Eleccions2003 - El nou estil de governar: més participació, més obertura

[Publicitat (18+). Tan sols per adults.]

Índex:

2.1. El nou Estatut de Catalunya: garantia de progrés social i dels drets dels ciutadans.-

FEDERALISME POLÍTIC

FEDERALISME FISCAL

2.2. El nou estil de governar: més participació, més obertura

2.3. L’administració de justícia: més proximitat, més eficiència

FEDERALISME JUDICIAL

2.4. L’acció política: transparència, responsabilitat, imparcialitat

2.5. L’administració pública eficient: serveis de qualitat en benefici dels ciutadans

2.6. La relació Generalitat-governs locals: col·laborar per millorar els serveis públics i la qualitat de vida

2.7. La nova ordenació territorial: adaptar les administracions a les necessitats i projectes dels territoris

2.10. Política lingüística

2.11. Catalunya oberta a Europa i al món

4.6.1. Finançament autonòmic

2.1. El nou Estatut de Catalunya: garantia de progrés social i dels drets dels ciutadans.-

El nostre autogovern es regeix avui per l’Estatut d’Autonomia de 1979 i per la Constitució de 1978. Són textos d’ara fa un quart de segle, quan Espanya no formava part de la Comunitat Europea, precedent de l’actual Unió Europea. Aquest marc normatiu —que va ser aprovat democràticament— ha de servir com instrument per a fer polítiques socials i econòmiques que facin efectius els drets dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Contempla una distribució de competències entre la Generalitat i l’Estat. Però en l’exercici efectiu d’aquestes competències, s’han produït desequilibris i deficiències:

el govern de CiU no ha promogut l’exercici d’algunes competències de la Generalitat, que no han estat mai qüestionades per l’Estat;
una interpretació expansiva de les competències estatals ha reduït –mitjançant el recurs a normes de presumpte caràcter bàsic i a les lleis orgàniques- l’àmbit competencial de la Generalitat;
finalment, l’aparició de nous fenòmens socials i polítics (immigració, noves tecnologies, integració en la UE, etc.) no tenen tractament adequat en l’actual regulació constitucional i estatutària.

Per això, Catalunya necessita un nou Estatut per tal que la Generalitat sigui capac de respondre als reptes del segle XXI i satisfer les demandes dels catalans i les catalanes. Cal fer un pas endavant en l’actualització de l’autogovern que el converteixi en una eina més adequada per a la consolidació i perfeccionament del model social que coneixem com a Estat del Benestar i per a la resolució dels problemes contemporanis de la nostra societat.

Per aquestes raons i des del lideratge del catalanisme polític, en concertació i amb el consens necessari amb la resta de forces polítiques, impulsarem l’aprovació d’un nou Estatut, amb la voluntat d’arribar a un projecte àmpliament compartit, perquè només d’aquesta manera podrem avançar de debò en la consolidació d’una majoria social i política favorable a Catalunya i Espanya, sense les quals el projecte no pot prosperar.

El nou Estatut s’ha de fonamentar en els següents principis:

Catalunya és una nació i els seus ciutadans es declaren titulars del dret a l’autogovern que confereix una voluntat nacional expressada repetidament a través de la nostra història i ratificada per mitjans democràtics en el marc constitucional i estatutari.
Els catalans i les catalanes tenen dret a intervenir en totes les decisions públiques que afecten els nostres drets i interessos.
La Generalitat ha de tenir la capacitat d’elaborar i aplicar polítiques que defensin aquests drets i aquests interessos.

Catalunya té una vinculació històrica i de futur amb una Espanya federal, amb una Espanya que és plural en continguts nacionals, lingüístics i culturals, a la qual hem fet i volem seguir fent una contribució que, per altra banda, és insubstituïble.

Catalunya ha de tenir presència i intervenció en les institucions de la UE, de la que formen part com a comunitat política.

Catalunya ha de poder cooperar amb altres pobles i nacions del món en vistes a establir un ordre internacional democràtic regit pels principis de la Carta de les Nacions Unides, malgrat totes les seves limitacions.
Parlar avui d’evolució de l’Estat autonòmic és parlar d’una dinàmica federalista, que ha d’expressar-se en dimensions diverses de l’organització de l’Espanya plural: política, fiscal, judicial i cultural. Els Socialistes de Catalunya i els Ciutadans pel Canvi proposem, per tant, que el nou Estatut avanci cap a aquest horitzó federal.

FEDERALISME POLÍTIC

Riquesa de la diversitat entre nacions i unió voluntària entre pobles: aquests són els principis que inspiren el federalisme i que són els més adaptats a la realitat plural d’Espanya. La Constitució de 1978 conté els elements adequats per avançar cap un model d’aquestes característiques. La reforma de l’Estatut que nosaltres ens proposem de pactar amb les altres forces polítiques de Catalunya i amb les forces progressistes espanyoles s’ha d’inspirar en aquests elements de caràcter federal, acostant la capacitat de decisió política als territoris i als ciutadans.

OBJECTIUS

Reforçar la garantia efectiva dels drets polítics, econòmics i socials dels catalans i de les catalanes, incorporant-los al nou Estatut i convertint-los en l’objectiu principal de les actuacions legislatives i executives de la Generalitat.
Assegurar la intervenció de la Generalitat en totes les decisions que afecten els catalans i, per tant, una ampliació de les seves competències en l’àmbit legislatiu i executiu, tot respectant el principi de subsidiarietat.
Revisar la configuració i el funcionament de les institucions catalanes, per tal de fer-les més obertes a la participació directa de la ciutadania i de les organitzacions socials, promovent un control efectiu de la seva gestió i un rendiment de comptes periòdic de les seves actuacions. Això comporta, entre altres coses, la limitació de mandats del president i d’altres càrrecs de designació parlamentària, el control d’idoneïtat dels candidats a ocupar alguns d’aquests càrrecs i uns mecanismes efectius i de control periòdic de la seva actuació.
Impulsar la reforma del Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial de la realitat plurinacional d’Espanya, basada en la representació de les comunitats autònomes. El Senat ha de ser el marc idoni de reconeixement i de protecció dels fets diferencials de la realitat plurinacional d’Espanya, expressió i instrument de la confiança federal.
Emprendre la desconcentració i la descentralització de l’administració de la Generalitat en favor de vegueries, comarques i municipis, dotats de capacitat de decisió i de recursos suficients.
Impulsar les reformes legislatives necessàries per a fer efectiva la participació de la Generalitat en la Unió Europea i per assegurar la seva presència en els organismes internacionals adequats, perquè és en aquests escenaris on es defineixen sovint avui les polítiques que condicionen la nostra existència col·lectiva.

MESURES

Proposar immediatament la constitució de la ponència parlamentària conjunta per a la redacció del nou Estatut, a partir dels treballs presentats per les diferents forces polítiques de Catalunya, per tal de poder aprovar el projecte d’Estatut durant l’any 2004.
Presentar immediatament al Parlament els projectes de llei de caràcter institucional referits al règim electoral de Catalunya, la limitació de mandats del President, la figura del Conseller Primer, l’ordenació territorial de Catalunya i els òrgans consultius de la Generalitat, entre d’altres.
Impulsar la reforma del Reglament del Parlament, per fer donar més agilitat, transparència i accessibilitat a les seves funcions legislatives, d’impuls i de control de l’acció del Govern, durant l’any 2004.
Promoure que el Parlament faci ús de la seva iniciativa legislativa estatal impulsant la reforma constitucional del Senat.
Adoptar les iniciatives legislatives necessàries per a promoure la revisió de les lleis orgàniques, de la legislació bàsica i d’altres normes estatals que desborden l’establiment de principis o regles fonamentals en matèries de competència autonòmica (entre elles, les que afecten el règim jurídic de les administracions públiques, ports i aeroports, medi ambient, ràdio i televisió, immigració, seguretat pública o funció pública notarial i registral) o que impedeixen la conversió de l’administració autonòmica en administració ordinària a Catalunya.
Promoure que el Parlament faci ús de la seva iniciativa legislativa estatal pel que fa a la delegació de competències legislatives i executives de l’Estat a la Generalitat, de conformitat amb l’art. 150 de la CE.
Proposar novament que el Parlament de Catalunya faci ús de la seva iniciativa legislativa davant de les Corts Generals per regular la participació de la Generalitat i de les altres comunitats autònomes a la Unió Europea.
Promoure l’establiment a Catalunya de la seu d’organismes reguladors espanyols (Comissió del Mercat de Telecomunicacions, Comissió Nacional de l’Energia, etc.) Adoptar les iniciatives polítiques i legislatives necessàries per tal que la Presidència de la Generalitat assumeixi el comandament i la coordinació de les forces i cossos de seguretat en tot allò que afecta a la seguretat interna de Catalunya.
Adoptar les iniciatives polítiques i legislatives necessàries per a garantir la intervenció de la Generalitat en la determinació de les disposicions que afecten els sectors regulats de l’activitat econòmica (energia, telecomunicacions) i assumir la defensa dels interessos dels consumidors.
Promoure el desenvolupament i el coneixement del dret públic i del dret civil de Catalunya, com a instruments de regulació d’una convivència nacional orientada pels valors de l’equitat, la llibertat, la igualtat, la justícia social i el pluralisme democràtic.

FEDERALISME FISCAL

Un autogovern eficient recolza en la suficiència de la seva autonomia financera per assolir els objectius que la societat catalana encomana a les institucions de la Generalitat. Aquesta autonomia financera no ignora els compromisos de solidaritat amb la resta de pobles d’Espanya i, per tant, ha de definir-se i concertar-se en relació a les seves administracions. Aquest lligam i aquesta concertació lliurement -assumides a partir del coneixement d’una informació exacta, pública i accessible de les balances fiscals- caracteritzen el federalisme fiscal que proposem. Aquest federalisme es basa en els criteris següents:

–Avançar cap uns percentatges finals de distribució de la despesa pública entorn al 40% estatal -30% autonòmic -30% local.
--Aportar des de Catalunya a la hisenda estatal en proporció a la riquesa i rebre en proporció de la població.
--Igualar els resultats en despesa pública per habitant de les comunitats de règim comú amb els de les autonomies de règim foral, en proporció a les seves competències.
--Igualar en totes les comunitats autònomes la inversió de l’Estat per habitant.

