com a requisits de valoració a les ajudes públiques a la cooperació al desenvolupament, la incorporació de la perspectiva de gènere en el cicle dels projectes de cooperació, i la participació significativa de las dones que pertanyin al grup objecte en el cicle citat.

5) Realitzar programes formatius sobre la perspectiva de gènere en cooperació al desenvolupament dirigides al personal directiu i tècnic de les ONGs i altres organismes d’ajuda.

6) Realitzar programes de formació a institucions i/o organismes del Catalunya dirigits a dones de països en vies de desenvolupament que treballin a favor de la igualtat d’oportunitats.

 

4. Un país amb habitatge de qualitat per a tothom

La dificultat en l’accés a l’habitatge s’ha agreujat durant el darrers anys, fins al punt d’esdevenir una de les principals problemàtiques que, en l’actualitat, té plantejades la societat catalana. Mai com avui, l’esforç de la majoria de les unitats familiars catalanes per tal de poder accedir a un habitatge digne havia estat tant alt (fins al punt de que una família de renda mitjana ha de dedicar el 35 % dels seus ingressos a l’adquisició de l’habitatge, però per a una família amb renda disponible inferior als 15.000 €, aquest percentatge s’acosta al 55 %), ni tampoc era tan gran el nombre de persones excloses de l’accés. El debat sobre l’habitatge, les dificultats per tal que el mercat garanteixi el dret constitucional a gaudir d’un habitatge digne (article 47 de la Constitució Espanyola), com a requisit bàsic per a l’emancipació de les persones, i les mancances, àdhuc fracàs, de les polítiques públiques dissenyades per a garantir l’esmentat dret han tornat a la primera pàgina del debat polític. Tan mateix, no es pot dir que la dotació d’habitatge a Catalunya sigui reduïda. D’acord amb les darreres dades del cens d’habitatges, Catalunya comptava amn un parc d’habitatges de 3,3 milions d’unitats, un 15,4 % de les quals tenien la consideració d’habitatge secundari i un 13,7 la d’habitatge desocupat.

Aquesta situació, provocada per múltiples factors, entre d’altres –i de forma molt destacada– el refugi de capitals i d’estalvis que ha esdevingut el sector immobiliari, ha posat en evidència les mancances de les polítiques públiques d’habitatge, tant pel que fa a la seva concepció, als recursos esmerçats, a les tipologies d’habitatges contemplades, etc. Això obliga a repensar tota la intervenció dels poders públics en la matèria per garantir un dret bàsic de la ciutadania.

Sovint, les declaracions dels inversors internacionals, assenyalaven Catalunya i l’Estat espanyol com a paradissos per a la inversió immobiliària. Els capitals financers internacionals han trobat, doncs, un bon acolliment en el nostre mercat immobiliari, però no s’ha d’oblidar, tanmateix, que un escenari de tipus d’interès baixos i mercats de renda variable inestables, l’estalvi familiar dels propis catalans i catalanes ha col·laborat a la generació i consolidació de l’actual dinàmica de preus. La liberalització del sòl com era d’esperar no ha suposat cap baixada del cost final de l’habitatge ni del propi sòl com a element conformador del preu final, atès que l’augment de sòl disponible ha suposat major pastís pels fluxos financers que inverteixen en el sector immobiliari. La major oferta de sòl, que s’ha traduït en una xifra de vivendes iniciades desproporcionada en relació a la corba demogràfica, no ha suposat cap rebaixa, ni del preu de la vivenda ni del sòl. A l’inrevés. Segons dades disponibles, per cada vivenda construïda per a satisfer les necessitats d’habitatge se’n construeix una i mitja com a inversió, el que explica l’alt Índex d’habitatges desocupats. La mitja europea és de construcció de 4,3 vivendes/1.000 habitants; a Espanya 10/1.000 habitants i a Catalunya de 11,4/1.000 habitants. A Catalunya de les 70.000 vivendes construïdes el 2002 només 30.000 responen a necessitats d’habitatge principal. L’accés a l’habitatge és, majoritàriament, per a qui ja en té un, per a millorar, o per a qui realitza una inversió financera. El diferencial de creixement de preus en relació al que han crescut les rendes de treball en els darrers 8 anys ha estat del 300%, el que ha comportat un augment de l’endeutament de les famílies al voltant del 80% de la seva renda bruta disponible, quant a l’any 1990 era el 40%. El 20% e la inversió estrangera a Espanya l’any 2001 va ser en renda immobiliària.

Les successives polítiques d’habitatge seguides fins ara no han possibilitat l’accés generalitzat a l’habitatge, a un preu raonable. No s’ha articulat una vertadera política transversal –més enllà d’actuacions de sòl i d’ajuts directes– que contempli polítiques de benestar, fiscals, de planificació urbanística, de modificació del règim legal del lloguer, etc... que atenguin, a més a més, l’actual diversitat de situacions (gent jove, canvis en l’estructura de les famílies, immigració...). Cal, doncs, constatar el fracàs de totes les receptes apuntades en els darrers anys per les administracions públiques, tot i que des d’ERC, ja al 1999 vam presentar una proposta completa en matèria d’habitatge, amb un conjunt de 70 mesures, de tot tipus, per dur a terme una política d’habitatge diferent.

La problemàtica entorn de l’habitatge té unes clares conseqüències socials, entre les més preocupants de les quals es troben el retard en l’emancipació dels joves (més del 60 % dels joves entre 25 i 29 anys continuava a casa dels pares l’any 2000), la deficiències en l’allotjament (més de 200.000 persones viuen a Catalunya en situacions de greu deficiència d’habitatge o infrahabitatge i 500.000 més estan qualificades de població mal allotjada) i, per últim, la progressiva concentració de la demanda menys solvent en les àrees urbanes amb més dèficits d’equipaments, amb el risc de la consolidació d’àrees degradades.

L’actuació dels poders públics –i això implica des del govern de l’estat fins a les corporacions locals– ha d’anar dirigida a treure la màxima rendibilitat social dels recursos públics, mitjançant la priorització de la protecció oficial, el foment de l’habitatge públic de lloguer, l’ús social del sòl públic, i el foment de tipologies d’habitatge no consumidores de territori. També a la consideració d’autèntic dret prestacional universal, amb la necessària prioritat per a les rendes inferiors a un llindar determinat, amb criteris ponderats, a l’accés a un habitatge protegit d’obra nova o de segona mà rehabilitat.

En definitiva el que cal és prendre mesures serioses per desincentivar la inversió immobiliària afavorida per les dinàmiques de capital i fluxos globalitzadors a Catalunya, no directament vinculada a l’habitatge com a necessitat real i endurir els productes immobiliaris que en resulten com ara habitatges desocupats, solars retinguts..., ens cal potenciar, de forma clara, la construcció d’habitatges de protecció oficial i prioritzar, des de l’àmbit públic, la fórmula del lloguer com a règim de tinència i garantir la qualitat urbana i condicions d’habitabilitat del conjunt del parc existent..., abans que es consolidi la degradació de determinats sectors del territori, abans que augmenti la franja dels qui no poden accedir-hi i abans que els nivells d’endeutament de les famílies segueixi creixent i el risc de morositat fregui nivells perillosos, d’acord amb les darreres recomanacions del Banc d’Espanya.

És per tot això, que des d’ERC, ens proposem abordar el problema de l’habitatge, en el període 2004-, per tal de fer front als següents reptes:

1) Garantir l’accés a un habitatge assequible: contenint la pressió financera instal·lada sobre el mercat immobiliari i apostant per una forta política de protecció oficial de l’habitatge, instrumentant mesures que permetin fer solvents els ciutadans davant l’adquisició del seu habitatge principal, mitjançant nous plans d’habitatge que, amb l’estructura de Plans Territorials Sectorials, abordin del problema de l’accés a l’habitatge de forma integral, és a dir, com tot un catàleg de mesures no només de transferència de rendes sinó de política de sòl, crediticies, fiscals, etc. amb un finançament vinculat al finançament autonòmic; racionalitzant i estabilitzant a llarg termini els costos del procés de generació de sòl per a la construcció d’habitatge. Apostarem també per una decidida política de promoció de l’habitatge de lloguer, fent d’aquesta una modalitat socialment acceptada de tinença de l’habitatge i empresarialment rendible, i impulsar l’aparició d’un parc suficient d’habitatges de lloguer de titularitat pública i de protecció oficial.

2) Assegurar les condicions d’habitabilitat del parc construït: garantint, a tot el territori de Catalunya, les condicions d’habitabilitat i seguretat del tot el parc d’habitatges, i promovent la cohesió social i la convivència en tots els barris de Catalunya.