En el capítol corresponent del Programa – FINANÇAMENT AUTÒNOMIC, FISCALITAT I GESTIÓ PRESSUPOSTÀRIA - es detallen les característiques del federalisme fiscal que proposem.

2.2. El nou estil de governar: més participació, més obertura

El federalisme comporta també aprofundir en el funcionament democràtic del sistema polític. Ha de donar més veu i intervenció als ciutadans i ha de fer més accessibles les institucions representatives i administratives.
La millora de la qualitat de la democràcia exigeix obrir nous canals a la participació política que permetin rebre les demandes concretes de diversos grups socials.

La Generalitat ha de promoure activament mecanismes de consulta, deliberació i intervenció de la ciutadania en l’elaboració de les seves polítiques i en el control de la seva aplicació, de forma directa o a través de les organitzacions socials. Desenvolupar la participació i el civisme és un compromís del nou Govern de la Generalitat per tal de tenir més i millor democràcia.

El nou Govern ha de propiciar que els ciutadans i les ciutadanes puguin intervenir directament en l’activitat legislativa, mitjançant la iniciativa legislativa popular i a través de les diverses modalitats de consulta directa. Les tecnologies de la informació i de les comunicacions han de ser emprades activament pels poders públics per tal d’incrementar tots els nivells de la participació política.

Per la seva part, el Parlament de Catalunya –com a institució representativa de la voluntat popular- ha d’actuar com l’espai principal de debat polític, d’idees, de control del govern i d’elaboració de polítiques estratègiques. Cal convertir el Parlament en una eina per despertar l’interès de la ciutadania per la vida política on ressonin les veus de tots els membres de la nostra societat, inclosos els immigrants residents a Catalunya i que manifesten la voluntat de sentir-se ciutadans d’aquest país.

Els òrgans fiscalitzadors i consultius vinculats al Parlament (Sindicatura de Comptes, Consell Consultiu, Consell de l’Audiovisual) han de configurar-se de tal manera que serveixin efectivament per controlar l’acció del Govern i proveïr-lo d’assessorament de qualitat i desvinculat d’interessos parcials.

OBJECTIUS

Augmentar les vies de participació ciutadana en l’activitat política, tant en la designació d’òrgans representatius com en procediments d’intervenció directa, per tal de millorar la qualitat de la democràcia i recuperar la confiança de la ciutadania en les institucions.
Reforçar les relacions de cooperació entre les institucions de la Generalitat i les organitzacions socials i col.lectius cívics per tal de potenciar el dinamisme de la societat catalana.
Reforçar el paper del Parlament en el conjunt institucional de la Generalitat, especialment en les seves funcions d’impuls de l’acció de govern i de control de l’Executiu.
Instituir mecanismes efectius de consulta social durant els processos legislatius, utilitzant també les tecnologies de la informació i de les comunicacions.
Governar de forma oberta i transparent, facilitant tota aquella informació que el ciutadà consideri rellevant pels seus interessos.
Limitar la discrecionalitat en les decisions de l’Executiu, especialment pel que fa a les actuacions relacionades amb la qualificació del sòl i els temes urbanístics, i en general, en els contractes de les administracions públiques i els seus nomenaments.
Desterrar la patrimonialització de les institucions públiques per part dels partits polítics que les governen.
Fomentar el reforçament de la xarxa associativa com a eina de participació ciutadana.

MESURES

Reformar la llei catalana d’iniciativa legislativa popular, facilitant una major participació de la ciutadania en el procés legislatiu.
Prendre les iniciatives necessàries per tal que la Generalitat assumeixi competències en la realització de consultes populars directes i reguli altres formes de participació -nuclis d’intervenció participativa, consells ciutadans, etc.-, per tal de fomentar-ne l’ús en l’àmbit local i nacional.
Presentar immediatament un projecte de llei electoral per a l’elecció del Parlament de Catalunya, que garanteixi la proporcionalitat, la igualtat de vot, l’equitat de gènere, les condicions territorials i la representació dels catalans residents a l’estranger.
Estudiar les iniciatives legals necessàries per incorporar un sistema de llistes obertes en les eleccions dels municipis de menys de mil habitants.
Estudiar l’oportunitat d’iniciar les reformes legals necessàries per atorgar el dret de sufragi actiu i passiu en les eleccions municipals i autonòmiques als ciutadans i ciutadans no espanyols que acreditin haver mantingut la seva residència a Catalunya en el període que la llei determini.
Limitar la reelecció indefinida del President de la Generalitat, establint una durada temporal màxima a l’exercici del càrrec.
Limitar el nombre de mandats representatius consecutius , establint un sistema de compensació econòmica que possibiliti la reincorporació professional del que cessen sense altre font d’ingressos.
Facilitar la comunicació directa de la ciutadania amb els seus representants parlamentaris, mitjançant les previsions de la llei electoral, la reforma del Reglament i el recurs a les noves tecnologies de la comunicació.
Impulsar la reforma del Reglament del Parlament, per a agilitar els seus procediments, facilitar les seves funcions d’impuls i control, la participació social i l’expressió del pluralisme polític.
Promoure la creació d’una oficina parlamentària especialitzada que contribueixi a potenciar la capacitat de control del Parlament sobre la gestió pressupostària i financera de l’Executiu i l’avaluació de les seves polítiques i de la seva producció normativa.
Reformar les lleis reguladores dels organismes assessors de la Generalitat (Consell Consultiu, Sindicatura de Comptes, Consell de l’Audiovisual) per tal de facilitar l’exercici de les seves funcions, mitjançant la dotació adequada de recursos, la revisió de les seves competències, la definició de la seva responsabilitat política, els procediments de designació i revocació parlamentària del seus membres i la limitació dels seus mandats.
Atorgar a les organitzacions, cíviques i culturals la facultat de presentar als grups parlamentaris candidats als òrgans consultius i fiscalitzadors de la Generalitat (Consell Consultiu, Síndic de Greuges, Sindicatura de Comptes, Consell de l’Audiovisual).
De manera especial, contribuir des de la majoria parlamentària i des del Govern a restaurar la independència, la professionalitat i l’eficàcia de la Sindicatura de Comptes, atesa la importància de les funcions de control democràtic que té assignades.
Introduir en la reforma del Reglament del Parlament el tràmit preceptiu de compareixença prèvia dels candidats a ocupar determinats càrrecs públics, per tal d’examinar la seva idoneïtat.
Reforçar les obligacions d’informar i comparèixer davant del Parlament dels membres del Govern i alts càrrecs, com també de les autoritats cridades a retre comptes a les comissions parlamentàries d’investigació.
Adaptar l’estructura de l’Executiu de la Generalitat a criteris de racionalitat, economia organitzativa i eficiència, revisant la relació entre els Departaments i els organismes vinculats.
Crear un marc legal estable que defineixi les atribucions, composició i regles de funcionament dels consells i òrgans consultius de l’Executiu, per tal d’assegurar la seva representativitat social i l’eficàcia de la seva intervenció.
Adoptar les mesures legals necessàries per a eliminar les sessions secretes de totes institucions de caràcter representatiu, llevat dels casos que puguin afectar al dret a l’intimitat o a la seguretat.
Adoptar les mesures legals, fiscals i formatives necessàries per tal d’afavorir la creació i consolidació d’associacions que responguin a interessos col.lectius i actuïn d’acord amb els principis democràtics, reivindicant per la Generalitat la competència per a fer la declaració d’utilitat pública.

2.3. L’administració de justícia: més proximitat, més eficiència

El sistema judicial espanyol no ha experimentat el procés modernitzador que han viscut –tot i les seves limitacions- altres poders de l’Estat. La Constitució de 1978 permetria l’adopció d’una articulació més descentralitzada de l’administració de la justícia. En aquesta matèria, l’Estatut d'Autonomia de 1979 conté previsions que no han estat desenvolupades.

En canvi, la versió centralitzadora adoptada en la Llei Orgànica del Poder Judicial i per la interpretació d’altres disposicions relatives a l’administració de justícia perjudica la seva eficiència i fa que la institució judicial sigui una de les menys valorades per la ciutadania. No és d’estranyar aquest resultat, perquè no ha sabut adaptar-se a les necessitats i al ritme de vida dels ciutadans i de les empreses i organitzacions socials.

Les expectatives suscitades per la publicació del “Libro Blanco” del Consejo General del Poder Judicial i pel denominat “Pacto por la Justícia” subscrit pels partits polítics estatals no han estat satisfetes. Algunes decisions del Govern del PP han produït un retrocés preocupant en la valoració social del prestigi del poder jurisdiccional i de la independència de les actuacions del Consejo General del Poder Judicial respecte de l’Executiu.

Per la seva part, l’acció del govern de CiU en aquest camp ha estat insuficient, malgrat algunes millores parcials. Però no ha sabut respondre a una dinàmica social cada cop més exigent amb el servei públic de l’administració de justícia ni ha sabut encarar problemàtiques noves sorgides dels canvis socials.

Catalunya ha de comptar amb una Administració de justícia que respongui a les necessitats i expectatives dels usuaris de la justícia. La nostra societat necessita més òrgans judicials, més ben repartits territorialment i més dotats de mitjans tècnics i humans, per tal de garantir un servei públic a l'altura de la seva vida quotidiana: més rapidesa, major qualitat, molta més proximitat.

Les decisions sobre la gestió d’aquest servei han de ser preses des de Catalunya, per adaptar-lo millor a les necessitats –econòmiques, socials, culturals- del país. El Parlament i el Govern de Catalunya –cadascun en el seu àmbit respectiu de funcions- han d’intervenir de prop en la dotació i supervisió de l’administració de justícia, en coordinació amb un Consell General del Poder Judicial, que ha d’adaptar-se a l’Estat descentralitzat que defineix la Constitució i reclamen les societats complexes del segle XXI.

FEDERALISME JUDICIAL

1. La Constitució de 1978 no utilitza el terme “federal” ni s’ajusta a una concepció tradicional del federalisme. Però està inspirada en el principi federal de distribució territorial dels poder s públics. Tot i així, mentre que el poder legislatiu i el poder executiu han quedat distribuïts entre l’Estat i les Comunitats Autònomes, el poder judicial segueix una pauta centralitzada que no s’adiu amb el caràcter compost de l’Estat espanyol. Un quart de segle després de la promulgació de la Constitució, la dinàmica política i social exigeix l’adaptació d’aquest poder judicial –tan poc valorat en la percepció dels ciutadans- a la diversitat de condicions que es donen a Espanya per a poder respondre amb més efectivitat a les necessitats de la societat.

OBJECTIUS

Contribuir a la construcció d’ una Administració de justícia més propera als ciutadans i a les ciutadanes i capaç d’actuar amb la qualitat necessària per tal de garantir amb més efectivitat els drets de la ciutadania i la independència judicial.
Per tal d’ aconseguir l’objectiu anterior, impulsar la descentralització de l’administració de justícia, adaptant-lo al caràcter plurinacional de l’Estat.
Respondre de manera particular a les necessitats actuals que la funció jurisdiccional experimenta en els gran nuclis urbans.
Impulsar un pacte cívic per la justícia, que impliqui a la ciutadania i proposant una carta de drets dels usuaris de la justícia que contempli compromisos concrets.
Adoptar les mesures legislatives, pressupostàries i de govern orientades a establir un sistema d’Administració de justícia que respongui als paràmetres de qualitat i eficàcia de tot servei públic, garantint en particular: l’estabilitat dels jutges en les seves demarcacions judicials; el compliment dels terminis processals i per a l’adopció de les resolucions judicials; els mecanismes que assegurin l’efectivitat de les resolucions i que garanteixin un millor sistema d’atenció a l’usuari de la justícia; la garantia d’accés de tothom a l’Administració de justícia.
Dotar al Parlament de les funcions de seguiment i avaluació del funcionament del servei públic de l’administració de justícia.
De manera particular, concentrar l’acció de govern en tres grans objectius: a) una dotació i una gestió adequades dels recursos personals; b) una redefinició del paper i l’estructura de les oficines judicials; c) la millora de les infraestructures (parc immobiliari i parc informàtic).
Reorientar el sistema penitenciari català per tal que, a més de una bona previsió en matèria d’infraestructures, faciliti un tractament personalitzat a cada intern, gestionant-lo de manera eficient i coordinada amb els altres departaments de la Generalitat i amb les entitats socials col·laboradores.
Revisar a fons el sistema sancionador de menors, oferint als jutges d’aquesta jurisdicció tot el ventall de mesures previstes en la legislació i adequant els centres al nombre i característiques dels interns.

MESURES

Impulsar les iniciatives legislatives necessàries per tal d’atribuir al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya les funcions de Tribunal de Cassació per resoldre en darrera instància a Catalunya els recursos judicials en processos iniciats en aquest territori (excloent-ne només el recurs per unificació de doctrina i determinats conflictes de competència jurisdiccional).
Impulsar les iniciatives legislatives necessàries per a constituir la Comissió de Justícia de Catalunya que pugui exercir -en coordinació amb i per desconcentració del Consell General del Poder Judicial- funcions de govern i supervisió de l’administració de justícia a Catalunya i garantir més eficaçment la qualitat d’aquest servei públic.
Assegurar amb la reforma estatutària i legal l’exercici per part de la Generalitat de les competències relatives a fixació de les demarcacions judicials i promoure que, des de l’òrgan propi de govern dels jutges i magistrats de Catalunya, es nomenin els magistrats que integren el TSJC.
Impulsar actuacions dels centres de formació –Escola Judicial, Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada- que reforcin la qualitat de la preparació de jutges i altres funcionaris vinculats a l’administració de justícia a Catalunya, no solament en matèria jurídica sinó també en altres matèries necessàries per al coneixement de la societat on exerceixen les seves funcions.
Adoptar les iniciatives legislatives necessàries per tal que la Generalitat compti amb competència plena sobre la selecció, formació i gestió de tot el personal al servei de l’administració de justícia, llevat de magistrats i fiscals.
Facilitar als òrgans judicials els mitjans humans, materials i pressupostaris que s’escaiguin, d’acord amb la legislació vigent.
Promoure i garantir l’ús del català en l’Administració de justícia com a expressió del principi de proximitat de servei, amb la implantació de programes i d’incentius adequats.
Adoptar les mesures legals necessàries per tal que el Parlament sigui informat preceptivament i periòdica de l’estat de l’administració de justícia a Catalunya per part del President del TSJC, dels vocals competents del CGPJ i del Consell dels Col.legis d’Advocats de Catalunya.
Impulsar la iniciativa legislativa necessària per tal d’establir òrgans d’administració de justícia de proximitat en les principals aglomeracions urbanes, amb jurisdicció en conflictes de menor entitat o quantia.
Instituir les comissions territorials de justícia, integrades per representants de les administracions i de les entitats professionals, socials i cíviques del territori, amb la finalitat de fer el seguiment del funcionament del servei d’administració de justícia en el seu àmbit.
Adoptar les mesures legislatives i pressupostàries necessàries per a millorar la qualitat del servei públic de la justícia gratuïta, confiant l’assistència lletrada a advocats designats d’acord amb criteris de mèrit i capacitat, amb la intervenció de la Generalitat i dels Col.legis professionals competents.
Aprovar un reglament penitenciari de Catalunya que inclogui el tractament personalitzat dels interns, els faciliti la incorporació al mercat de treball, tingui en compte l’especificitat de la funció pública en aquest àmbit i adeqüi les condicions de les infraestructures a les mesures de seguretat convenients.
Fomentar les mesures penals alternatives per tal de superar la visió centrada en la presó, fomentant la construcció de les infrastructures necessàries per dur-les a terme: centres de desintoxicació, pisos tutelats, xarxa psiquiàtrica penitenciària eficient, sistema descentralitzat per al compliment de mesures en règim obert.
Reformar el sistema d’execució de mesures en l’àmbit de la justícia juvenil, amb creació d’un centre per a noies, la duplicació de les places existents, la posta en marxa de centres semioberts per a desintoxicació i tractament de trastorns psiquiàtrics, la concessió d’ajuts a les famílies per fer complir mesures de correcció en l’àmbit familiar, integrant els serveis responsables en un únic sistema.
Fomentar la mediació penal i impulsar els programes de reparació a les víctimes: cap víctima pot quedar sense rebre la sentència que posi fi al plet, ni sense conèixer els mecanismes pels quals pot obtenir la compensació que s’hi contempli.

2.4. L’acció política: transparència, responsabilitat, imparcialitat

L’actuació dels governs de CiU s’ha caracteritzat per la seva opacitat en molts àmbits de l’acció política i administrativa i per les reticències a l’hora de facilitar l’accés d’altres forces polítiques o de la ciutadania mateixa a informació d’interès general. Ha resistit sovint l’obligació de retre comptes i amb això ha augmentat la suspicàcia sobre la pràctica de favoritismes polítics o familiars, sobre la comissió d’irregularitats o sobre l’existència de corrupcions que embruten el bon nom de la Generalitat.

És per això que els Socialistes de Catalunya i els Ciutadans pel Canvi ens comprometem a impregnar amb el valor de la transparència totes els aspectes de l’actuació política i administrativa: l’actuació de les institucions, el procediment administratiu, la gestió de la funció pública, la prestació de serveis públics i l’actuació de les empreses públiques o vinculades d’alguna forma a l’administració.

Ens comprometem a aplicar normes de bon govern en les empreses del sector públic català, i a exigir aquests mateixos estàndards en les empreses que es privatitzin, en empreses on la Generalitat hi tingui una participació o que contractin amb la Generalitat. Això vol dir transparència en nomenaments i retribucions, protecció dels accionistes minoritaris, absència de conflictes d’interessos en els executius i membres del consell d’administració de l’empresa.

El nou Govern de la Generalitat donarà informació permanent i entenedora sobre les seves actuacions. Amb això, es pot superar la desconfiança que sovint alimenten els ciutadans respecte de les institucions publiques i pot servir d’estímul important per fer dels ciutadans de Catalunya persones decididament implicades en la defensa dels valors democràtics i cívics.

OBJECTIUS

Governar de forma oberta i transparent, facilitant tota aquella informació que el ciutadà consideri rellevant pels seus interessos.
Assegurar l’agilitat de l’administració en les seves prestacions i obligacions amb els ciutadans.
Limitar la discrecionalitat administrativa, especialment en qüestions com són la política urbanística i del sòl, la contractació administrativa o el reclutament i promoció del seu personal.
Eliminar tota forma de clientel.lisme, corruptel.la o corrupció en les actuacions administratives i desterra la patrimonialització de les administracions institucions de la Generalitat per part dels partits polítics que la governin.