Repte 1. Garantir l’accés a un habitatge assequible

ÀMBIT 1: HABITATGE PROTEGIT I SUBVENCIONS A L’ADQUISICIÓ D’HABITATGE

1. Diagnosi

El nou pla de l’habitatge 2002-2005 (RD 1/2002 d’11 de gener i D157/2002 d’11 de juny), formulat pel govern de l’Estat, com a eix vertebrador de l’acció de les administracions públiques, amb l’aposta per actualitzar preus màxims que estaven desfasats i que no feien rentable la implicació dels promotors privats en la construcció d’habitatge protegit, causa última de la davallada en la quota de mercat de l’habitatge protegit a partir de la segona meitat dels noranta, passant de 34,2 % al 4 % entre 1996 i 2000, han tornat a quedar desfasats per la dinàmica del mercat. Cosa amb la qual, ara i avui tornen a ser insuficients.

Cal recordar, així mateix, que l’anterior Pla d’Habitatge 1998-2001, havia tingut a Catalunya un baix nivell de compliment (inferior al 68 %, molt inferior a la mitjana estatal), amb un considerable volum de recursos financers previstos i no utilitzats, com a conseqüència de la inadequació dels objectius i paràmetres estatals a la realitat del mercat d’habitatge català.

El nou marc legal de l’urbanisme a Catalunya estableix percentatges mínims per a l’habitatge protegit en qualsevol nou desenvolupament urbà, així com la possibilitat de formar reserves de sòl públic a preus de sòl no urbanitzable, avançant-se al procés urbanitzador, per tal que quan s’esdevingui, l’administració sigui titular de paquets de sòl obtinguts a un preu que permeti la construcció d’habitatge protegit, prohibint així mateix, la pràctica perversa –però induïda per un deficient sistema de finançament local– dels ajuntaments d’obtenir recursos econòmics mitjançant la venda del sòl obtingut per cessió urbanística, el qual havia de ser destinat, preferentment, a fer polítiques d’habitatge públic.

Tot i que l’actual marc legal és més afavoridor que l’anterior, no deixa de tenir les seves limitacions. D’una banda, representa un major compromís financer i de fluxos de recursos públics per a l’adquisició de sòl (a banda dels necessaris via ajuts per a fer solvent la demanda), onerosos pels ens locals i per a la pròpia Generalitat si mesures com aquesta no s’inclouen en els Plans d’Habitatge o d’altres instruments legals, com els Programes de Promoció d’Habitatge de l’article 45 de la Llei d’Habitatge –actualment inèdits– i si no es negocia el seu finançament en el marc del finançament autonòmic. Així mateix els programes d’habitatge continguts a la Llei de l’Habitatge a que s’ha fet esment resten inèdits tota vegada que el Programa d’Habitatge i Sòl 2001-2003 no és altre cosa que un catàleg de sols urbanitzables actualment existents a desenvolupar en concertació amb els ajuntaments, en cap cas els programes de promoció quadriennal planificant de forma concertada amb els ens públics territorials els habitatges anuals de promoció pública i el seu finançament.

D’altra banda, probablement qualsevol minusvaloració de beneficis, via quotes obligatòries d’habitatge protegit, acabarà encarint els que es promocionin en renda lliure, amb el risc de la futures noves insolvències d’aquells que quedin exclosos dels llindars actuals per obtenir ajuts públic, però que no pugui fer front a increments futurs del preu de l’habitatge de renda lliure. De fet, es garanteix aquest compromís via l’establiment d’una “nova obligació urbanística” equiparable a les cessions per zona verda i equipaments o l’urbanització de carrers, etc.

2. Objectius

1) Contenir la pressió financera instal·lada sobre el mercat immobiliari.

2) Fer solvents els ciutadans davant l’adquisició del seu habitatge principal, mitjançant nous plans d’habitatge que, amb l’estructura de Plans Territorials Sectorials, abordin del problema de l’accés a l’habitatge de forma integral, és a dir, com tot un catàleg de mesures no només de transferència de rendes sinó de política de sòl, crediticies, fiscals, etc. amb un finançament vinculat al finançament autonòmic.

3) Racionalitzar i estabilitzar a llarg termini els costos del procés de generació de sòl per a la construcció d’habitatge.

3. Mesures

1) Regular específicament la fiscalitat altres aspectes legals de les plusvàlues dels fons d’inversió immobiliària per esmorteir el seu potencial especulatiu, així com dels beneficis de les operacions immobiliàries de determinat volum, en que el preu final del producte immobiliari no es correspongui amb una repercussió de sòl raonable, ponderable d’acord amb el preu de compra del sòl.

2) Establir normativament la destinació finalista, per a finançar polítiques d’habitatge, del recàrrec de l’IBI, previst en la legislació d’hisendes locals, per als immobles desocupats.