MESURES

Adoptar l’avaluació preceptiva i periòdica de les polítiques públiques aplicades d’acord amb les pautes fixades per la Unió Europea, mitjançant l’establiment d’una oficina o servei adscrit a la Presidència o al Departament en que es delegui.
Promoure l’aprovació de codis de bon govern per part de les administracions.
Reformar la llei de publicitat institucional i el decret que la desplega per tal de controlar-ne efectivament el seu ús per part de les institucions públiques i evitar la seva utilització partidista.
Aplicar immediatament i voluntària a l’administració autonòmica els convenis del Consell d’Europa relatius a la lluita contra la corrupció, tot i que que no hagin estat firmats i ratificats pel Govern de l’Estat, així com el manual de bones pràctiques sobre ètica pública.
Establir criteris objectius en les convocatòries públiques destinades a la concessió de subvencions per a entitats i activitats privades o socials per tal d’evitar que les subvencions es converteixin en font de clientel.lisme polític.
Fer accessibles a través de la xarxa d’Internet i en tot cas fer públics tots els contractes que estableixin amb proveïdors de béns i de serveis l’administració de la Generalitat i les societats i fundacions amb participació majoritària de l’administració autonòmica. De manera especial, adoptar les mesures legals necessàries per a fer públics i accessibles a través de la xarxa d’Internet els convenis i operacions urbanístiques en les que participin les administracions catalanes.
Fer accessibles a través de la xarxa d’Internet i en tot cas fer públiques les condicions contractuals del personal al servei directe de l’Administració de la Generalitat, dels seus organismes vinculats i de les empreses on aquesta hi té participació majoritària, especificant-ne les seves funcions i retribucions.
Incorporar a les decisions sobre contractació pública la valoració de les condicions de les empreses concursants en matèria de responsabilitat social, seguretat laboral i respecte al medi ambient.
Exigir la realització periòdica d’auditoria externa de qualitat a les empreses proveïdores de béns i serveis a les administracions.

2.5. L’administració pública eficient: serveis de qualitat en benefici dels ciutadans

En 23 anys, el Govern de CiU no ha tingut interès en construir una administració pública innovadora a Catalunya i ha mantingut un aparell administratiu burocràtic, seguint les pautes de l’Administració de l’Estat. En cap moment no s’ha optat per un model propi. Més enllà de la retòrica i d’alguns plans inaplicats, s’hi han introduït tan sols unes poques reformes disperses. La centralització, el partidisme i el clientelisme caracteritzen una Administració intervencionista que pretén imposar i dirigir, en comptes de dialogar, donar servei i liderar.

L’acció administrativa de la Generalitat és, en línies generals, poc eficaç, costosa, lenta i poc receptiva, i esdevé un fre per a la competitivitat de Catalunya. El Govern disposa d’una extensa maquinària administrativa, amb més de 130.000 empleats, però sovint infrautilitzada. La cultura interna manté pautes molt jerarquitzades i no estimula la participació dels treballadors.

Una part majoritària del alts càrrecs i directius ha estat reclutada per vinculacions partidistes. Hi ha una greu manca de professionalització entre els directors generals. Avui, bona part dels empleats de la Generalitat es troben desmotivats per culpa d’una Administració que no compta amb ells. L’Escola d’Administració Pública de Catalunya està mancada d’una orientació estratègica i mai no ha tingut la confiança del Govern per esdevenir un instrument de modernització.

El resultat d’aquesta negligència manifesta dels governs de CiU ha proveït a aquests mateixos governs de justificació perversa per a externalitzar alguns serveis públics –per privatització o concertació- en nom d’una pretesa major eficiència de la gestió privada

A més, el Govern de CiU ha intentat instrumentalitzar l’Administració al servei dels seus interessos de partit. S’ha consolidat la confusió entre el Govern, l’Administració, partit i grup parlamentari de la majoria governamental. El clientelisme i l’amiguisme presideixen sovint la relació de l’Administració amb els ajuntaments, les associacions i les empreses.

Els Socialistes de Catalunya i els Ciutadans pel Canvi tenim com a prioritat la millora de l’administració pública catalana: en la seva organització, en la gestió, formació i promoció del seu personal, en el rendiment de comptes a l’opinió pública i al Parlament.

OBJECTIUS

Facilitar la comunicació i la cooperació entre administracions i ciutadans per tal de restaurar el prestigi del servei públic, tant entre els ciutadans que en són destinataris com entre els funcionaris i empleats que l’han de prestar.
Impulsar estratègies de millora de qualitat en tots els serveis públics prestats per les administracions catalanes.
Vetllar per l’ús eficient de tota mena de recursos públics.
Orientar l’acció administrativa d’acord amb els principis de descentralització, proximitat i subsidiarietat, promovent la intervenció ciutadana i social en el disseny de les polítiques públiques.
Reforçar la qualitat professional i el comportament ètic de tot el personal al servei de les administracions i, especialment, dels seus alts càrrecs.
Potenciar el prestigi social i professional de la funció pública catalana, amb accions de formació i col.laboració entre totes les administracions del país.
Establir una relació constructiva amb els sindicats, als quals es convidarà a que –a més de la legítima defensa dels interessos professionals- es corresponsabilitzin de bastir una administració cada cop més orientada al servei dels ciutadans i dels seus drets.
Posar en marxa els instruments necessaris per a una avaluació permanent de l’acció de les administracions i per a un efectiu rendiment de comptes d’aquesta acció davant el Parlament i davant la societat.

MESURES

Presentar al Parlament una carta dels ciutadans establint els principis bàsics que hauran de regir les relacions de les administracions amb els ciutadans.
Publicar per part dels serveis de l’administració els seus compromisos de qualitat davant dels usuaris i assegurar mecanismes de compensació en cas d’incompliment. Es facilitarà als ciutadans l’elecció de proveïdor, quan això sigui possible.
Crear consells d’usuaris, sistemes de queixes, suggeriments i fórmules de consulta per als ciutadans i parts interessades. Els serveis treballaran per obtenir certificacions ISO 9000 i ISO 14000, per tal d’assegurar la seva qualitat i sostenibilitat mediambiental. Periòdicament, es realitzaran i publicaran auditories de qualitat i enquestes de satisfacció dels usuaris.
Potenciar la informació, tramitació i serveis públics via Internet i via telèfon, les 24 hores del dia i per oferir nous serveis, reforçant la AOC (Administració Oberta de Catalunya) com a xarxa en la que els governs locals ocupen una posició central.
Fomentar els acords amb d’altres administracions per oferir tràmits integrats als ciutadans.
Fer públiques a través del web les actuacions, documents, informes, contractes i recursos de l’administració, tot preservant les garanties de confidencialitat i privacitat que la llei prescriu.
Simplificar el llenguatge i els procediments administratius, facilitar-ne l’accés i comprensió i ampliar horaris i punts d’atenció al ciutadà.
Reforçar la qualitat tècnica en l’activitat normativa, tant en el Parlament com en l’Executiu, incorporant als projectes els corresponents estudis d’impacte, memòria de costos i participació i pla d’implantació.
Fomentar l'economia normativa, avaluant el rendiments de les disposicions legislatives i administratives, evitant normes complexes i supèrflues i eliminant les obsoletes.
Racionalitzar la gestió patrimonial i, en els casos necessaris, renegociar contractes amb proveïdors.
Establir processos preceptius i periòdics d’avaluació dels serveis de l’administració, dels organismes autònoms, agències i empreses públiques, procedint a la supressió d’aquells que no generin un valor afegit.
Fixar i fer públics els criteris que han d’orientar les diverses formes de gestió dels serveis i la seva eventual externalització, establint contractes-programa i sistemes de control per resultats amb les agències, empreses públiques, organismes i entitats concertades.
Impulsar la desconcentració de l’administració de la Generalitat en favor de les delegacions territorials i a la descentralització de les seves competències en benefici dels governs locals, per tal d’apropar l’acció administrativa als ciutadans i als territoris.
Establir fórmules de partenariat amb altres actors públics, socials i privats per a dissenyar i, si s’escau, gestionar l’aplicació de polítiques que han de respondre a necessitats col.lectives.
Impulsar amb el conjunt d’administracions i organismes públics de Catalunya la definició d’un sistema de funció pública catalana que faciliti la gestió de polítiques i programes interadministratius, que generi sinergies entre les administracions catalanes i que faciliti la mobilitat del personal entre les diverses administracions de Catalunya.
Establir sistemes de formació permanent del personal que permetin aprofitar les capacitats de tots els empleats, obrint canals per a la gestió del coneixement i per a la seva participació en els processos de millora, especialment pel que fa als empleats que treballen en la prestació directa de serveis o en l’atenció als ciutadans.
Assegurar la convocatòria regular de les convocatòries per a l’accés al servei públic, per tal de reduir l’interinatge, evitar la discrecionalitat i el favoritisme en la provisió provisional de llocs de treball i reforçar el respecte als principis de mèrit, capacitat i igualtat d’oportunitats.
Reordenar el temps de treball d’acord amb les característiques de cada servei, tenint en compte la qualitat de la prestació i l’atenció al ciutadà, per una banda, i a la compatibilització del treball i les responsabilitats familiars dels empleats.
Establir l’estatut del directiu públic, fixant un sistema adequat per a la seva formació, promoció i reclutament, que es fonamentarà en criteris públics de mèrit i capacitat.
Publicar via internet les retribucions íntegres del personal de la Generalitat, inclosos els llocs de confiança política i els alts càrrecs, que hauran de fer una declaració pública del seu patrimoni, interessos i activitats professionals i mercantils.
Impulsar la reforma de la llei de la funció catalana, per tal d’incorporar les disposicions legals necessàries per a dur a terme les mesures abans esmentades.
Ampliar les competències i els recursos de la Sindicatura de Comptes per tal d’incloure entre les seves funcions el seguiment de la qualitat dels serveis i de l’acció administrativa i l’avaluació de l’eficàcia de les polítiques.

2.6. La relació Generalitat-governs locals: col·laborar per millorar els serveis públics i la qualitat de vida

Els municipis són actors principals de l’acció pública a Catalunya. Els ajuntaments han assumit un paper de lideratge social, han dinamitzat la vida de les seves comunitats locals i han aglutinat esforços per a impulsar amb èxit molts projectes d’interès col·lectiu.

Malauradament, la relació històrica del Govern de CiU amb els ens locals ha estat marcada per la desconfiança, el recel i una falsa relació de competència. De fet, l’Administració autonòmica, a causa de l’incompliment de les seves obligacions envers la ciutadania, ha carregat els municipis amb l’obligació de dur a terme i sufragar polítiques públiques que, en realitat, pertanyen a la Generalitat. Això ha contribuït de forma decisiva a l’ofegament financer i pressupostari en què avui es troben tants municipis del país.