3) Eliminar l’actual consideració de les subvencions a fons perdut per l’adquisició de l’habitatge com a increments de renda a efectes d’IRPF.

4) Reducció de l’Impost de Transmissions Patrimonials a l’habitatge protegit i aplicació de l’IVA superreduït en l’habitatge de protecció.

5) Bonificació dels impostos i taxes municipals per al habitatges de protecció oficial abans de la primera transmissió, especialment per als de lloguer.

6) Realitzar una inspecció fiscal rigorosa i una valoració ajustada per al pagament dels impostos per l’increment de valors, que permetin la participació pública en les plusvàlues generades per la retenció de sòl.

7) Modificar la articulació del dret de tempteig i retracte, regulat a la Llei d’Habitatge, per tal que tots els promotors de vivenda pública puguin adquirir a preus controlats d’HPO, enlloc dels actuals preus de mercat, afavorint la recuperació de la inversió pública quan el beneficiari ja no la necessita, la no generació de plusvàlues especulatives i l’increment del parc d’habitatge de disposició pública.

8) Desenvolupar reglamentariament dels mecanismes previstos a la LUC per tal d’obtenir una intervenció municipal adient, com els Patrimonis Municipals de sòl i el Registre de Solars d’Edificació Forçosa, i evitar que tornin a ser figures no aplicables, com durant la vigència del DL 1/90.

9) Desenvolupar adequadament la Llei de l’Urbanisme per no negligir en el potencial d’alguna de les seves mesures.

10) Aprovar un Pla d’Habitatge Català, amb rang de Pla Territorial Sectorial si fos necessari per facilitar les reserves estratègiques de sòl, tenint present les infrastructures de mobilitat i amb els següents continguts mínims:

i) Establiment de les necessitats a Catalunya per l’objecte (sòl, tipologies, etc.) i pels subjectes (destinataris dels ajuts), amb la participació dels Ajuntaments. Estimem en 50.000 les vivendes protegides que s’haurien de proveir a Catalunya en la propera legislatura, la meitat de lloguer i amb un percentatge significatiu específicament dedicat als joves.
ii) Capacitat per adaptar a la realitat catalana els mòduls de preus màxims, límits de renda dels beneficiaris, priorització dels règims de protecció, etc.
iii) Participació municipal en la definició de programes específics per raó de les necessitats territorialitzades.
iv) Capacitat de redistribució flexible dels recursos assignats per cada tipologia per adaptar-se a la realitat canviant.
v) Establiment d’un autèntic dret prestacional universal per a tota la població amb rendes inferiors a un llindar determinat, amb criteris ponderats, a l’accés a un habitatge protegit d’obra nova o de segona mà rehabilitat.
vi) Ampliació del tipus d’habitatge protegit, a fi d’oferir també altres tipologies més ajustades a les necessitats de les noves unitats familiars. Redefinir el concepte d’habitatge protegit.
vii) Incloure el requeriments de finançament del Pla Català d’Habitatge dins les negociacions del finançament autonòmic.

11) Formular, sis s’escau, un Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge Protegit, si el general de l’habitatge no generes la suficient oferta específica d’habitatge protegit.

12) Desenvolupar els programes de promoció d’habitatge continguts a la Llei de l’Habitatge, com a programes de planificació de l’habitatge de promoció pública concertats amb els ens territorials actualment inèdits, més enllà de l’actual programa d’actuació en sòl i habitatge 2000-2003 que no és defineix com un programa jurídicament vinculant sinó com una iniciativa pública de foment, en concertació amb els Ajuntaments i la col·laboració dels privats.

13) Introduir la promoció d’habitatge protegit –directament o indirecta-, adreçat a col·lectius específics, com a finalitat de l’obra social de les caixes d’estalvis catalanes, així com l’obligatorietat de que aquestes destinin un percentatge mínim del 5 % de les seves inversions a la promoció d’habitatge protegit.

14) Elaborar un catàleg de sòl públic, de totes les procedències (Defensa, RENFE, presons, etc) actualment inutilitzat o subutilitzat, de cara a endegar un programa de racionalització d’usos i programació d’urbanització i sortida al mercat. Prioritat, en l’ús d’aquests sòls a les iniciatives d’habitatge públic, o a les promogudes per entitats sense ànim de lucre o cooperatives.

15) Modificar la normativa d’ajuts a la rehabilitació i el seu tractament fiscal.

16) Fomentar les ocupacions de sòl estalviadores d’espai, amb penalització de les ocupacions extensives. Diferenciar fiscalment les segones residències de les primeres.

ÀMBIT 2: HABITATGE DE LLOGUER

1. Diagnosi

En el fracàs de les polítiques públiques també cal fer esment a factors culturals, com la tendència a la compra com a règim de tinença de l’habitatge, afavorit per polítiques fiscals i creditícies que ho han fet històricament possible, el que ha generat l’existència d’un dels índexs més baixos, en relació al nostre entorn europeu, de parc de lloguer tant públic com privat. Les darreres dades de la Cambra de Comerç situen el parc de lloguer a l’Estat Espanyol en un 14% del total (15,4 % en la regió metropolitana de Barcelona), enfront la mitjana europea del 39%, amb una gradual disminució des del 50% de l’any 1960. Pel que fa al lloguer social, tot just és del 2% del total enfront el 35% Holandès o el 17% francès.

Les pròpies polítiques públiques dels plans de l’habitatge no han afavorit la creació de parcs públics de lloguer, incentivant a mig termini la venda i generant, per als beneficiaris, plusvàlues importants, cada vegada més insostenibles socialment, atès que l’esforç inversor de l’administració, un cop transcorreguts els terminis de desclassificació de l’habitatge protegit i superades les limitacions de preu pel que fa a la venda, els beneficiaris poden lliurement vendre a preu de mercat, obtenint un enriquiment clar, generat en part per l’acció inversora de l’administració pública.

El marge de maniobra fiscal de la Generalitat, en la part cedida d’IRPF, i en els impostos sobre els quals té capacitat normativa, ha de ser utilitzada per a fomentar l’habitatge de lloguer. Tot i això, és evident que bona part de la política fiscal necessària descansa sobre impostos (Societats, IVA, tributs locals) sobre els quals la capacitat normativa és pràcticament inexistent. I, per altra banda, una rebaixa unilateral suposa uns costos fiscals per a Catalunya per afrontar una situació desigual en costos que no es veu traduïda en un finançament adequat.

D’altre banda la simplificació de lloguer, i una major seguretat jurídica per a totes les parts, ha de facilitar que s’ampliï l’oferta d’aquest habitatge, de manera més assequible per a la gent.

2. Objectius

1) Fer de la modalitat de lloguer una opció socialment acceptada de tinença de l’habitatge i empresarialment rendible.
2) Impulsar l’aparició d’un parc suficient d’habitatges de lloguer de titularitat pública.
3) Implementar les modificacions normatives necessàries per tal d’afavorir la rehabilitació en el parc de habitatges existents i la seva adequació a les noves necessitats de la demanda actual.

3. Mesures

1) Deduccions fiscals per als fons d’inversió immobiliària que inverteixen en habitatge de lloguer sobre sòl de propietat del fons o finançant actuacions públiques sobre sòl públic amb títol concessional.
2) Reducció del gravàmen pel que fa a l’ITP en adquisició de vivenda per rehabilitar i llogar tant pel que fa a empreses com a particulars.
3) Deduccions en l’IRPF per als lloguers, amb topalls en funció dels ingressos i del lloguer pagat.
4) Diferenciar fiscalment els arrendaments destinats a satisfer la necessitat d’habitatge permanent del llogater de temporada.
5) Establiment d’un programa d’intermediació social en matèria d’habitatge tendent a la creació d’una borsa d’habitatge de lloguer a preus controlats en el mercat secundari i a la reducció del parc vacant, amb garantia pública pel que fa la conservació de l’immoble i al cobrament de les rendes, adreçat a destinataris amb els llindars de renda que es fixi; gestionat de manera descentralitzada per cada municipi amb conveni amb la Generalitat.
6) Modificar la normativa d’ajuts a la rehabilitació, introduint mesures d’estímul de la rehabilitació d’habitatge amb destinació al mercat de lloguer.
7) Incorporar al nou Pla d’Habitatge Català, amb rang de Pla Territorial Sectorial, si fos necessari, per facilitar les reserves estratègiques de sòl, els següents continguts mínims en relació a l’habitatge de lloguer:

i) Pel que fa a l’estructura, establiment d’ajuts universals directes, amb específics destinats al gestors de programes predefinits (lloguer, rehabilitació, promoció de sòl, intermediació social...) i amb genèrics específics per col·lectius amb dificultats. Augment dels ajuts als promotors públics o privats per la promoció d’habitatges protegits en règim de lloguer.
ii) Fórmules d’ajuda als lloguers per controlar-ne els preus. En concret als llogaters d’acord amb uns topalls màxims de preus del lloguer que s’hauria de considerar com a lloguer social. Avals públics als llogaters per fer front a les dificultats que a vegades posen els propietaris exigint garanties que no poden assumir.
iii) Foment dels parcs públics de lloguer fins arribar a les mitjanes europees, amb l’establiment de percentatges obligatoris en totes les promocions.