Els governs municipals tenen a Espanya un pes molt més reduït que a altres països. En tot el període democràtic hem passat del 10% al 13% del sector públic, davant del 20% als països federals i més del 33% als unitaris. Això és ignorar l’autonomia local garantida en el text constitucional, tot frenant el seu reconeixement com el govern més pròxim al ciutadà.

La realitat, però, s’ha imposat i els ajuntaments han pres la iniciativa en la prestació de serveis públics i en el foment d’iniciatives que la societat catalana reclama cada dia amb més força. És per això que trobem com la despesa no obligatòria que els ens locals efectuen arriba al 27% dels seus pressupostos. El municipi ha començat a cobrir necessitats en matèria de seguretat, educació, sanitat, promoció social o cultura sense tenir assignades pròpiament aquestes competències.

Els municipis són l’àmbit d’actuació pública més proper al ciutadà i, per això, han de veure reconegut i enfortit el seu paper fonamental en l’edifici politico-administratiu de Catalunya. Per això, l’actuació de Socialistes i Ciutadans pel Canvi ha d’impulsar a fons una relació de col.laboració permanent i constructiva de la Generalitat amb els governs locals de Catalunya, treballant –des dels respectius àmbits competencials- per a servir millor els interessos dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.

OBJECTIUS

Establir una nova relació entre la Generalitat i els municipis basada en la confiança mútua i la cooperació.
Aplicar el principi de subsidiarietat, traslladant als governs locals competències que es poden exercir amb més eficiència i amb els recursos necessaris per a fer-ho.
Acompanyar el traspàs de competències d’una adequada redistribució del finançament de cada nivell territorial, de manera que els ens locals disposin de suficients recursos per aplicar les noves competències que assumeixin, apuntant a una distribució final de la despesa que se situï en torn del 40% per l’Administració estatal, el 30% per l’Administració autonòmica i el 30% pels municipis.
Assegurar la suficiència financera dels municipis i reduir la seva dependència de subvencions governamentals. La hisenda municipal s’ha d’assentar en tres pilars fonamentals: la tributació pròpia, la participació en el rendiment dels grans impostos del sistema fiscal i les transferències procedents del Govern de l’Estat i del Govern autonòmic.
Fomentar el desenvolupament de formes múltiples de col·laboració entre l’activitat pública local i els interessos privats.

MESURES

Traspassar competències en matèria d’educació, habitatge, immigració, atenció primària sanitària i polítiques d’ocupació actives, amb les condicions i amb el finançament necessaris per exercir-les adequadament.
Crear per part del Govern de la Generalitat de comissions o organismes de consulta per tal de atendre a les corporacions municipals quan les competències apuntades en l’apartat anterior no pugui ser transferides als ajuntaments i siguin exercides per l’Administració autonòmica.
Aprovar , d’acord amb les institucions representatives del món local, un conjunt d’indicadors de gestió bàsics pels serveis públics locals, assequibles per a tots els municipis catalans, que els ajudarà en la rendició de comptes.
Adoptar les iniciatives necessàries per a la reforma de la Llei d’Hisendes Locals, per tal que els ajuntaments comptin amb els recursos adequats per a prestar aquells serveis que ara ja tenen atribuïts i els que els correspongui prestar en el marc de la reordenació de competències entre nivells de govern, amb respecte als principis de suficiència, autonomia, responsabilitat i equitat i participant, si s’escau, en els impostos estatals o transferits a la Generalitat.
Reconèixer els alcaldes com a representants de la Generalitat en el territori.

2.7. La nova ordenació territorial: adaptar les administracions a les necessitats i projectes dels territoris

A Catalunya existeixen diferents nivells de govern que no sempre poden dur adequadament les seves funcions per raó de la seva dimensió inadequada, de la indefinició de les seves competències o de la seva insuficiència pressupostària. Aquesta diversitat de nivells -municipis, comarques, províncies, comunitat autònoma, Estat i Unió Europea- fa més difícil l’assoliment dels objectius de servei públic eficient i de transparència democràtica. Però sovint són també un obstacle per tal que la societat d’un territori determinat pugui elaborar i tirar endavant un projecte de futur per a la seva població.

És necessari simplificar i reordenar la configuració i les relacions d’aquestes estructures administratives. D’aquesta manera, es podrà afavorir el desenvolupament del conjunt del territori català, permetre i fomentar la col·laboració dels municipis dins l’àmbit de l’autonomia local i aprofitar els recursos públics de la manera més eficient i eficaç, sense menystenir els trets històrics i diferencials del municipalisme català. Aquesta voluntat d’ordenar territorialment Catalunya justifica també la necessitat de recuperar o promoure els organismes metropolitans que gestionin els interessos comuns en matèries o competències d’aquells municipis que vulguin organitzar-se entorn a les seves àrees metropolitanes.

En comptes d’una defensa retòrica dels petits municipis i de la seva manipulació clientel.lística, un nou Govern de la Generalitat ha de facilitar -amb incentius i recursos- als ens locals la possibilitat d’agrupar-se lliurement en la forma que considerin oportuna, de manera que el règim legal no constitueixi un fre a les legítimes aspiracions dels municipis i a la seva col.laboració més eficient. La desconfiança, la voluntat de control i la manca de desenvolupament d’un marc legal modern i versàtil per als ens locals han de deixar pas a un nou model que tingui primordialment en compte les necessitats dels pobles i ciutats.

La divisió provincial de Catalunya prové d’una decisió política de mitjans del segle XIX. Avui dia cal repensar la província, sense ignorar que aquest ens té un reconeixement constitucional que fa impossible la seva desaparició sense el consens de les forces polítiques d’àmbit estatal. Tot i que el Govern de CiU ha proclamat sempre el seu desacord amb el mapa provincial, la seva administració l’ha utilitzat amb freqüència a l’hora d’organitzar els seus serveis i ha deixat de banda altres possibilitats més adequades al territori. S’han anat creant altres ens, amb poca o cap voluntat real de potenciar-los.

Durant la passada legislatura, el govern de CiU ha paralitzat en el Parlament els treballs iniciats per a examinar de manera concertada entre totes les forces polítiques aquesta qüestió i per a elaborar propostes legislatives de renovació. Per tant, el govern de CiU, no solament ha fet molt poc per a superar els defectes de la situació present, sinó que ha fet tot el possible per a impedir les actuacions que podrien millorar-la.

Ha arribat el moment de posar fi a l’extremada centralització de la Generalitat, a la confusió i superposició de nivells de govern i a la incapacitat de donar representació satisfactòria a les aspiracions i als projectes que configuren el mosaic territorial català.

És necessari, doncs, reformar en profunditat l’organització territorial de l’Administració de la Generalitat, per tal d’adaptar-la al territori, afavorint al mateix temps un repartiment del poder que contribueixi al desenvolupament del conjunt del país i l’equilibri territorial.

OBJECTIUS

Assegurar la igualtat d’oportunitats en l’accés a les prestacions i serveis públics per part de tots els ciutadans, amb independència del seu lloc de residència.
Aconseguir que els ciutadans de tots els territoris participin activament en les institucions representatives dels diversos nivells de govern local.
Reformar les administracions públiques a partir de quatre principis: l’aproximació de la gestió dels serveis als ciutadans (subsidiarietat), la simplificació de les instàncies administratives (racionalitat), l’optimització en l’aplicació dels recursos (eficiència) i el rendiment de comptes clar i permanent dels gestors públics (responsabilitat).
Ordenar les administracions catalanes basant-se en tres nivells territorials: les vegueries o regions, les comarques i els municipis.
Convertir les vegueries o regions en el lloc de trobada entre totes les administracions: àmbit territorial per a la descentralització de la Generalitat (tot reordenant les actuals delegacions dels Departaments del Govern), àmbit per a la cooperació local (revisant i reorganitzant les funcions de les Diputacions) i àmbit per a l’reorganització de l’administració estatal a Catalunya (en substitució gradual de les actuals demarcacions provincials).
Descentralitzar i flexibilitzar el repartiment de les competències, de manera que cada territori assumeixi aquelles que es corresponen a les seves característiques i capacitats.

MESURES

Adoptar immediatament les iniciatives legislatives necessàries per a establir la divisió territorial en set vegueries (Alt Pirineu, Catalunya Central, Comarques Gironines, Regió Metropolitana de Barcelona, Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona i Terres de Ponent), que seran àmbit de desconcentració de l’administració autonòmica i àmbit de descentralització i de foment de la cooperació intermunicipal .
Descentralitzar en favor dels municipis, comarques i regions la gestió de serveis i recursos fins ara exercida per l’administració de la Generalitat, comptant, si s’escau, amb la col.laboració d’organitzacions socials i entitats cíviues.
Utilitzar la iniciativa legislativa del Parlament de Catalunya per a proposar a les Corts Generals l’adaptació de l’organització provincial a la nova estructura que hagi aprovat el Parlament.
Adaptar el funcionament intern de les Diputacions provincials a l’estructura veguerial, organitzant sobre aquesta base la representació política i la cooperació local en els set territoris, mentre no es produeixi la revisió pertinent del mapa provincial.
Promoure –conjuntament amb el Conselh Generau d’Aran i atenent a les especificitats del govern local aranès- el desenvolupament de la llei 16/1990 que regula el seu autogovern.
Reformar el règim comarcal per tal de fer-lo més flexible pel que fa a la seva organització i les seves competències, més democràtic en la seva presa de decisions i més municipalista en el seu funcionament, convertint les comarques en òrgans de cooperació entre els municipis que els integren.
Afavorir la cooperació i prestació conjunta de serveis entre els municipis tot incentivant –administrativament i econòmicament– la formació de mancomunitats i comunitats de municipis, especialment entre els de menor dimensió, per tal superar la seva manca de capacitat i recursos per a proveir els ciutadans dels serveis necessaris.
Prendre les iniciatives legislatives necessàries per a fer possible que la Regió Metropolitana de Barcelona compti amb les competències, recursos i formes de gestió adients a la seva condició metropolitana.
Adoptar les iniciatives legislatives necessàries per al reconeixement de les àrees metropolitanes de Catalunya i per a la determinació de les seves competències, recursos i gestió de serveis.
Impulsar la culminació del procés d’aprovació de la Carta Municipal de Barcelona, instant el Govern i les Corts de l’Estat a procedir a la seva tramitació immediata.

(...)

2.10. Política lingüística

Per primera vegada en la història contemporània de Catalunya, hi ha hagut durant més de vint anys institucions d'autogovern que han actuat en matèria de política lingüística. L'avenç del coneixement i l'ús del català en aquests anys és indiscutible, tota vegada que el punt del qual es partia a principis dels vuitanta, data en què es crea la Direcció General de Política Lingüística, era mínim a causa de l'acció de la dictadura. S’ha aconseguit un ús oficial del català àmpliament estès i acceptat per la ciutadania, en les administracions públiques locals i autonòmiques. Hi ha hagut també avenços, encara que desiguals, en la presència del català als mitjans de comunicació –orals i escrits– i en la consolidació d'indústries culturals. Especialment, hi ha hagut avenços en la consolidació i acceptació col·lectiva del català com a llengua d'ús oficial i avenços evidents en el grau de coneixement del català, gràcies a l'escolarització i l'esforç d'un gran nombre de professionals de l'ensenyament regulat i d'adults i, sobretot, a l’interès i la voluntat d’aprenentatge dels mateixos ciutadans, que ha fet possible que més d'una generació sencera hagi estat educada plenament en català. Els ajuntaments, els sindicats i els partits d'esquerres hi han contribuït en primer pla, i els socialistes catalans, amb la seva prioritat històrica de mantenir la unitat civil del poble de Catalunya, ho han fet d'una manera molt fonamental.

Darrerament, les enquestes constaten que l’alt grau de coneixement del català que existeix no es correspon amb un augment del seu ús públic, en especial en els sectors clau de la vida col·lectiva com ara el socioeconòmic, el món laboral o el del lleure. Constatem que els ciutadans, fins i tot els que no tenen el català com a llengua d’ús habitual, no en són reticents. Alhora, es detecta que es produeix un cert estancament i un retrocés en alguns àmbits i territoris, i també s'incrementa la sensació col·lectiva que el català és bàsicament la llengua de relació amb l'Administració catalana –ajuntaments i Generalitat– i no pas la llengua d'ús social.

A més, hi ha encara importants dèficits no resolts. La política lingüística feta en aquests vint anys no ha aconseguit que a Catalunya hi hagi una situació realment d'igualtat entre les dues llengües oficials d'ús majoritari que coexisteixen. Aquesta coexistència es produeix de manera desigual en els diferents àmbits de la vida col·lectiva i en les diferents parts de territori. Alhora, la competència dels habitants de Catalunya a saber parlar i escriure és, estadísticament, encara menor que la d'entendre i llegir. Es constata encara l'existència d'àmbits on l'ús del català avança lentament, com ara la justícia, i altres en què la llengua catalana té poc pes, com ara el món de l'empresa i la societat de la informació. Es constata també el paper decisiu que té l'hàbit de les persones que parlen català i castellà d'adaptar-se sistemàticament a l’ús de la llengua castellana.

En l'actualitat, s'hi afegeix encara, el fet que ens trobem en una nova situació caracteritzada per la globalització i la irrupció de les tecnologies de la informació i la comunicació. Es caracteritza també per l’arribada, en quantitats importants i que previsiblement augmentaran en els propers anys, de població immigrada de llengües i cultures diferents, que percep que no necessita saber català. Tot i així, hi ha una bona part d'aquestes persones que demanen formació lingüística tan bon punt arriben a Catalunya. Una formació a la qual les actuals estructures existents no donen resposta amb la immediatesa que caldria, uns cops per manca de recursos, uns altres per la inexistència de criteris institucionals decidits i clars sobre com tractar l’acolliment lingüístic i cultural d’aquesta nova i diversa població que va arribant a Catalunya. S’hi afegeix el fet que els departaments encarregats de la formació de la nova immigració adulta no tenen cap pla organitzat ni han previst les dotacions de recursos suficients perquè els professionals puguin dur a terme l’ensenyament del català.

La situació actual demana ineludiblement un tractament global de l’ús de les llengües a Catalunya. I això perquè, a la innegable existència d’una cultura catalana escrita i parlada en castellà, que a més a més és la llengua d’ús habitual de molts catalans i catalanes, s’hi afegeix la presència progressiva de llengües diferents del català en sectors com el món dels negocis en general i del turisme, el mosaic plurilingüe de la immigració i l’ús de l’anglès en el món de la ciència, en les TIC i en els productes culturals i d’oci.

OBJECTIUS

La nova política lingüística que plantegem per a la Catalunya actual es basa en la consecució d'un gran principi polític:

Que la llengua catalana, i l'aranès en el seu territori d'ús, es consolidi efectivament com a instrument de prestigi, d'identificació col·lectiva, de patrimoni comú i de llengua de cultura i de futur, a la vegada que com a eina de comunicació i de cohesió socials, en el marc d'una realitat plurilingüe. La llengua castellana ha de ser considerada con una realitat positiva i un valuós patrimoni de la nostra societat. Tampoc les altres llengües usades a Catalunya han de ser considerades com a problema. Els ciutadans de Catalunya han d'acabar el seu cicle escolar dominant el català, el castellà i l'anglès.

Aquest principi es concreta en cinc objectius estratègics per canviar la situació actual:

Garantir que el català, com a llengua pròpia de Catalunya i llengua de futur, ha de continuar sent la llengua de l'ensenyament (mantenint i enfortint decididament la xarxa única vehiculada en català), la dels mitjans de comunicació institucionals, de les institucions públiques, de l'Administració de la Generalitat i les administracions locals, de la toponímia i dels sectors claus de la nostra societat.
Liderar un gran pacte entre les institucions i la societat civil per la llengua i la cultura catalanes, i araneses en el seu territori d'ús, que són les pròpies de Catalunya amb l’objectiu d’incrementar-ne l'ús social, en especial en els sectors socioeconòmic, mitjans de comunicació privats i el sector del lleure, per tal de garantir-ne la plena normalitat.
Assegurar el paper del català com a llengua d’acollida dels nous col·lectius d’immigrants i impulsar les mesures adequades per tal que aquesta premissa sigui seguida per totes les administracions públiques i per l’àmbit de l’ensenyament públic, privat i d’adults. Des dels diferents departaments de la Generalitat que hi actuïn s’han d’arbitrar i executar les mesures necessàries perquè el català es converteixi en un element d’integració social i econòmica i perquè aquests col·lectius coneguin la realitat plurilingüe i pluricultural de l’Estat. L’obtenció de competències en matèria d’immigració és condició indispensable per afavorir aquest procés.
Instar, en el marc del projecte federal, el reconeixement efectiu, jurídic i legal, del caràcter plurilingüístic d’Espanya, a fi de garantir el respecte dels drets lingüístics de tots els ciutadans de l’Estat. I vetllar, d'acord amb les respectives instàncies acadèmiques i governamentals, pel foment de la llengua catalana en tot l’àmbit lingüístic. L’Estat ha de complir efectivament la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries d’acord amb l’instrument de ratificació corresponent i ha de defensar el ple reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea.
Promoure que el català i les seves varietats siguin especialment protegits pels diferents governs dels territoris de parla catalana. Potenciar, en aquest sentit, el paper de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Institut Ramon Llull.

MESURES

La planificació ha de ser l'eix de la Política Lingüística. Alhora, aquesta no pot ser la política d’un únic departament del Govern, sinó una acció integrada de totes les conselleries, serveis públics i empreses dependents de l’administració catalana. Una acció rigorosa gestionada amb transparència. Una acció planificada a partir de dades, indicadors i estudis sobre la situació, en actualització permanent, i seguida i avaluada amb els indicadors corresponents. La mesura prioritària serà l'elaboració d’un Pla Estratègic de la Llengua Catalana, que superi la política lingüística de la improvisació i de la mera fe en les normes i obri una nova perspectiva de futur per a la llengua catalana, implicant tot el Govern i el conjunt de la societat catalana. Aquest Pla ha d’establir:

les línies precises i prioritàries d’actuació política, amb objectius a llarg i a mitjà termini que permetin incrementar l’oferta en català en els sectors que es consideren prioritaris: mitjans de comunicació privats, àmbit socioeconòmic i l’àmbit del lleure.
un pla global de tractament i coneixement de les llengües a Catalunya diferents del català, que permeti observar-les com un patrimoni comú i faci possible bandejar de la vida social i política la seva utilització instrumental i partidista.
els nivells de concertació social i econòmica que són imprescindibles per consolidar el català com a llengua de prestigi i d’ús quotidià i també com a llengua amb reconeixement de l’Estat i d’Europa.
els instruments d'anàlisi, seguiment i avaluació imprescindibles i els recursos humans i econòmics necessaris per garantir el desplegament i l’execució més adequat de les propostes i la consecució dels objectius que s’hi plantegen.
les estratègies de desplegament i aplicació a partir de plans específics d’actuació que han d’incloure propostes d’àmbit sectorial i territorial i on s’han de recollir les mesures i les accions proposades, els òrgans executors, les entitats, associacions i organismes privats que hi col·laborin i els recursos humans i econòmics que s’hi destinaran.