8) Generar un patrimoni de sòl públic significatiu, aprofitant el marc legal de la nova LUC i els avantatges que estableix quan l’administració genera i manté la titularitat, i desenvolupar i/ o fomentar la regulació de la construcció d’habitatge protegit en règim de concessió administrativa sobre sòl públic, per la seva ocupació efectiva pel concessionari o per la seva cessió en lloguer, com a mecanisme de recuperació de plusvàlues de la inversió pública i de control del preu del sòl i la seva repercussió sobre els habitatges que es generin, compatible amb la iniciativa privada d’una activitat com la construcció. Actualment hi ha fons d’inversió immobiliària que aposten per línies de negoci similars que poden ser d’interès públic.
9) Fer d’aplicació els judicis ràpids als conflictes en la LAU, a fi de donar seguretat a la propietat per a entrar al mercat de lloguer.
10) Potenciar la cessió de sòl per a la construcció d’habitatge protegit en règim de lloguer.
11) Introduir l’obligatorietat de la promoció d’habitatge protegit en règim de lloguer com a finalitat de l’obra social i de l’activitat inversora de les caixes d’estalvis catalanes.

Repte 2. Assegurar les condicions d’habitabilitat del parc construït

ÀMBIT 1: QUALITAT URBANA

1. Diagnosi

La panoràmica sobre el conjunt de problemes que afecten avui a l’habitatge no seria completa si ens limitem a les dificultats d’accés i no contemplem, també, la situació deficient que afecta a un nombre important de les unitats ja existents del parc d’habitatges de Catalunya.

Segons dades de la pròpia Generalitat, el 55 % del sòl residencial de la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB), presenta algun tipus de dèficit urbà, bé sigui d’urbanització, equipaments o accessibilitat. En el cas dels nuclis antics dels municipis que integren la RMB, aquest percentatge s’eleva fins al 90 % del sòl. Un seguit de barris, que apleguen més de 180.000 habitatges, presenten problemes greus i en ells és necessària una intervenció urgent.

Moltes vegades, en la regeneració d’àrees urbanes degradades, els municipis i les entitats cíviques s’han trobat sols davant la necessitat d’empendre accions de rehabilitació integral d’aquestes àrees, en algunes de les quals s’han posat en marxa iniciatives molt interessants de cooperació entre el sector públic i privat per a realitzar i finançar les esmentades accions.

Les àrees amb dèficits de qualitat urbana tenen, per la seva pròpia naturalesa, el risc a curt termini d’esdevenir llocs de concentració dels demandants de nou habitatge amb menys poder adquisitiu i, per tant, focus de contentració de problemàtiques socials, quan no de conflictes oberts.

2. Objectius

1) Garantir, a tot el territori de Catalunya, les condicions d’habitabilitat i seguretat del tot el parc d’habitatges.

2) Assegurar la cohesió social i la convivència en tots els barris de Catalunya.

3. Mesures

1) Modificar de la normativa de control de les condicions d’habitabilitat i seguretat de l’habitatge existent. Crear d’un òrgan autonòmic de control i avaluació permanent del parc d’habitatges.

2) Impulsar la creació de registres municipals de pisos buits.

3) Crear, dintre del Pla Català de l’Habitatge, un fons que avali actuacions de recuperació pública del parc social d’habitatges.

4) Introduir mesures d’estímul a la rehabilitació d’habitatges rurals que tinguin el caràcter d’habitatge principal.

5) Reformular l’Impost d’Actes Jurídics Documentats a fi que el recaptat en concepte de lloguer i de venda, d’habitatges no inclosos en cap règim de protecció, es destini –totalment o parcialment– a finançar un programa d’ajuts per a famílies sotmeses a situacions conjunturals conflictives que posin en perill la continuïtat en l’habitatge (atur, ruptures familiars, etc).

6) Elaborar i executar, conjuntament amb els municipis i les associacions de veïns, un programa d’intervenció integral en barris degradats.

7) Potenciar el plans de dinamització comunitària i la resta de programes socials d’intervenció als barris, desenvolupats conjuntament amb les associacions de veïns, en els barris amb problemàtiques socials urbanes.