Paral·lelament, a l’elaboració i execució d’aquest Pla Estratègic, el govern ha d’adoptar les següents mesures:

La previsió dels recursos humans i econòmics necessaris per tal de desenvolupar programes potents de concertació social i econòmica: uns recursos econòmics no només de les administracions catalanes sinó també dels pressupostos de l’Estat.
La creació d’un nou Consell de la Llengua Catalana, dotat suficientment i amb presència d’agents públics i socials, com a marc de debat i de construcció permanent del marc de concertació i consens imprescindible sobre la política lingüística. També com a plataforma d’impuls de la iniciativa social en favor del català. Del seu si, ha de partir l’elaboració del Pla Estratègic de la Llengua Catalana.
La concertació entre el conjunt de les administracions públiques estatals i catalanes, cadascuna des del marc competencial que li és propi: Estat, Generalitat, ajuntaments, consells comarcals, diputacions (o vegueries).
La reivindicació i l’obtenció de la coresponsabilitat dels governs de l’Estat i de la Unió Europea ha d’aconseguir l’existència de polítiques a favor de la diversitat lingüística i a favor del català i les seves varietats des de tots els nivells de poder democràtic que inclouen l’àrea lingüística catalana. Amb aquesta finalitat, el Govern ha d’elaborar i promoure una proposta programàtica referida a l’Estat espanyol i una altra referida a la Unió Europea.
La concertació amb els governs dels territoris on es parla el català, en les seves diverses modalitats. Amb tres finalitats: la coordinació de les respectives polítiques lingüístiques, la protecció de les diverses modalitats i l’establiment d’una política comuna de projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes.
L’impuls i la preservació de la pervivència de l’aranès com a patrimoni de tots els catalans i el foment de la seva normalització.
L’establiment d’un gran marc d’acord amb els diferents sectors implicats per tal que es compleixi el que estableix la Llei de Política Lingüística.
La planificació i consolidació d’una oferta àmplia de formació, adequada a la demanda i a les necessitats i dotada de suficients recursos, que permeti a les persones adultes que arriben a Catalunya, parlants d’altres llengües, poder aprendre a parlar i escriure en català.
La concertació amb els sindicats, organitzacions d’empresaris i comerciants, i patronals, de les polítiques i els plans estratègics per fomentar que el català esdevingui llengua d’ús habitual en l’activitat comercial i llengua de treball. Alhora, cal establir acords per concertar mesures que garanteixin l’accés a l’aprenentatge de la llengua catalana als treballadors en horari laboral, en especial als nou arribats no catalanoparlants.
La incidència en el fet que l’ensenyament obligatori ha d’assegurar als alumnes un nivell de competència lingüística en català, castellà i anglès, que els permeti desenvolupar-s’hi perfectament. Per tant, cal dotar l’ensenyament reglat de les condicions necessàries per un bon aprenentatge lingüístic (formació de mestres i professors, recursos pedagògics, metodologies específiques per als diferents col·lectius, material competitiu, etc.).
La reforma del Consorci per a la Normalització Lingüística per tal de garantir-ne un finançament i una organització suficients per al desenvolupament de les seves dues funcions principals: l’ensenyament de la llengua i la promoció de l’ús a escala general i local. En aquest context, s’ha de mantenir una atenció especial als col·lectius de no catalanoparlants.
La promoció de l’elaboració acadèmica destinada a incrementar l’accessibilitat del català a tots els usos de la llengua. Un treball de foment i atansament del català als usos quotidians que s’ha de fer amb la col·laboració i la implicació dels equips universitaris i l’Institut d’Estudis Catalans.

2.11. Catalunya oberta a Europa i al món

Catalunya forma part d’un espai geogràfic, on les fronteres dels estats comencen a jugar un paper secundari. En aquest context nou, Catalunya retroba la seva vocació —europea, mediterrània— de llarga tradició i també amb un gran futur. Catalunya necessita Europa pel seu ple desenvolupament com a país. Europa és el marc institucional i, alhora, a Europa s’endeguen processos de descentralització, de devolució de poder, de recuperació del territori i les identitats, on Catalunya té molt a dir: també Europa necessita Catalunya.

Durant aquests anys el Govern de CiU ha tingut davant seu un doble repte: d’una banda, el repte europeu —inserir Catalunya en l’àmbit institucional comunitari— i, de l’altra, el repte de la globalització —projectar Catalunya a l’exterior en termes polítics, comercials i culturals. Poc s’ha avançat en aquest doble sentit.

Responent al primer repte, el Govern de CiU ha creat, entre altres instruments, el Patronat Català pro Europa, i les iniciatives de cooperació transfronterera endegades amb altres regions europees. Però, aquestes iniciatives són insuficients. Europa és una gran oportunitat pel desenvolupament comercial, econòmic i cultural de Catalunya. No obstant això els mecanismes de participació catalana en la presa de decisions en el si de la UnióEuropea o són inexistents o es troben bloquejats.

La situació encara s’agreuja més si tenim en compte que, amb l’ampliació, s’adheriran a la Unió Europea estats de molt menys pes econòmic i demogràfic que Catalunya que, no obstant, participaran de ple dret en les institucions de la Unió i hi faran sentir la seva influència. D’altra banda, l’experiència del pluralisme que dins d’Espanya representa Catalunya pot ser determinant per a la construcció d’una realitat europea lliure d’essencialismes nacionals que es consolidi com una amalgama de realitats culturals diverses.

La vocació europeista de Catalunya ha de reflectir-se en la seva major implicació dins la construcció europea. Fins ara, aquest europeisme ha estat reiteradament expressat però amb poques (o nul·les) projeccions institucionals. Hem de tenir present que la Constitució europea s’està convertint en un risc i en una oportunitat per a la posició de Catalunya. És un risc perquè una orientació excessivament intergovernamental del futur text constitucional fa dependre la situació de Catalunya del que sigui l’estructuració de l’Estat de les autonomies i de la seva interpretació constitucional. Però és també una oportunitat, si més no a mig termini, perquè la dinàmica que enceta la Constitució modifica les categories jurídiques clàssiques i pot donar a les entitats no estatals una major possibilitat d’aconseguir el reconeixement formal del paper que ja juguen ara en les relacions socials, econòmiques i culturals entre pobles. El nou Govern de la Generalitat ha de tenir-ho en compte. En aquest context, cal revisar el règim de relacions directes entre Catalunya i la Unió Europea i, sobre tot, reformar aquells aspectes de l’Estat de les autonomies a Espanya que impedeixen la plena realització de la dimensió europea que Catalunya ha d’exercir. El nou Govern de la Generalitat ha d’impulsar aquestes reformes per tal que Catalunya participi en les institucions i organismes de la Unió Europea quan aquests tractin matèries que siguin de la seva competència. Així mateix, la Generalitat en coordinació amb l’Estat ha de mantenir una presència permanent davant la Comissió Europea.

El Govern de CiU ha tingut poca ambició a l’hora de projectar Catalunya en el context europeu. Amb massa freqüència, les polítiques exteriors de l’actual Govern han estat guiades per criteris de clientelisme quan no de simple sectarisme. Aquestes actituds han dictat els criteris pels quals es concedien i administraven els fons i les subvencions europees. S’han perdut oportunitats de consolidar importants inversions en àrees com la recerca aplicada a la indústria, la protecció davant dels incendis, el medi ambient, el Fons Social i els Fons Regional europeus, o les estructures agrícoles. El resultat és ben notori: Europa no és pròpiament un espai d’oportunitats pels empresaris catalans o per fer servir les seves iniciatives per impulsar l’activitat econòmica i social de Catalunya. A escala política, el Govern de CiU s'ha deixat perdre l’oportunitat d’enfortir el Comitè de les Regions com a cambra representativa del territori de la Unió.

Malgrat la retòrica de CiU, s’ha assistit amb impotència al fracàs del reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea. Socialistes i Ciutadans pel Canvi es comprometen a fer avançar aquest reconeixement amb estratègies polítiques i jurídiques més efectives.

La societat catalana ha d’incorporar-se activament en les dinàmiques positives que comporta el món globalitzat. Més que mai, el desenvolupament —social, polític, econòmic— de Catalunya passa inevitablement per enfortir la seva presència tant a Europa com al món. De la mateixa manera com l’activitat empresarial, cultural i d’altres sectors d’emprenedors han de cercar nous mercats, les regions europees han de relacionar-se amb el seu entorn geogràfic i trobar quin és el seu espai propi com una realitat que sap afirmar també la seva identitat a través d’obrir-se a l’exterior.

En un moment en què les tensions entre països, ocasionades per la modificació de la geoestratègia mundial a causa de la política exterior nord-americana amb la total convivència del Govern del PP, Catalunya ha de donar suport a totes aquelles iniciatives orientades a recuperar la pacificació de la pau al món i l’establiment de relacions de franca cooperació entre països. El primer repte és recuperar el sentit polític del projecte europeu. En aquest sentit, cal aprofitar activament el fet que en la construcció d’Europa els estats no són ja els únics actors internacionals: els municipis i les comunitats nacionals i regionals guanyen veu. Per això, Catalunya té molt per aportar a Europa i al món. Catalunya ha d’explicar el seu model basat en una convivència social harmònica i una identitat forta, una unitat civil que troba el seu encaix a Espanya i a Europa i que no renuncia a oferir la seva història com a referent.

Per la seva transcendència, la projecció exterior de Catalunya no pot fer-se només des d’un exercici arrogant del Govern. Cal concedir a les qüestions europees i internacionals la importància que mereixen. Cal potenciar tant el debat parlamentari com la concertació i el diàleg a l’hora de cercar quines són les postures i els objectius polítics que s'han d'assolir en aquest camp. El nou Govern de la Generalitat ha de tenir com un dels seus objectius prioritaris refermar l’aportació catalana a la consolidació de la UE i –des de la UE- a la comunitat mundial. Per això, ha de potenciar el debat europeu al el Parlament de Catalunya i estimular al màxim la presència i l’activitat de tots els sectors socials en les qüestions europees i internacionals. Cal aconseguir que Catalunya tingui una agenda comuna entorn als temes que avui formen part del debat de la construcció d’Europa i d’una comunitat mundial regida pels principis de la Carta de les NNUU i del dret internacional.

OBJECTIUS

Intensificar la participació de Catalunya en el procés d’aprofundiment de la integració dels Estats de la UE i de reforma de les seves institucions.
Potenciar els instruments d’interlocució directa de la Generalitat amb la UE, assegurant que Catalunya intervingui en els processos de definició de polítiques en matèries de la seva competència.
Reforçar la identificació de la societat catalana amb la dels altres pobles europeus i contribuir a la consolidació de les polítiques comunitàries conjuntes que facin més estreta la unió entre aquests pobles.
Promoure la cooperació entre les administracions i institucions catalanes per tal que sigui més efectiva la seva participació en la preparació i aplicació de les polítiques de la UE.
Impulsar la reforma de les estructures de l’Estat de les autonomies a Espanya per tal d’assegurar que les polítiques i les decisions adoptades per les institucions catalanes tinguin projecció a escala de la UE.
Complementar les polítiques de la Unió Europea dins el marge competencial de Catalunya per assolir el màxim grau d’integració de determinats col·lectius.
Aconseguir la declaració d’oficialitat del català com a llengua de la Unió Europea.
Pel que fa a la dimensió mediterrània, promoure l’activitat econòmica i comercial, estretament lligada a les polítiques actives en matèria de cooperació, diàleg cultural, foment de la societat civil i la democràcia, i de la col·laboració en matèria d’educació de la regió.
Participar de manera activa en la construcció d’una comunitat internacional pacífica i més justa i que es regeixi pels principis de la Carta de les NNUU, de la Declaració Universal de Drets Humans i del dret internacional.
Reconèixer l'existència i el valor humà, cultural i polític de la Catalunya exterior integrada per més de 500.000 persones de diverses generacions repartides per tot el món, impulsant polítiques que afavoreixin el reconeixement de drets a aquest col.lectiu

MESURES

Utilitzar la iniciativa legislativa del Parlament de Catalunya per a impulsar la reforma del Senat a fi que constitueixi el fòrum de participació i de decisió de les comunitats autònomes en relació a la Unió Europea. ß Adoptar les iniciatives legislatives i polítiques necessàries per tal d’articular mecanismes de coordinació entre les comunitats autònomes i entre les comunitats autònomes i l’Estat, complementàries al Senat, que contribueixin a la fixació de les posicions comuns i a l’eficiència en l’aplicació de les decisions comunitàries.
Activar la Conferència per a Afers Relacionats amb la Unió Europea, promovent l’establiment d’unes normes d’actuació permanent i creant mecanismes permanents de col·laboració interadministrativa entre les Comunitats Autònomes.
Adoptar les iniciatives legislatives necessàries per tal que el dret espanyol reconegui la facultat de la Generalitat per a intervenir en el procés de control de la subsidiarietat -previst en la Constitució Europea-, ja sigui en l’àmbit legislatiu, ja sigui en l’àmbit de l’execució.
Adoptar les iniciatives legislatives necessàries per tal d’assegurar la representació electoral de Catalunya en el Parlament europeu.
Establir una delegació de la Generalitat davant la Comissió Europea.
Prendre les iniciatives polítiques i legals necessàries per tal que s’atorgui a les regions la possibilitat de recurs davant del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees en casos de vulneració del principi de subsidiarietat..
Adoptar les mesures administratives i polítiques que permetin una major participació dels ens locals i de les organitzacions socials i cíviques en el control i la gestió dels programes d’actuació cofinançats pels Fons estructurals europeus.
Millorar l’eficiència en la utilització dels Fons europeus i assegurar el control parlamentari en la seva assignació, utilització i complement d’objectius.
Reforçar la relació de Catalunya amb altres regions europees amb capacitat legislativa per concloure acords dins del seu àmbit de competències.
Impulsar la constitució de xarxes europeus transestatals de col.laboració econòmica, social i cultural que eliminin l’efecte frontera i, especialment, amb les regions veïnes del sud de França.
Adoptar les mesures necessàries per a incrementar la difusió i ensenyament del català en centres universitaris i culturals europeus, com a suport al seu reconeixement oficial en les institucions de la UE.
Establir una política activa d’ajuts, de difusió de coneixements de les llengües de la Unió i de foment de xarxes transeuropees de treball i recerca universitària, ampliant subvencions per a beques i altres complements.
Prendre les iniciatives polítiques necessàries davant del Govern espanyol i dels altres governs implicats per tal de rellançar la política euromediterrània iniciada en la Conferència de Barcelona de 1995.
Contribuir a la consolidació de l’Institut Europeu de la Mediterrània, donant suport a les seves activitats i reforçant els seus recursos per tal de que esdevingui un centre de definició d’una política euromediterrània catalana.
Promoure la presència institucional de Catalunya en els organismes internacionals, participant en la representació de l’Estat o directament quan admeten la presència d’entitats polítiques no estatals. De manera particular, es promourà aquesta presència en la UNESCO.
Promoure acords de cooperació entre la Generalitat i les organitzacions i col.lectius de Catalunya amb les institucions i col.lectius socials dels altres pobles de la Unió Europea i de la resta del món.
Preveure en la futura llei electoral la representació al Parlament dels catalans residents a l’exterior.
Col.laborar amb els casals i entitats catalanes a l'exterior per tal de que esdevinguin un element central de la política de difusió cultural i respectant en tot cas el seu pluralisme polític, adoptant les mesures legals i polítiques necessàries i, si s’escau, reformant la Llei 18/1996.

(...)

4.6.1. Finançament autonòmic

El finançament autonòmic és un element essencial per a l’autogovern de Catalunya, per les seves repercussions financeres, però també per les seves repercussions polítiques. Considerem essencial millorar el finançament de Catalunya, reforçar l’autogovern, estabilitzar el model d’Estat que propugnem i ajudar a fer més transparents i col·laboradores les relacions entre les CCAA.

L’acord assolit el juny del 2001 va ser un acord de mínims entre el Govern i les CCAA que no va respondre a les aspiracions fixades. CiU va afrontar aquesta negociació en una posició d’extrema feblesa i va obtenir un mal acord per a Catalunya. Vam dir que els resultats de l’acord serien molt inferiors als pronosticats pel Govern de CiU i els fets ens han donat la raó Només cal veure les xifres: CiU va anar a les eleccions autonòmiques de 1999 amb la proposta de pacte fiscal, que xifrava l’augment del finançament en 2.400 milions d’euros. Doncs bé, un cop es disposa de la liquidació de l’any 2002, primer any de l’aplicació del nou model, podem verificar que aquest nou model només ha aportat un increment de finançament de 100 milions d’euros.

El model acordat no és el nostre model. Hi ha aspectes essencials que no hi van ser incorporats: la capacitat normativa de les CCAA sobre els impostos que componen la cistella d’impostos és molt insuficient; no es van produir avenços realment substancials en la coresponsabilització de les CCAA en l’administració tributària; no es va adoptar cap compromís per aproximar gradualment els ingressos per habitant de les CCAA de règim comú i les CCAA forals; no es van preveure mecanismes d’actualització i ajustament de les diferents variables que intervenen en el model, de manera que es poden produir situacions de greu desequilibri financer; no es va adoptar un compromís ferm en relació a la inversió en infraestructures de l’Estat a Catalunya; i no es va realitzar un enfocament global del finançament dels tres nivells de govern (central, autonòmic i local), tenint en compte les competències i funcions que cada un ha de dur a terme dins del conjunt del sector públic.

Per totes les raons esmentades no podem acceptar aquest acord com a definitiu i promourem la seva revisió. D´altra banda, el model ha d’estar obert a revisions periòdiques que permetin compensar l´impacte sobre la despesa autonòmica tant dels canvis normatius introduïts per l´Estat –com per exemple la Llei de Qualitat de l´Ensenyament-, com per canvis en l´estructura social –com l´envelliment de la població o la immigració-.

OBJECTIUS

Assegurar que el finançament de la Generalitat es regeixi pels principis de suficiència financera, autonomia i responsabilitat fiscal, igualtat entre ciutadans, equilibri i solidaritat territorials, i coordinació entre institucions.
Disminuir el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat. Per aconseguir-ho és necessari revisar el sistema de finançament autonòmic de manera que es tendeixi a contribuir segons la renda i rebre recursos segons la població, i augmentar sensiblement la inversió en infrastructures de l’Estat a Catalunya.
Avançar cap a una distribució del pes dels diferents nivells de govern en el conjunt del sector públic en la línia del 40% (Estat), 30% (CCAA) i 30% (ens locals).

MESURES

Aconseguir que la Generalitat gaudeixi de suficiencia financera i d’autonomia tributària sobre els seus ingressos. Correspon a la Generalitat una participació destacada en els impostos principals del sistema fiscal (IRPF, IVA, Societats, Especials i altres) i unes àmplies facultats normatives sobre els mateixos.
Atribuir a la Generalitat l’administració dels impostos propis i compartits. La gestió, liquidació, recaptació i inspecció d’aquests tributs es farà a través d’una agència tributària autònoma que establirà les relacions de cooperació apropiades amb els ens responsables de l’administració dels tributs a la resta de l’Estat.
Garantir que el finançament de la Generalitat es regeixi pels principis de contribuir segons la capacitat fiscal dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya (fonamentalment, la renda) i de distribuir els recursos segons les necessitats dels serveis públics (calculats, fonamentalment, segons la població) que han de prestar-se als ciutadans i ciutadanes de Catalunya. A aquests efectes, es computarà com a contribució a l’Estat l’excés de preus públics i peatges pagats per sobre de la mitjana espanyola.
Aconseguir que l´import de la aportació incondicionada que rep la Generalitat s’actualitzi anualment de forma automàtica i es revisi periòdicament, atenent a l’evolució de les necessitats de despesa dels serveis assumits i de qualsevol nova obligació de despesa derivada de la legislació estatal.
Equiparar, a termini mitjà, els ingressos disponibles per habitant a Catalunya amb els de les comunitats autònomes de règim foral.
Iniciar el procés que porti, a través d’un pacte a tres bandes entre Estat, Generalitat i Ajuntaments, al reforçament competencial i financer dels Ajuntaments, en la línia del 40%-30%-30%.
Promoure un pacte amb el sector públic central que in clogui el compromís de l’assignació de la inversió estatal a Catalunya, així com la determinació de la compensació apropiada pels dèficits acumulats d’inversió pública estatal en infrastructures a Catalunya.